Lluís Calvo: “No és difícil fer poesia, el que és difícil és viure en una societat antipoètica”

Lluís Calvo i Guardiola, poeta, i assagista i crític literari, és un escriptor que a cada llibre, i n’ha publicat molts, està plantejant-se i replantejant-se coses noves alhora que reprèn les inquietuds de sempre. Home prim, de veu grossa i dicció contundent, diu que li agrada explorar terrenys nous, posar-se en situacions de les quals no sap com se’n sortirà: “sempre em poso en coses que no conec. Soc molt curiós”. Arriscat i amb una passió i pulsió irrefrenables per l’escriptura i la natura, Calvo ha creat una obra sòlida, profunda, crítica, provocadora i bella. Nascut a Saragossa (1963) per casualitats de la via, amb l’avi matern de la Mequinensa i l’àvia paterna amb arrels occitanes, ha viscut a Barcelona i actualment resideix a Sant Cugat del Vallès.

Calvo escriu amb una intensitat que tomba de tos, vora trenta poemaris publicats, vuit llibres d’assaig i quatre novel·les –molts d’aquestes obres premiades amb els guardons de més renom de la literatura catalana. La seua obra no perd qualitat a mesura que suma quantitat. És un autor capaç de mantenir la corda tensa i d’haver creat un tot, una unitat íntima calviana, una obra harmònica on tracta de manera recurrent els mateixos temes i preocupacions vitals i intel·lectuals, entre elles la tradició, el llegat, l’amor i la natura, les quals tornen obra rere obra: “no ho faig intencionadament, tornen a mi, i hi ha poemes que em duen a l’assaig, i per tant escric assajos més poètics i viceversa, poemes més filosòfics”.

Treballa en la gestió cultural, però em consta que no té telèfon mòbil, o potser el dosifica molt. De fet, no li falta raó quan assegura que “ens dispersem en una multitud de fets i d’accions”. Tal vegada és aquesta “desconnexió” la que li permet connectar amb el món i la realitat, perquè la poesia de Lluís Calvo, també el seu darrer llibre, Centaures i rossinyols, toca de peus a terra sense renunciar a una filosofia d’alta volada. Fa esment d’allò que veu i observa, explora els seus voltants, els penetra, perquè aquest poeta escriu in situ. Quadern en mà, va a la recerca del poema, i escriu a mà allò que més tard treballarà a casa: “escric a mà i en llocs diferents, de viatge, al bosc, als barris, i escric in situ perquè els indrets et donen energia”. Tant és que, com ell conta, de vegades alguns joves en algunes barriades perifèriques se li han quedat mirant pensant que podia ser un “policia vestit de paisà”, quan els diu que no, que és un poeta, la tensió disminueix i la curiositat per la poesia, tocada de certa perplexitat, augmenta. Com ell diu, “al jovent l’interpel·la la poesia més del que imaginem. Tots aquestes músiques urbanes, el rap, el trap, són reformulacions d’expressar poesia”. De fet, la poesia de Lluís Calvo reflexiona sobre el llenguatge amb una dicció que ha atret molts poetes joves.

Un altre eix poètic clau en la seua obra és la natura i, de fet, domina un dels seus llibres, Estiula , però també està molt present en Cor pirinenc, un poema de 6.133 versos, definit per Eva Vázquez com “una desmesura de la literatura catalana recent” i un obra triada com una de les millors de 2022. Aquesta simbiosi amb la natura, doncs, és una constant en algunes de les seues obres. Com diu el mateix Lluís Calvo, amb un somriure discret i aquest veu greu que pausadament l’envolta d’ironia, “he passat de ramader i llenyataire a policia”.

La seua obra poètica i assagística ha rebut molt bones crítiques. Joan Triadú ha dit d’ell que és un “far del segle XXI”, un representant de l'avantguarda que “contínuament recomença i es refà en cada obra”. I Jordi Marrugat s’ha referit a l'obra del poeta com “una poesia que va de l'anomenada poesia de l'experiència al collage brossià, el joc visual i l'experimentació, i que té en el principi de diversitat artística el fonament de la seva poètica”.

