Conéixer les estratègies de l’adversari no és suficient

Fa uns mesos un client em va demanar una formació per a contrarestar els missatges de la ultradreta en el ple municipal, ja que no sabien què i com contestar-los (o no fer-ho).

Em vaig posar a investigar i em vaig trobar que hi havia molt poca cosa sobre estratègies apropiades, algun article periodístic solt i poca cosa més. Vaig contactar amb una associació especialitzada en la lluita contra l’extrema dreta i en tota la bibliografia i els estudis que m’enviaren no hi havia res per a poder definir una estratègia que funcionara. Tot el que trobava era com actuava l’extrema dreta, quin tipus de missatge utilitzava, com enverina la política o com fa que els vídeos que publica es facen virals.

En canvi, a penes vaig trobar informació sobre com contrarestar efectivament els seus missatges i com fer que els missatges propis impacten.

És un fenomen que he observat molt sovint: definir amb molt de rigor què fa l’adversari, però no desenvolupar una estratègia que siga probable que funcione per a neutralitzar eficaçment els seus missatges i alhora traure a relluir les propostes pròpies.

Un altre exemple és el document 10 estratègies de manipulació mediàtica, pareix que falsament atribuït a Chomsky. Es tracta d’un text que explica raonablement bé algunes de les pautes comunicatives del capitalisme, però no aporta cap idea consistent per a desactivar-les. I en l’aspecte psicològic, és un text que sol influir negativament en qui el llig, ja que moltes persones que el lligen se solen desmoralitzar quan s’adonen de tot el que fa «el capitalisme» per a manipular.

Fa poc vaig contribuir al micromecenatge per a fer una revista sobre l’ecoblanqueig d’empreses. Quan la vaig rebre resulta que tot eren exemples de com les empreses utilitzen immoralment la sostenibilitat i el medi ambient. No hi havia en cap moment cap pista de quin tipus de consum fer, de com discernir una companyia realment verda d’una d’impostora.

El canvi climàtic és un assumpte paradigmàtic. L’IPCC és el grup de científics que, des de 1988, investiga amb molt de rigor el calfament global. Tots els seus models indiquen amb una probabilitat del 97% que la crisi climàtica la provoca l’abús que fan els éssers humans dels combustibles fòssils. En canvi, una dada tan contundent no es converteix en comunicació efectiva, ja que està explicada en termes tecnocientífics que només una part xicoteta de la població entén.

Contrarestar la influència mediàtica de les grans corporacions, del consumisme o de la ultradreta és molt complicat, és una tasca feixuga. Ara bé, el que és sorprenent és que es dedique molt poca atenció a investigar en la pràctica com fer front a l’adversari. Pose en negreta «pràctica» perquè mentre les empreses destructores del clima fan investigacions empíriques per a saber com «vendre la moto», en la banda de qui vol conservar el clima a penes se’n fan.

Els diagnòstics sobre com funciona la ultradreta, sobre les dades de l’IPCC o sobre com enganyen algunes empreses pintades de verd són certs i raonables, però tenen dos problemes. Un és, per dir-ho en la metàfora mèdica, que fan un diagnòstic molt exhaustiu i molt ben descrit; en canvi la cura és molt pobra, a penes hi ha teràpies ben desenvolupades que curen realment. L’altre problema és que hi ha gent que se sent impotent davant de tanta manipulació, de la quantitat de crisis, cosa que desactiva la majoria de la població.

De la crítica a la construcció

Quan els col·lectius homosexuals de Califòrnia (EUA) començaven la campanya per a la legalització del matrimoni entre persones del mateix sexe, inicialment l’enfocaren com un tema d'igualtat de drets.

Van consultar el lingüista George Lakoff sobre quin enfocament comunicatiu podia ser més útil per a crear una opinió favorable a la nova proposició de llei i ell els va recomanar canviar d’un enfocament legal i d’igualtat de drets a un enquadrament emocional i de valors de la campanya per a aconseguir impactar en la població davant del referèndum que s’havia de fer i així crear una opinió favorable entre els votants.

Segons conta Lakoff en el documental Clase valiente, la campanya finalment va estar basada en dos emocions/valors: amor i compromís, perquè són dos aspectes que penetren més fàcilment en la població. A molta gent, especialment dins del progressisme, l’esquerra o els verds, li xoca eixa experiència perquè hi ha una tendència a posar un èmfasi excessiu en el raonament intel·lectual i no adonar-se que l’ésser humà és emocional i que els valors formen part intrínseca de la vida humana. El referèndum es va fer i van aconseguir que la llei s’aprovara.

Un cas proper és el de la cooperativa valenciana AeioLuz. Els membres fundadors formaven part de la Plataforma per un nou model energètic (PNME). Al principi, quan estaven en la PNME es dedicaven a criticar les grans empreses elèctriques per les seues males arts, pel frau moral a la clientela, per generar energies brutes i perilloses, etc., i començaren a fer accions socials. I arribà el moment que van veure que, criticant i fent voluntariat, tenien poc d’impacte en la societat. Va ser llavors quan fundaren la cooperativa i començaren a treballar amb ajuntaments per a ajudar i educar famílies a gestionar l’energia per gastar menys i millorar el confort, fent instal·lacions d’energies netes, fomentant l’estalvi i l’eficiència, propulsant la transició energètica, fent educació sobre l’energia en escoles, etc. I fa poc compliren cinc anys, fructífers.

Un cas molt interessant i útil d’un plantejament constructiu és el de Climate Outreach. Aquesta entitat fa més de quinze anys que investiga empíricament com involucrar la població amb conductes benignes per a conservar el clima. No es tracta d’educació mediambiental, ni de divulgació científica. Comproven amb persones del carrer com fer-ho perquè cada volta s’involucren més a utilitzar el transport públic, energies netes, etc. Treballen amb el que s’anomenen grups de debat, on es comproven quins tipus de llenguatge faciliten que eixes persones es comprometen a reduir el consum, o verifiquen quin tipus de fotos o vídeos impacten més positivament per tal que canvien de conductes. Però no només busquen conscienciar, sinó també que s’adopten conductes benignes climàticament.

Climate Outreach fa recerques sobre una multitud de temes: com conversar amb altres persones sobre el clima, com comunicar la transició energètica, com han de parlar els científics de l’IPCC per a tindre més impacte en l’audiència, etc.

Hi ha persones que quan lligen i practiquen eixos informes sobre la manera de comunicar el canvi climàtic deixen de llegir tants informes científics sobre els diferents aspectes de la destrossa climàtica i comencen a practicar eixes formes que faciliten que s’hi impliquen cada vegada més persones.

Són tres exemples de l’enfocament adreçat a investigar com funcionar més bé, cosa que resulta molt més útil que només estudiar i investigar sobre el que va malament.

Hem d’aprendre la manera de contrarestar les estratègies de la ultradreta o de pal·liar les manipulacions del capitalisme i construir els missatges propis. Perquè si n’identifiquem les maniobres i no desenvolupem les nostres estratègies comunicatives, la cosa no serveix de molt. En pose un exemple sanitari: llegir articles mèdics sobre les conseqüències nefastes de menjar aliments ultraprocessats amb molt de colesterol, fregits, etc., no fa que la persona sàpia quins aliments són saludables i que li abellisca canviar la dieta que fa.

Afortunadament, cada vegada hi ha més persones que s’interessen per saber com enfrontar-se constructivament al canvi climàtic, com promoure la transició energètica i tants assumptes més que ajuden a crear la societat que volem.

Com deia el científic Henri Poincaré: «Criticar és bo. Construir és encara millor».