El darrer llibre publicat per l’editorial Afers és d’abril de 2018. En qualsevol cultura ben estructurada seria tot un esdeveniment. Perquè es tracta de L’estupor, un volum pòstum de Josep Iborra (1929-2011) que recull “un primer lliurament” del material inèdit -el Nachlass per dir-ho com els alemanys- d’aquest autor, que s’ha encarregat d’editar el seu fill, Enric Iborra. Un llibre d’assaigs breus, de reflexió moral i filosòfica i de crítica i teoria literàries, com apunta el mateix Enric Iborra a la Nota preliminar, en la línia de llibres anteriors, publicats en vida de l’autor, com Inflexions (Bromera, 2004) o Breviari d’un bizantí (Arola, 2007). Pàgines d’una vàlua extraordinària, plenes d’agudesa i curulles de cultura, de finesa intel·lectual i d’un recòndit sentit de l’humor. Josep Iborra fou un assagista de primera categoria, encara escassament conegut i valorat en el context més ampli de la cultura catalana, i tampoc no massa en l’ambient -tan estrany pel que fa a la recepció cultural- que ens envolta a València. Hi ha qui l’ha catalogat erròniament com un epígon de Joan Fuster, basant-se en l’estreta relació d’amistat que els unia i en l’exuberant fama i projecció fusterianes. Compartia molts elements d’apreciació cultural i d’estil de pensament amb Fuster, certament, però aquestes i altres pàgines seues revelen un autor d’una envergadura comparable i del tot original. Només la mandra intel·lectual més llastimosa podria explicar que aquest llibre pòstum de Josep Iborra no trobés l’acceptació i la difusió que mereix. La recepció que li escau. Ple d’idees, d’originalitat, d’esprit de finesse, aquest llibre, entre altres coses, ens diu que sí, que és veritat, que hi havia “una altra València”, que era la millor i que hem de maldar per recuperar-la i enfortir-la, perquè ens hi va el nivell de civilització que voldríem per a la nostra terra.
I en el fons és això, una lluita, un esforç per augmentar el grau de civilització –el coneixement, el rigor, la racionalitat, els sentiments nobles, l’educació, el respecte, la cultura, les formes, el diàleg- allò que ha orientat des de fa molts any una empresa com l’editorial Afers. L’obra d’un editor vocacional i obstinat, arriscat i metòdic, com és Vicent Olmos i Tamarit, que actua a i des de Catarroja, un poble de l’Horta Sud més aviat desmanegat, però amb densitat cultural (hi té la seu una altra editorial interessant, Perifèric). Catarroja –poble d’origen, per cert, del meu avi Jacobo Muñoz Alapont, a qui malauradament no vaig conèixer- té alguna cosa especial. Durant dècades ha estat el lloc on s’han projectat unes edicions culturals del més alt nivell i interès, iniciades amb la revista del mateix nom (Afers, fulls de recerca i pensament), que ha arribat recentment al número 88 amb un dossier sobre “El 9 d’octubre del 1977. El País Valencià quaranta anys després” coordinat per una historiadora jove i prometedora, Vega Rodríguez. Un dossier vertaderament apassionant i rigorós, amb articles de la mateixa Vega Rodríguez, Borja Ribera, Natxo Escandell, Antoni Rico i Ferran Archilés, que tracta d’aprofundir en una conjuntura clau de la història del País Valencià, quan tantes coses semblaven possibles.