Aquest “clàssic contemporani”, com en diu Biel Mesquida, ha construït una obra on desplega “tota una exhibició de virtuosisme mètric i de coneixement muntanyenc”, però també urbà, filosòfic i històric. De fet, el seu assaig Les interpretacions, un revulsiu en el món assagístic català, és un conjunt de proses heterogènies: aforismes, notes de dietari, reflexions filosòfiques, comentaris sobre el món de l’art o sobre l’ofici de l’escriptura, però també són assaigs breus amb una base intel·lectual rica i diversa. Com ell mateix explica: “no hi ha compartiments en la meva obra, tota està unida, connectada”. Un fet que subratlla Jaume Pons Alorda en l’epíleg del Centaures i Rossinyols, aquesta connexió forta entre la poesia i l’assaig de Calvo. Tant és així, que alguns dels seus versos semblen aforismes: “El combat és recercar la pau a dintre, La memòria és la droga dels amants, La mentida és el fast food del cor”.

Lluís Calvo va estar divendres passat a València per presentar a la llibreria Fan Set el seu poemari Centaures i rossinyols, publicat per Edicions del Buc, un llibre d’impecable factura, darrere del qual –diu l’autor– hi ha una editorial que “cuida amb estima i rigor tot el que fa”. El groc intens de la coberta del llibre no passa desapercebut, els poemes i les paraules de Lluís Calvo encara menys.

Hem estat amb ell, primer a la presentació del seu llibre, i després conversant una estona, asseguts en un extrem d’una taula plena d’editors i poetes on diverses converses es creuaven. En una de les cantonades tractem d’aïllar-nos de la resta de veus, cosa ben difícil, i centrar-nos una mica en no sabem molt bé què. En tot cas, Lluís m’assegura que aquesta no és l’entrevista més surrealista que ha fet. Amb una remor literària i humana de fons, dialoguem una mica sobre el seu poemari, el dietarisme, la tradició i el seu vincle amb el País Valencià.

El 2007 va publicar Al ras en Perifèric (Catarroja), el poemari Col·lisions el 2009  i el 2011 el dietari Baules i llenguatge, tots dos en l’editorial i 3 i 4. També ha col·laborat amb la revista Caràcters. Parlem del seu vincle amb el País Valencià.

Abans de començar a publicar per aquí coneixia una mica el País Valencià, però una part important de coneixença l’he feta pels llibres i pels Premis Octubre. És necessari l’intercanvi, el contacte amb autors d’altres llocs. El català és gregari i mandrós, i potser se’n va primer a Nova York que al País Valencià. Passa també amb la Catalunya Nord. Hi ha una sèrie de fronteres fictícies que pesen molt en l’imaginari, són fronteres mentals entre els territoris de parla catalana. I quan aquí governa el PP hi ha una altra frontera, i això frena les relacions, perquè esborra el fet que aquesta societat, la valenciana, és plural. La dreta valenciana ha estat molt hàbil d’apropiar-se del País Valencià.

Content d’haver publicat en Edicions del Buc?

Ha estat una experiència meravellosa. Les editorials petites temen molt de contacte amb els editors i estan molt disponibles. Edicions del Buc treballa per una edició ben feta, amb cura del llibre i molta professionalitat, superior de vegades al que fan les editorials grans, que van més ràpides, amb gran volum de llibres i no miren tant el detall. Estic encantat d’haver publicat aquí. Torno a dir-ho, els autors hauríem de circular més pels nostres territoris.

Quines són les constants en la seua obra. Vostè parla sovint d’un tot, on l’assaig pren o veu dels versos, i els poemes de la prosa. I és tot un conjunt, amb els temes que tornen sempre als seus llibres.

Són temes recurrents. No hi ha una planificació feta al voltant. Són les coses que em menen i van apareixent en totes les obres. Els gèneres cada vegada estan més trenats i són més flexibles i permeables. Jo faig poesia en el meu assaig i hi ha parts filosòfiques en la meva poesia, on la filosofia apareix en vers. En la meva obra hi ha temes que els distribueixo en diferents gèneres, són motivacions que apareixen de manera recurrent, sense buscar-ho.

A més, li agrada experimentar, posar-se en situacions noves i desconegudes.

L’esperit de la curiositat és inherent a la creació. Un artista ha de ser curiós. Els culpables som nosaltres de perdre la curiositat. Sempre em poso en coses que no conec perquè soc molt curiós i m’agrada experimentar in situ, per això vaig als llocs a escriure el poema, i hi busco els poemes, perquè els indrets et donen energia. És el cas del poema que du per títol, “Qüestions naturals”. On parlo d’indrets perifèrics, de fronteres i de traspassar-les. He voltat per Cornellà i l’Hospitalet per escriure aquest poema: “Els blocs enormes del barri perifèric/ es mouen com un drac de set caps/ i tu –Gutierres, vell i gran professor jubilat–/ no vols enraonar amb calma / perquè el seny et sembla / un tret conservador”. Gutierres és un dels centarues d’aquest llibre.

