La crisi mina el fanatisme neoliberal

“Ara el PP s'ha posat al capdavant de la pagueta bolivariana”, va soltar la portaveu de Vox en l'Assemblea de Madrid, Rocío Monasterio, en els Desayunos de TVE. Es referia despectivament a l'ingrés mínim vital que el Congrés dels Diputats va aprovar sense vots en contra, tampoc de la formació d'extrema dreta, que es va abstindre vergonyantment malgrat les seues diatribes contra la mesura.

En efecte, el PP es va sumar a l'aprovació de l'ingrés mínim vital, malgrat que l'havia injuriat reiteradament amb una sèrie de tòpics de l'argumentari neoliberal que parteixen de la idea que les ajudes socials incentiven la pobresa en lloc de combatre-la perquè els pobres ho són per la seua culpa. D'ací procedeixen totes les reticències, per exemple, sobre la possibilitat de frau en la seua percepció (com si només pogueren fer trampa els pobres i no els rics, els empresaris i els banquers), sobre la necessitat de condicionar a la cerca d'ocupació el suport econòmic als vulnerables (com si per principi els aturats ho foren perquè no volen treballar) o sobre la impossibilitat de finançar-lo (“L'Estat i Europa no són una caixa infinita”, va dir la portaveu popular en el Congrés, Cayetana Álvarez de Toledo, que al mateix temps és una fervent defensora de baixar impostos).

És veritat que algunes comunitats autònomes governades per la dreta espanyola han implantat rendes per a famílies en perill d'exclusió en les seues polítiques socials, però mai les han establides, en el camí que ara maprén l'ingrés mínim vital, com un dret subjectiu i universal de tots els ciutadans. Dit d'una altra manera, eren mesures que arribaven fins on arribara la dotació pressupostària, però no generaven un dret. Aquesta última idea és completament contrària a la doctrina del neoliberalisme, els teòrics del qual sostenen que “tots els que viuen a costa dels altres són uns irresponsables”.

En el documental que Richard Brouillette va dirigir en 2008 amb el títol L'encerclament: la democràcia presa del neoliberalisme, a més d'intel·lectuals de l'esquerra mundial, apareixen teòrics de la dreta que exposen els arguments del que l'esquerra va batejar com el “pensament únic”, la doctrina de base que ha condicionat les polítiques en el món des de finals del segle XX. I entre apel·lacions a l'Estat mínim, la llibertat dels mercats, la concurrència privada en la producció de serveis públics o la crítica del “monopoli estatal de la salut i l'educació”, Jean-Luc Migué, del Fraser Institute canadenc, solta que “la distribució de la riquesa no té fonaments morals, l'única justícia social és el respecte als drets de propietat”.

Aqueix propietarisme arriba a l'extrem en personatges com el “llibertari” Martin Masse, que afirma en el documental que la manera d'acabar amb la contaminació de les aigües és la privatització dels rius. Masse va sostindre durant la Gran Recessió que es va iniciar el 2008 que les denominades polítiques d'austeritat aplicades amb tant de dolor a països com Grècia, Espanya o Portugal no havien resultat efectives perquè no van reduir bastant la grandària dels governs.

Tot aqueix caldo teòric que coneix bé la FAES de José María Aznar va impregnar l'actuació dels organismes internacionals, i concretament de la Unió Europea, davant de la crisi que va començar el 2008 als Estats Units com un desastre financer per a esdevenir un desastre global. I els seus estralls són encara visibles en les societats: més desigualtat, més precarietat, més pobresa.

La pandèmia que sacseja ara dramàticament tota la humanitat i, per tant, tot el teixit de la globalització, ha vingut a accelerar la resolució d'uns certs dilemes pendents des de l'anterior crisi. I les respostes no poden ser ja les mateixes. El catecisme neoliberal s'ha esgotat, com ho demostra el fet que els seus efectes més desagradables s'hagen encarnat en el fanatisme de grotescos líders de la ultradreta com Trump o Bolsonaro i en els seus imitadors europeus.

Qui pot afirmar després de la lluita dels sanitaris als hospitals contra la COVID-19 que “els béns públics no existeixen”? Com desqualificar la idea del bé comú, o la de la solidaritat, quan el món s'atura? Com oposar-se a l'ingrés mínim vital mentre es multipliquen les iniciatives per a oferir sostre i donar menjar a xiquets i adults? Resulta simptomàtic que el PP haja hagut de plegar veles i guardar en el calaix la demagògia, si més no la relativa a aquest assumpte, encara que la seua escissió d'ultradreta continue sostenint que el nou dret fomenta un “efecte crida” de la immigració il·legal perquè permet que s'hi acullen les dones víctimes de tràfic. Qui ho anava dir? Fins i tot el Fons Monetari Internacional ha celebrat que Espanya adopte una mesura d'aquestes característiques.

L'Executiu de Pedro Sánchez i Pablo Iglesias, del PSOE i Unides Podemos, aqueix govern “social-comunista” contra el qual la dreta espanyola arremet amb fúria i que vells dirigents de l'esquerra acomodats (s'ha de llegir Felipe González) maltracten amb rancuniosa displicència, s'ha apuntat una victòria política, però també conceptual i estratègica.

Llàstima que el ministre d'Inclusió, Seguretat Social i Migracions, José Luis Escrivá, que ha donat forma a aquest nou dret, s'haja obstinat a no assumir des del principi que la gestió de les polítiques relacionades amb l'Estat del benestar té a Espanya una organització federal.