Verí

És difícil expressar-ho amb més eficàcia. “L'odi és verí”, ha sentenciat la canceller alemanya Angela Merkel després de l'atemptat de què han sigut víctimes en dos bars freqüentats per membres de les minories turca i kurda a la ciutat de Hanau nou persones, així com la mateixa mare de l'autor de la massacre, un racista obsessionat que la va matar abans de suïcidar-se.

Emmarcada en una sèrie de crims d'extremistes de la dreta nacionalista blanca en diverses parts del món, alimentats per les teories supremacistes i conspiratòries de la ultradreta als Estats Units, en referir-se a la massacre de Hanau, no obstant, Merkel apuntava més enllà. A l'activitat preocupant de grups neonazis, però també a la deriva de sectors significatius de l'opinió pública que està espentant electoralment els ultres d'Alternativa per Alemanya, amb els quals el seu propi partit, la CDU, va tindre la temptació fa poc de pactar a Turíngia, en un episodi que la mateixa canceller es va veure en el tràngol de tallar d'arrel. “El racisme és verí. L'odi és verí. I aquest verí existeix en la nostra societat i ja és responsable de massa delictes”, ha dit amb contundència la dirigent democratacristiana.

Siga a Alemanya, a Noruega, al Regne Unit, a Nova Zelanda o als Estats Units, el fenomen global dels assassinats racistes reflecteix un preocupant corrent de fons alimentat per la polarització dels missatges que s'emeten des de certs àmbits polítics i certs mitjans de comunicació, que es difonen per les xarxes i que han assumit fins i tot alguns partits tradicionals com un instrument vàlid de confrontació en el si de les seues societats.

El llenguatge de la política al món, també a Europa, s'ha anat omplint en els últims temps d'expressions d'odi contra els refugiats, contra els immigrants, contra els estrangers, contra els altres. S'ha anat omplint de verí. “M'odien, i això no té importància; però m'obliguen a odiar-los, i això sí que en té”, va escriure Joan Fuster fa ja molts anys a propòsit de la intolerància.

Quan parlem d'odi, no ens referim només a la política més o menys marginal, de grups extraparlamentaris, sinó a aqueixa ona de dirigents que ha ocupat escons, tribunes i governs per a acusar els immigrants de tots els crims; a les feministes i els homosexuals, de tots els seus complexos; a les ONG, de totes les seues obsessions; als ecologistes, de tots els seus abusos; a l'esquerra i, al cap i a la fi, als demòcrates i els liberals, de totes les seues pors.

La por i la frustració, la raça, la pàtria, la bandera i la religió formen un còctel que pot combinar els seus ingredients de diverses maneres, sempre perilloses. En el període històric entre la primera i la segona guerres mundials es va decantar una “transversalitat” entre les dretes reaccionàries i el feixisme que va portar al desastre. Quina pot ser la fórmula tòxica que es decante en aquest període marcat per la precarització del treball, la revolució tecnològica, el brutal desenvolupament del capitalisme financer internacional, la bretxa creixent entre rics i pobres, els grans moviments migratoris i el desprestigi de les institucions representatives?

Sabem que la modernitat genera monstres a partir del desarrelament, la desigualtat i la injustícia. I aqueix monstre, ara com ara, el gesta una ultradreta que no necessita presentar-se com a antidemocràtica per a tindre opcions de soscavar la democràcia. Hi ha un projecte que puguen compartir les esquerres i les dretes democràtiques per a fer front a aqueix engendre que va prenent forma i del qual són símptomes esgarrifosos crims com el de Hanau?

Tal vegada aqueix projecte es diga Europa, i tal vegada només siga possible si, a més de combatre amb dignitat el verí de la intolerància, es fa alguna cosa per evitar el replegament en els estats (amb desercions dramàtiques com la del Regne Unit), per eixir de la rutina política i la descoratjadora discussió d'un pressupost de la Unió poc ambiciós, del dogma neoliberal i de la cotilla de l'austeritat en les polítiques fiscals. Alguna cosa, en definitiva, per a posar en valor la diversitat real de les societats i la solidaritat entre els pobles i superar aquesta “incapacitat col·lectiva d'imaginar alternatives” sobre la qual va alertar Tony Judt amb eloqüència al començament del nostre mil·lenni.