Possiblement no és un exercici senzill fer una ressenya d’un llibre absolutament transgressor en l’àmbit de la narrativa valenciana. Fenollosa, un jove escriptor, d’aquells que ha decidit consacrar la seua vida a la literatura, ens ofereix un text que trenca els esquemes de la literatura tradicional o, si més no, del gruix de la producció literaria del nostre país. I ho fa desacomplexadament, desafiant la por i la prevenció que tants autors tenen a perdre lectors, a no arribar al gran públic, o a un públic potencial més ample en un mercat on cada llibre que es publica en la nostra llengua difícilment ultrapassa les cin-centes còpies venudes. ‘Narcís o l’onanisme’ trenca esquemes i s’engloba en el camp de la literatura experimental que tants han practicat en dècades passades: des de Cortàzar o Delibes a la literatura castellana, fins al propi Quim Monzó en la propia literatura catalana. En el cas que ens ocupa és ben palés que l’autor difumina hàbilment la frontera entre la crítica social i la complexitat de la pròpia creació literaria on els esdeveniments de cada capítol són perfectament intercanviables amb l’anterior o el posterior. A tot estirar, l’únic continuum temporal s’albira amb les Falles, el seu començament i la propia cremà; i tal vegada un foc alliberador, que en realitat no és tal perquè l’angoixa creixent del protagonista i la seua insostenible situació económica no s’aturaran un colp acabada la festa major. No es desgavellat pensar que l’autor s’ha fixat per construir el seu personatge en un sector de professionals que han passat –i continúen passant estos dies-- per situacions semblants. Un escamot de joves periodistes que tracten de sobreviure al si dels escasos i precaris mitjans escrits en valencià i que molt sovint intenten complementar els seus ingressos o qui sap si el seu prestigi social, amb la creació literària. La particularitat del Narcís, però, és que Fenollosa porta el protagonista fins al límit. Al límit de l’angoixa, la penúria –que toca la fibra del lector més sensible-, del desemparment i fins i tot de la inconsciència; i ho fa amb un llenguatge directe, concís i vehement on la ficció i el realisme també ens obsequien amb un retrat de l’entorn i d’una societat amb la que es sent defraudat i a la que critica de manera irónica però també contundent: el menifotisme amb la llengua o la cultura de les clases mitjanes, la coentor i el soroll del món faller, o el sustrat feixista excessivment arrelat encara al Cap i Casal. I al bell mig d’un escenari que assumeix que és absolutament depriment, el jove aspirant a periodista lluita per trobar-se a si mateix, per cercar una raó per a viure en una ciutat i un país que ,com tants i tants altres, té la percepció que és irrecuperable. I es rebel.la, i escriu, i torna a escriure; i es fa gintònics quan escriu i quan no escriu, qui sap si per matar les penes i no pensar en el dia següent, o per rebuscar els adjectius adients al disc dur de la memoria, igual com Josep Pla feia mentre cargolava i fumava cigarretes molt lentament. Però el relat, com no podría ser d’altra manera, transcorre en realitat al ritme trepidant que l’autor imprimeix emprant els signes de puntuació mínims i indispensables. Sens dubte, una altra aposta potent de la jove editorial Drassana per un llibre allunyat dels estàndards als que estem acostumats, amb un relat agossarat, valent i desacomplexat que de debò ha de ser capaç de trobar un públic al qui resultar d’interés.