Europa després d’Europa (A propòsit d’un llibre d’Ivan Krastev)

S’ha publicat un llibre sobre el futur d’Europa que convé llegir. Amb una certa urgència. És d’aquells llibres que no balafien paper, com un cos esvelt sense un gram de greix sobrer. Europa después de Europa, d’Ivan Krastev, és aquest llibre imprescindible, breu (un centenar de pàgines) però compacte, que acaba de traure a la llum Publicacions de la Universitat de València, en la col·lecció “Europa Política” promoguda per la Càtedra Alfons Cucó de Reflexió Política Europea, que dirigeix a hores d’ara el professor Joan Romero. L’original, After Europe, el va publica la University of Pennsylvania Press, de Filadelfia, el 2017. La traducció de Gonzalo Gómez Montoro és molt bona, un aspecte que convé destacar, car permet una lectura fluïda i fiable. Una lectura que no deixa respir, perquè l’autor dispara idees -idees interessants, punyents- una darrere de l’altra. Si llegiu amb llapis a la mà, la quantitat de subratllats que fareu inevitablement acabarà alarmant-vos. Perquè aquest llibre està ple d’idees, de formulacions lúcides i admonitòries. Té el do de la concreció i de la provocació intel·lectual. El seu autor forma part de dos importants think tanks amb seu a Sofia (Bulgaria) i a Viena. És col·laborador del New York Times i un analista particularment entenimentat de la realitat europea en tota la seua complexitat. La visió històrica (l’herència del comunisme, la trajectòria d’Europa al llarg del temps, la inserció en el món actual) i la mirada transeuropea -que inclou la part oriental del continent, i té present Rússia- es combinen en una prosa informada i extremadament precisa.

La crisi europea

Les manifestacions de la crisi europea són evidents a hores d’ara. Una successió de daltabaixos que han menat a una crisi existencial de la Unió Europea, a l’auge del nacional-populisme i a una enorme aprensió envers el futur. Vegem-ho: en poc temps s’han succeït la crisi de l’eurozona, la crisi del Brexit, la crisi a Ucraïna, i la crisi dels refugiats. Tot plegat -la crisi econòmica i de l’euro, la primera baixa del club europeu, la topada amb les dures realitats de la geopolítica, la constatació de la vulnerabilitat europea- ha conduït a un qüestionament molt seriós del model polític, econòmic i social d’Europa. “La crisi dels refugiats ha transformat radicalment l’statu quo a Europa així com els argumentaris dels polítics, la mentalitat dels ciutadans, les identitats de les nacions i els resultats electorals. La crisi dels refugiats ha acabat sent l’11-S d’Europa.”

La crisi dels refugiats

El 2015 va esclatar amb força l’anomenada crisi dels refugiats. Ja sabem com va anar. Milers de persones fugien, com podien, de la guerra de Síria i travessaven la frontera cap a Turquia i d’ací cap a Grècia, territori de la Unió Europea. Una crisi humanitària de grans dimensions. Turquia va instal·lar camps de refugiats on s’hi encabien centenars de milers de persones. Aviat Grècia, que va fer el mateix, es va veure superada. Un contingent nombrés de refugiats començà a fer via cap a Europa occidental, per l’anomenada ruta dels Balcans, ensopegant amb tot tipus d’obstacles. Hongria va tancar les fronteres. Àustria es malfiava i es tancava també als refugiats. La cancellera alemanya Angela Merkel va obrir les portes de la República Federal, en un gest que l’honorarà sempre. Arreu va ressonar una primera reacció favorable, d’acollida: “Refugees welcome”. Però aviat la dura realitat es va imposar. Polítics conservadors i població autòctona que se sentia amenaçada començaren a parlar d’allau o d’invasió. Per exigència de l’ala dreta del seu propi partit, la cancellera hagué de matisar les primeres posicions. Els refugiats s’escampaven per Europa. Volien arribar a Dinamarca, a Suècia, a Gran Bretanya.

La reacció adversa, poruga i després indignada, d’una part de la població europea -d’una part significativa- va capgirar les dades del problema. Els refugiats es sumaven al immigrants irregulars, que venien de qualsevol manera des del nord d’Àfrica. Les escenes dantesques de rescats, naufragis i lluita per la supervivència -la nua vida que diu el filòsof Agamben- impactaren profundament en un ampli espectre social. Refugiats i immigrants, certament, són coses diferents. “Els immigrants marxen dels seus països per aconseguir una vida millor. Els refugiats fugen dels seus països per salvar la vida.” Krastev adverteix que en la seua obra fa servir indistintament “els termes immigrants, crisi migratòria i crisi dels refugiats”. Perquè tot i l’origen distint, remeten a una realitat comuna i tenen un efecte, al remat, combinat i compartit. “El món està ple d’estats fallits on ningú hi vol viure i Europa no té capacitat per acollir tot el món (ni els seus ciutadans la voluntat de posar-se d’acord per a obrir les fronteres).”

