La veu melodiosa de Maya Angelou

De Maya Angelou s’han dit i escrit moltes coses, però em quedaria amb les paraules de James Baldwin: “Maya Angelou impulsa el lector a abraçar la vida, simplement perquè s’enfronta a la seva vida amb una ingenuïtat emocionant, amb una dignitat lluminosa”. Aquesta naturalitat, impregnada de talent literari, i vice-versa, junt amb una gran generositat i tenacitat, van fer d’ella una veu imprescindible i inoblidable en la literatura afro-americana i en la literatura universal.

Autèntica, original, decidida, ferma i forta, Maya Angelou va impulsar i propulsar l’escriptura de les dones afro-americanes als Estats Units. Toni Morrison escrigué: “va ser generosa fins a l’extrem”, i no li faltava raó. No debades en Jo sé per què canta l’ocell engabiat. el primer dels sis volums autobiogràfics que escrigué, reflexiona sobre la generositat: “Tot i que al barri negre sempre hi havia mostres de generositat, practicar-la implicava el dolor del sacrifici. Tant era el que un negre donés a un altre, perquè era gairebé segur que el donant ho necessitava amb tanta desesperació com el receptor. Cosa que convertia el fet de donar o rebre en un intercanvi ple de riquesa”.

Coeditat per Angle Editorial i l’Institut Català Internacional per la Pau, Jo sé per què canta l’ocell engabiat trenca el silenci i ompli el buit. Un silenci llarg, un buit gran. Poder començar a llegir en la traducció magnífica de Blanca Busquets l’obra autobiogràfica de Maya Angelou (Sant Luois,1928-Winston-Salem 2024) és una bona notícia. Comença una nova aventura de la mà de Maya Angelou.

Angelou va treballar des de molt jove, estudià dansa i art dramàtic, s’apassionà per la dansa i el teatre, i aviat va descobrir que viuria escrivint. Tingué una vida intensa i peculiar, amb molts oficis i feines inaudites, tot això després d’una infantesa plena de viatges i descobertes, no sempre plàcides. La que més la va impulsar a la vida, sens dubte, fou la lectura, una passió que va compartir des de menuda amb el seu germà, Bailey, a qui estigué molt unida.

Acabava de complir quaranta anys i estava tancada al seu apartament de Nova York des de feia unes setmanes, recuperant-se d’un colp capaç de deixar-la muda. Havien matat d’un tret Martin Luther King. En aquelles circumstàncies Maya Angelou va rebre l’encàrrec de viatjar a San Francisco per a dissenyar i rodar una sèrie televisiva que mostrés a la societat nord-americana els lligams culturals entre Àfrica i els afroamericans. Aviat li trobà nom: Blacks. Blues. Black. La sèrie parlava dels negres a Àfrica abans de ser portats a Amèrica del Nord, on havien creat el blues i on en plena dècada dels seixanta tornaven a aixecar-se amb dolor i orgull per la seua llibertat.

L’autora es trobava ben engrescada en aquest projecte professional i personal quan de manera inesperada li arribà el suggeriment de l’editor de Random House, Robert Loomis, d’escriure la seua autobiografia. En principi li va dir un no rotund. Acabava de complir quaranta anys i no es veia encara amb cor d’escriure sobre ella, “potser en deu o vint anys ho reconsideraria” —va contestar— ara per ara ni se li passava pel cap parlar de la seua vida.

Loomis va insistir uns dies després, sense èxit. Llavors, el darrer dia del programa l’editor la va cridar de nou i amb una provocació suau i elegant va aconseguir que Angelou comencés l’endemà mateix les anotacions del que seria el primer volum de la seua tasca autobiogràfica, I Know Why the Cage Bird Sings (1969), que abraça des d’aquell viatge d’infantesa en tren a Arkansas fins als seus inicis a la Universitat a San Francisco. En un quadern groc, de nou a San Francisco i després d’haver volat molt pel món, asseguda a la cuina de ca sa mare, Vivan Baxter, peça clau d’aquestes memòries, Maya començà a recordar i a escriure. Obria un camí per a moltes altres escriptores. Fins a aquell moment, les autores de raça negra havien estat marginades de tal manera que els era molt difícil presentar-se elles mateixes com a personatges centrals de la literatura que escrivien.