Explique’ns una mica més d’aquests Centaures i rossinyols...

Els centaures fan referència al nostre costat més indòmit i salvatge, més indomable, més punky o heavy, i els rossinyols al costat més amable i domesticable. En la vida en societat estem contínuament domesticant instints. Al llibre hi ha aquesta dualitat. És un llibre on he introduït veus i personatges (Maria Magdalena, Satanàs, Gutierres),, poemes con “Qüestions naturals” o “Zona proscrita” dialoguen amb aquests personatges. Això ve de la influència de la narrativa dels anys cinquanta, Blai Bonet també ho fa. El diàlegs et permeten distanciar-te de tu. No és difícil fer poesia, el que és difícil és viure en una societat antipoètica.

“Zona proscrita” és un poema que destil·la veritats valentes i políticament incorrectes: “Allà on la catalana terra/ esbufega de fatiga/ hi ha la Zona Proscrita, / feta de retalls/  i d’immundícies, / de paraules secretes/  i extraradis, / de nanos prims/ i pensaments estràbics, / de colometes refollades/  i pinxos esvelts. / Aquí no hi entra mai/ el pensament polidet/ –tan impecable–/ de la nostra ultradreta, / feta de cosetes petitones, / tocs casolans/ i coneixences estretes/  i influents. / Al barri tot és brut / i put a merda” (...).

És que nosaltres, els catalans, també tenim la nostra ultradreta, la que es mostra elitista, classista i racista, i que viu a gust amb una segregació que està incrustada i no se’n parla. Escric aquestes coses i de moment no ha passat res, potser algun dia vindran a per mi [diu mentre dibuixa un somriure].

Vostè és un enamorat de la literatura de fragments, fragments que estan sempre presents en una trajectòria literària i que no sempre troben una sortida adequada en forma de llibre. Bona part de la millor literatura viu tocada per la fragmentació, no creu?

Qualsevol escriptura és fragmentària. Hem de tendir a crear grans totalitats, però sabem que serà relatiu. Tot és fragmentari, no podem avui aspirar a una obra que ho expliqui o abraci tot.

Com valora el moment actual de la literatura catalana, amb tantes novetats? Què està passant, de sobte tants èxits, tants genis de la novel·la?

Tot això anirà també en contra de la literatura. El llibre com a mercaderia es reemplaça molt ràpidament i esdevé un producte efímer. I tampoc seguim les petjades d’un autor. Normalment la gent en llegeix una obra d’èxit, de la qual se’n parla, però després no va més enllà. En la música sí que ocorre, i ho envejo, en la música es segueix més el conjunt, hi ha una continuïtat, a la gent que li agrada certa musica, i hi torna.

En una entrevista relativament recent vostè va dir: “La dictadura del presentisme que ho envaeix tot. Contínuament s'estan generant genis efímers i som una màquina de destruir trajectòries. Mirem als anys vuitanta i mirem quants quedem de llavors. La tradició és una marató i aquí estem corrent massa curses de 100 metres”.

Hem oblidat que si en el present s’escriu d’una determinada manera és perquè venim d’una tradició. I hem oblidat d’on venim, i això acaba sent un analfabetisme i una mostra d’incultura que ens deixa indefensos davant dels revisionismes, de les fake news. Perdre la tradició és fer-nos indefensos davant de la cultura. Hem de conèixer la tradició de la qual venim i hem de fer-la sonar des de la nostra contemporaneïtat, des de la nostra vivència d’ara. Cal parlar de la tradició des d’un punt de vista irònic i amb la voluntat transformadora de fer-ne alguna cosa. Estem immersos en la desconnexió amb la tradició, tot es limita a la immediatesa, a un redreçament continu. I ens cal un coneixement profund de la tradició i el que no ens agradi, criticar-ho, i el que sí ens agradi, dur-ho a avui i a nosaltres, no copiar-ho simplement. Cal ser valents com a poetes i parlar sense por i amb sentit crític de tot allò que no vingui del pensament lliure. La tradició es reinventa contínuament, l'estem creant contínuament. El títol del meu poemari Llegat rebel ja és molt explícit de quina lectura faig dels llegats. No han de ser un fòssil, una veneració.