La crisi dels refugiats sumada a la percepció d’un augment exponencial d’una immigració incontrolada, amb la formació de nuclis molt nombrosos de persones de difícil encaix cultural i laboral, a la qual cosa s’afegeixen també visions d’horror relacionades amb el terrorisme islàmic, ha donat lloc a una veritable explosió de descontent europeu. Que ha alterat tots els paràmetres i posa en risc el futur d’Europa, almenys tal com l’havíem conegut i com la confiança liberal nodrida en els anys de bonança i de triomf de la post-guerra freda, havia permès contemplar. Tot plegat ha posat en qüestió la divisòria esquerra-dreta, amb l’auge dels partits populistes d’extrema dreta que guanyen en àrees de base obrera, avui plenes de perdedors de la globalització. Ha esquerdat el consens liberal basat en els drets humans i l’obertura de fronteres. Ha provocat un daltabaix en l’esquerra tradicional, amb el desdibuixament de la socialdemocràcia. I ha provocat la crisi més forta de la Unió Europea.

Por i inseguretat

Però el sentiment de precarietat i de prevenció angoixada davant un futur que no es presenta precisament falaguer va molt més enllà. Europa perd pes demogràfic en el món. Perd posicions en el terreny econòmic, comparada amb els grans poders consolidats o emergents, Estats Units, la Xina, l’Índia, Àsia oriental en general. Perd posicions en la cursa tecnològica. Depèn militarment dels Estats Units. S’enfronta a pressions i xantatges tous azimuts (molt especialment procedents de la Rússia de Putin). És vulnerable en termes geo-estratègics i de subministraments clau com el petroli que ve de l’Orient Mitjà. Ha interioritzat el risc omnipresent de les urpades del terrorisme islamista.

D’altra banda, el progrés tecnològic no para d’amortitzar llocs de treball, amb la qual cosa s’estén la por al futur, almenys el dels fills dels progenitors en actiu o amb pensió assegurada. Quan la seguretat s’imposa com a valor primer o únic, les llibertats i la democràcia passen a ser qüestions secundàries. L’envelliment demogràfic planteja la gran qüestió d’obrir Europa a la immigració, sense que això altere (massa) la manera de viure dels europeus. Missió impossible? Doncs aquest és el panorama real. Més enllà de les visions beatífiques o de la ingenuïtat benpensant.

La por i la inseguretat expliquen bastant pel que fa a l’evolució electoral d’Europa. En les recents eleccions europees, els partits d’extrema dreta han obtingut grans resultats en països clau, centrals, d’Europa com Itàlia i França. Els euròfobs britànics de Nigel Farrage han arrasat e la Gran Bretanya, confirmant la pulsió antieuropea d’una base obrera i popular britànica molt nodrida -que sintonitza més aviat amb l’electorat de Trump. Escòcia n’ha estat l’excepció. La dinàmica centrífuga s’ha instal·lat al Regne Unit. I a Europa en general. Sortosament, però, la socialdemocràcia ha reeixit a Holanda, a Dinamarca, a Espanya i a Portugal. I l’extrema dreta xenòfoba d’Alternative für Deutschland ha estat frenada a Alemanya. En canvi forces d’aquest signe, que no auguren res de bo per al futur de la cohesió europea, han triomfat a Hongria i a Polònia.

Cada país, cada societat, cada estat, té les seues determinants culturals, herència política, mentalitat particular i dimonis familiars que conjurar. Però l’onada de crisi global, d’inseguretat i de por, els acomuna a hores d’ara. Poques veus amb autoritat s’alcen per a dissenyar un nou futur, un nou començament, per a Europa. La precarietat del lideratge europeu és alhora causa i conseqüència de la crisi social i de valors que afecta el continent.

Divisió i projecte compartit

L’auge del nacional-populisme a Europa marca una inflexió. A Espanya també ha arribat, amb Vox, però no ha penetrat en les classes populars, per diverses raons que seria llarg d’explicar. Almenys fins ara. A Espanya el que destaca sobretot és la greu irresponsabilitat de la dreta liberal-conservadora, que seria el PP, en pactar alegrement i subscriure acords de govern amb els qui representen una amenaça existencial per a la democràcia i el futur d’Europa. Amb aquells que, embolicats en banderes i amb una retòrica del pitjor nacionalisme en nom d’Espanya, més mal poden fer a Espanya. Perquè el missatge que llancen té un tuf d’intolerància, autoritarisme, mà dura, repressió, incomprensió i tancament que -a més d’anar directament contra els valors incorporats a la Constitució del 1978- enfortiria enormement les tendències disgregadores perquè deixa molt clar que la meitat d’Espanya no cap a Espanya. I tot això en un país que, tot i els esforços per esborrar-la, té memòria. I que recorda allò que fa dir Franco: que s’imposaria “aunque tanga que fusilar a media España”.