A propòsit de la mort de Martir Luther King Jr. Maya escriuria anys més tard en el seu darrer volum autobiogràfic, A Song Flung Up To Heaven, “hi ha paraules que no poden ser escoltades perquè els oïts no les reconeixen, són els ulls els que les visualitzen”. Era la tercera pèrdua dolorosa, després de la de Malcon X i la de la seua àvia. Els propòsits de lluita de Maya havien estat fulminats, assassinats dues vegades. I després del segon tret va decidir hivernar, silenciar-se, no veure ningú. Durant un temps el seu amic James Baldwin  (Jimmy per a ella) li feu arribar cada dia un plat de menjar de mà d’un dels seus treballadors. Un dia Jimmy es va plantar a casa de Maya i li va dir: “Vesteix-te, has de sortir d’ací”.

Arribats a una festa am amics i gent que Maya coneixia i estimava, Jimmy li digué: “Maya, estimada, hem sobreviscut a l’esclavitud, pensa-hi, no perquè som forts. Els Natius Americans eren forts també i estaven a casa seua. Però no van sobreviure el genocidi. ¿Tu saps per què hem sobreviscut nosaltres? Perquè hem posat la nostra supervivència en els poemes i les cançons. En les llegendes. Per a sobreviure, hem ballat al Congo Square de Nova Orleans i tot això li ho hem afegit a les nostres casseroles quan bullíem mongetes roges. Duem la supervivència a les nostres esquenes quan ens vestim amb els colors de l’arc de San Martì”.

I això mateix feu Maya Angelou, sobreviure, cantar, ballar, actuar en molts locals, viatjar amb companyies musicals i de teatre, i escriure. Ens deixà un testimoni de lluita, tenacitat, comprensió, generositat i esperança en la seua poesia i en les seues memòries: “Si fóssim un poble propens a revelar secrets, potser alçaríem monuments i ens sacrificaríem a la memòria dels nostres poetes, però l’esclavitud va guarir-nos d’aquesta feblesa. En tot cas, potser serà suficient dir que sobrevivim en la mesura exacta que són productius els nostres poetes (inclosos els predicadors, els músics i les cantants de blues)”.

Aquells dos trets van canviar la vida de Maya, la van impulsar a ser, encara més, la dona escriptora encesa que ja era, i en especial, la van dur a contar la vida d’una manera senzilla, oberta, tendra, esfereïdora i divertida. Aquests llibres eren el crit i la resposta a la pèrdua, al dolor, a un: “¿I ara què?”. Eren la crònica de com havia viscut ella: obrint un camí nou darrere d’un altre, sense por a caure i alçar-se, sense complexos ni lamentacions, plena d’amics i de paraules, amb una força capaç de desafiar tots els imprevistos.

Vaig descobrir l’obra autobiogràfica de Maya Angelou (1928, Saint Louis, Missouri – Winston-Salem, Califòrnia, 2014) a Amherst, una vesprada que passejava per una llibreria de vell, després de visitar la casa natal d’Emily Dickinson. És clar que van ser poetes ben distants i distintes, però per a mi estan unides pel record d’Amherst.

Una, sempre vestida de blanc, l’altra, negra de pell i coberta de colors. Una, recollida majorment des de la seua infantesa a una casa espaiosa i un jardí generós. L’altra, posada en mans del destí des de ben menuda, dins d’un tren, en companyia del seu germà a penes uns anys més major, i de camí a casa de la seua àvia, la iaiona, i l’oncle Willie, que els criaren el millor que pogueren, sovint lluny de sa mare. Per a ells, Maya, que en realitat es deia Marguerite Annie Johnson, era “germana”, aquesta paraula afectuosa amb què les dones negres es tracten entre elles. Aquelles dones sempre queferoses i amb l’ai al cor, tal com Angelou evocava la seua iaia: “La rapidesa amb què es movia per la cuina i l’expressió de solitud i temor dels seus ulls delataven l’aprensió que sentia. La dona del sud que ”criava fills, nets i nebots es donava sempre mal cor imaginant-se’ls amb la soga al coll. Qualsevol alteració de la rutina podia implicar una notícia insuportable. Per aquest motiu, fins a la generació actual, els negres del sud figuraven entre els ultraconservadors nord-americans“.