L’editorial Afers publica molts llibres i els edita acuradament. Té un equip reduït però eficaç. El corrector habitual és el poeta i escriptor Ramon Ramon, tota una garantia. Difícil donar compte d’un volum de publicacions, d’un fons editorial, ja molt nodrit i divers. Remarcaré, per consegüent, només algunes línies. Així, a més de l’edició de llibres més aviat acadèmics, sovint situats en el camp de la història, Afers publica (en coedició amb la Universitat de València) una col·lecció exemplar, sense precedents: “El món de les nacions”, on hi han aparegut els textos fonamentals del debat contemporani sobre el tema de la nació i el nacionalisme a càrrec dels autors essencials, com ara Ernest Gellner, Liah Greenfeld, Miroslav Hroch, Anthony Smith, Josep R. Llobera, Benedict Anderson, Michael Billig o Craig Calhoun. Per a centrar els debats i donar-los la volada escaient. Recentment s’hi han afegit tres nous títols, que mereixen atenció: Ferran Archilés (ed.), La persistència de la nació. Estudis sobre nacionalisme, un recull que dóna compte de l’estat actual del debat amb les aportacions més recents i interessants; Anne-Marie Thiesse, França. Quina identitat nacional?, que explora les arestes i les contradiccions de la construcció de la identitat francesa; Linda Colley, Unió i desunió. Què ha mantingut i què ha dividit el Regne Unit, on l’autora de Britons: Forging the Nation, explica en termes molt clars la dinàmica de la unió britànica i de les tendències centrífugues, cosa que es pot debatre sense amenaces en latituds civilitzades...
“Literatures” és una col·lecció relativament recent on hi han aparegut títols que capten immediatament l’atenció, com el recent volum de Kurt Tucholsky Un llibre dels Pirineus, els aforismes de Carles Camps Mundó Memòria de la inquietud o el dietari –honest i llegidor- de Josep Igual L’incert alberg. En “Els llibres del Contemporani” apareixen volums més menuts, però també altres de més envergadura, amb propostes tan atractives com Societat anònima. Els valencians, els diners i la política, de Vicent Flor. O anteriorment, les memòries de Doro Balaguer, L’esquerra agònica, que és un llibre cabdal per a entendre el pensament, la lucidesa i el tarannà d’un dels grans personatges d’aquest país, recentment desaparegut. Un esment a banda mereix la sèrie “Biografies parcials” de Xavier Serra, integrada fins ara per tres volums que aposten per poblar amb personatges reals, amb la nostra gent, el paisatge abstracte i genèric d’un temps i un país... Si diguera que és una gran aportació a l’apreciació més ajustada de la dimensió humana dels esforços culturals i polítics que s’han fet en aquest país durant l’època contemporània, em quedaria curt. És això i més coses, com ara un exercici literari d’una qualitat que admet escasses comparacions. En la col·lecció “Personatges” s’han publicat biografies, en aquest mateixa línia de situar les coordenades humanes del País, tan interessants com la de Josep Renau, per Albert Forment, o la de Manuel Brunet per Francesc Montero. Fa poc ha aparegut la de Josep Maria de Casacuberta, l’editor de Barcino, l’erudit incombustible i tenaç, a cura de Faust Ripoll.
Però la col·lecció “mare” de l’editorial Afers és “Recerca i pensament”. Amb 89 títols publicats, aquesta col·lecció inclou el bo i millor de la recerca, l’erudició, els estudis acadèmics i en general les aportacions al coneixement de la història i la realitat dels Països Catalans, perquè Afers té un enfocament d’obertura mental i d’integració que la situa en un dels primers llocs de l’edició catalana. I per descomptat de la valenciana. En aquesta col·lecció figuren títols indispensables, indefugibles per a parlar amb propietat de què és i què ha passat al país al llarg de la seua història, i quins han estat els debats recents i més punyents sobre la identitat, la cultura i les possibilitats històriques dels valencians i catalans.
La llista d’autors és francament impressionant i el seguit de títols defineix les qüestions i els continguts que qualsevol persona culta i interessada per parlar amb propietat sobre temes valencians o catalans hauria de conèixer.
Com apuntava més amunt, un corrent de fons civilitzador. Aquest ha estat i és l’esforç de l’editorial Afers i també, val a dir-ho, del marc –cultural i editorial- més ampli en què s’inscriu. Convé tindre-ho en compte. M’agradaria pensar que aquestes breus pinzellades -esquemàtiques i insuficients- estimularan el lector o la lectora encuriosits a desfer-se de mandres i a encarar-se amb lectures plaents i alhora –o sobretot- enriquidores. A acostar-se al catàleg de l’editorial Afers. Segur que en traurà profit i no es decebrà.
0