No havíem superat ja tot això?

Aquest llibre d’Ivan Krastev és molt útil com a cartografia dels problemes i les divisòries que assetgen avui a Europa. La divisòria nord/sud i la divisòria est/oest. L’Europa democràtica i tolerant i l’Europa del nacionalisme excloent. L’Europa benestant i l’Europa de la precarietat. L’Europa que té confiança en ella mateixa i l’Europa desesperada que tanca els ulls a un passat d’horror que es podria reproduir.

La supervivència de la Unió Europea no està assegurada ni garantida. De fet, el llibre comença amb una referència a la fi abrupta de realitats que s’havien considerat sòlides i persistents. A la fi de l’imperi austro-hongarès per exemple. A la fi de l’Europa d’ahir, que va descriure en pàgines tan suggeridores Stefan Zweig.

Europa val la pena

Aquest llibre que afortunadament s’ha traduït i publicat per iniciativa de Joan Romero i que ha publicat la Universitat de València aporta múltiples ensenyaments. Com a aproximació al nacional-populisme és molt útil, perquè descriu i circumscriu el fenomen, la seua lògica (no naix del no-res), el malestar social que es troba en l’origen, i les seues claus de funcionament, la perversió del llenguatge que opera, les fal·làcies que difon. Com a toc d’atenció per a l’esquerra socialdemòcrata, en el sentit que de vegades canviar i transformar és fonamental per a sobreviure, és també molt valuós. Com a advertiment per a tots els qui pensen que Europa val la pena i que cal defensar-la activament, aquestes pàgines són rellevants. Europa és a hores d’ara un laboratori. Un espai, també, on s’enfronten arrelats i cosmopolites, benestants i precaris, població autòctona i immigrants, segments socials que se senten marginats i possiblement sobrers i els gurus de la tecnologia i l’obertura sense limitacions.

Itàlia, país molt innovador en política, ha caigut en mans de Matteo Salvini, l’inquietant líder de la Lega. A França, un país amb una greu crisi social latent com ha demostrat la revolta dels jupetins grocs, el partit de Marine Le Pen és la força més votada. Malestar enmig de la riquesa, absoluta i relativa: quina paradoxa!

Una pel·lícula recent, Com el peix fora de l’aigua, retrata el drama de la societat italiana, escindida entre elits europeistes benpensants, tecnocràtiques i benestants, i una base popular gens sofisticada, precària, que carrega amb el cost de la societat multicultural i globalitzada. Perquè el multiculturalisme i la globalització inherents al projecte liberal, i a la democràcia al capdavall, a la tolerància de la millor tradició europea, a les societats acollidores i obertes, també té un cost. Oblidar-ho és un greu error. I com va dir Churchill en un altre context, alguna cosa pitjor que un error: un crim. Un crim contra el futur democràtic d’Europa. I contra el futur tout court de la Unió. Europa val la pena, és un espai de llibertat i de seguretat vital com hi ha pocs al món. Però ha de pensar-se en termes globals i actuar per modular les tensions que destrossen el seu entorn geopolític. Superant les grans divisions internes i repensant el seu lloc al món. Perquè el món ha canviat molt en poc temps. Ja no és el de la confiança autosatisfeta del 1989. Ara és molt més complex, inhòspit i conflictiu. En part també per l’acció i la inacció d’una Europa que no ha après les dures lliçons del passat. Espanya es disposa a hores d’ara, amb Pedro Sánchez, a retornar al cor d’Europa, aportant idees i propostes. Esperem que faça alguna cosa positiva. Tinc els meus dubtes: la immaduresa democràtica que ha mostrat en el tractament d’allò que eufemísticament s’anomena la “crisi territorial” -la qüestió de Catalunya- i la inconsciència d’una dreta ignara, no auguren res de bo. En tot cas, els encarregats de la comesa farien bé de llegir aquest llibre. Com faria bé de llegir-lo qualsevol ciutadà conscient i preocupat pel futur de la nostra pàtria gran, que és Europa.

Apuntaré finalment una crítica. Em sembla que carrega massa les tintes en la crisi dels refugiats i la immigració. Potser deutor d’una conjuntura molt concreta, no s’estén en altres determinants, socials i econòmics, lligats a la fase actual del capitalisme, que també tenen molta importància. Una gran importància, al meu entendre.