Si Dickinson visqué envoltada de coneguts, amics i familiars i es feu adulta des de la calma aparent, els neguits i afanys anaven per dins. A Maya Angelou la infantesa i la innocència li van durar poc. Li les furtaren. Des de ben jove va haver de sortir al carrer a guanyar-se la vida i a aprendre a defensar-se de tota mena de perills. Nòmada de casa en casa, de país en país, artista, ballarina, actriu, cantant, poeta, productora i directora de cinema i televisió, i tants altres oficis menys seductors, activista pels drets civils dels afroamericans, Angelou va narrar en els seus llibres testimonials una vida turbulenta amb realisme i humor, sense adulterar el dolor ni la frustració, però plena de joia, agraïment, troballes i reflexions profundes.

L’obra autobiogràfica de Maya Angelou és un relat engrescador i vitalista que ha contribuït a la construcció d’una identitat afroamericana amb veu pròpia, i que ens recorda què volia dir ser negres en el segle passat als Estats Units: “Entre la comunitat negra i tot el que era blanc s’havia corregut un vel que, així i tot, era prou fi per entreveure l’altra banda i desenvolupar una barreja de por, admiració i menyspreu per totes les ‘coses’ blanques: els cotxes, les cases esplendoroses, els fills i les mullers dels blancs. Però per damunt de tot, el més envejable era aquella riquesa que els permetia no estar-se de res. Tenien tanta roba, que podien regalar vestits en perfecte estat, gastats només sota els braços, a la classe de costura de la nostra escola perquè les nenes més grans hi practiquessin”.

Sobrevivint, buscant una vida, un ritme interior, una identitat negra i americana des de Missouri a Arkansas passant per Califòrnia, Nova York, França i Itàlia, Egipte i Ghana, la seua literatura és el retrat d’una dona negra, pobra i compromesa amb el seu temps i el seus germans i germanes, però també l’anàlisi lúcida d’una lluita i d’un moviment històric d’alliberament liderat per Martin Luther King i Malcolm X, per a qui ella va ser persona de confiança. Des dels records dels anys d’infantesa fins al moment d’inflexió en què decideix començar a escriure les seues memòries, Angelou és una de les primeres escriptores afroamericanes que pogué discutir públicament sobre la seua vida personal, cosa que va marcar un to nou i diferent en la literatura testimonial.

L’escriptura de Maya Angelou és honesta, autèntica, poètica i sense decorats absurds. Les seues memòries no disfressen res, no amaguen mèrits, però tampoc exageren èxits. En tot cas, dosifica la dificultat i els moments feliços en la mesura justa i elegant, amb una prosa directa, radiant, aguda, hereva de la tradició oral, lleugera i rítmica, on els relats prenen la mateixa velocitat que assolia la seua vida. “Jo em veia a mi mateixa suspesa a la Botiga, com una volva de pols personera d’un raig de sol. Empesa i arrossegada fins i tot pels corrents d’aire més lleugers, però sense precipitar-me i veure’m lliure en la temptadora foscor […] En recordar aquells anys, em meravella que el dissabte fos el meu dia preferit de la setmana. Quins plaers podien caber entre els plecs d’aquell ventall de tasques interminables? El de la resistència dels nens rau en la seva ignorància de les alternatives”

Immerses en aquesta eclosió de la literatura testimonial d’autores que vivim, trobe que és un bon moment per a tornar a l’obra de Maya Angelou i celebrar la traducció de Blanca Busquets. El camí no ha fet més que començar...