La seua obra narrativa és una literatura d'idees, amb hibridacions d'estils diversos, I això em fa pensar en el dietarisme. Llibres com ara Baules i llenguatge, entre la crítica literària i l'aforisme, entre la filosofia i la lingüística, reflexions sobre les accions que incideixen en la vida. O Les interpretacions. Quina força i valor té el gènere per a vostè?

Trobo que l’escriptura dietarista està en crisi, s’ha de reformular, s’ha de recrear, s’ha de fer alguna cosa diferent. Al meu parer, no es poden fer dietaris a base de “què he menjat, per on he passejat, quines ciutats he voltat o quins llibres he llegit”. Es poden fer dietaris, però amb una mirada més oberta que vagi més enllà del propi escriptor, del seu jo, dietaris amb moltes veus. Una altra cosa és l’auto ficció, i penso que se n’ha abusat també una mica. I el que s’ha de plantejar un escriptor és, “el que diré serà interessant? El que m’ha passat avui, transportat a la ficció, interessarà algú?

Quan l’autor té la força i l’espurna per a fer-ho sí interessa, si no, és un avorriment i no és literatura.

Així és. La meva hipòtesi és que la auto ficció tradueix una mancança general de càrrega ficcional, d’imaginació en alguns escriptors, que és precisament el que defineix la novel·la. En tot cas, pots convertir una vida gris en una genialitat, però cal destresa i el bon saber fer literari.

Parlem ara del trencament amb el passat, amb el llegat, i dels noms oblidats, entre elles moltes dones escriptores.

Tenim centenars o milers de noms oblidats perquè no sabem mantenir els lligams de continuïtat. Això és una pèrdua molt gran que ens fa esdevenir regionals. Però de vegades recuperar veus es converteix en accions perquè algú es pengi una medalla, més que en posar les obres de nou en circulació i a l’abast del lector. Hi ha una gran mancança de revisió d’obres amb significat. I en aquesta circulació de veus els llibreters de vell tenen molt a dir perquès són els guardians de la traïció, a l’espera d’algú, d’un lector que rescati un llibre oblidat. Hi ha pocs llibres introbables si el lector s’hi esforça, en trobar-los, però el que cal és posar-los a l’abast. Tenim encara pendent molta tasca de revisió i reedició, autors com Agustí Esclasans, o el mateix Joaquim Ruyra. I això és una feina d’editors de fons, perquè està bé la novetat, però està bé tenir una cultura de clàssics. Els francesos ho feien, però ara ja no tant. Europa s’ha convertit en una terrassa de bars de Cadis a Estocolm i s’hi ha perdut la tradició. La crítica a aquesta Europa és el que hi ha darrere de poemes d’aquest darrer llibre, com ara “Complanta del riu que plora i canta”.

Per acabar aquesta conversa, parlem de l’amor. Llegint alguns fragments d’El dilema de l'amor. Relats, polítiques i utopia  em venien al pensament les paraules de l’escriptora Helen Garner. “L’eros és un animal que no podem domesticar. L’eros és la cosa que ens supera, la força mòbil que no podem controlar ni legislar ni fer justa”.

Tot el que val la pena ens pot fer mal i l’amor és el nervi o pulsió que ens fa viure, i defenso el misteri de l’amor i la seva dimensió política per a combatre els discursos descreguts perquè no hauríem de confondre la crítica o el desengany envers certes formes que adopta l’amor amb l’amor en si.

Com ha dit Lluís Calvo en alguna ocasió: “anem contra l’amor perquè l’amor no el podem domesticar”. Com a prova, aquest fragment d’El dilema de l'amor citat en l’epíleg de Centaures i rossinyols. Poc més a dir després d’una reflexió semblant: “L’amor és una de les poques reserves de sorpresa que ens queden, i una de les escasses possibilitats de meravellar-nos que tenim, fora dels límits estrictes de la nostra previsió i preservació. Tant el racionalisme om la normativitat, tant l’instint de protecció com els encasellaments, salten per l’aire avant la força d’una energia incontrolable que desborda totes les expectatives. Una energia que és, a la vegada, indomable i tirànica, cruel i imprevisible. Davant d’aquesta força no són possibles els càlculs ni les restriccions, els temors ni les reticències. L’ímpetu de l’efervescència enderrocarà sempre totes les fortaleses i malfiances, fins i tot les persones que mai no havien pensat que es veurien afectades per l’encegament amorós”.