Ja està tot fet... Què més voleu?

Ni molt menys està tot fet. Si així fora, jo, com a portaveu d’Igualtat, no tindria feina i puc assegurar que en tinc i molta. Si veritablement a 8 de març de 2021 haguérem arribat a la paritat total, no caldrien decrets, normes i lleis que, dia sí i dia també, inunden les publicacions oficials en pro de la igualtat. Observen vostès com les organitzacions feministes denuncien diàriament casos de discriminació cap a les dones. O miren vostès qui en les dades de l’atur que coneixíem la setmana passada, encapçala tots els rànquings. Les dones.

No estem en igualtat de condicions quan les estadístiques ens diuen que l’escletxa salarial per raó de gènere és tan gran que en novembre comencem a treballar debades per igualar els nostres salaris amb els dels homes. O perquè les pensionistes que menys cobren són dones. O finalment, perquè la pobresa s’acarnissa amb la dona i fins i tot podem parlar de feminització de la pobresa.

No, no ens tracten com a iguals. Fins i tot en la llengua que utilitzem cada dia no ens veiem reflectides, i hem d’escoltar o llegir com il·lustres acadèmics de la Reial Acadèmia Espanyola de la Llengua quan els parles d’integrar a les dones mitjançant el llenguatge inclusiu (cosa que jo estic fent ara mateix i no és tan estranya ni estrambòtica) et diuen que “tenim una llengua preciosa i no cal destrossar-la”. Vinga va!! Que hem dit tota la vida ‘metge’ i encara ens costa un munt dir ‘metgessa’, ‘jutgessa’ o ‘enginyeres’. Mots difícils, excepte el de ‘princesa’, terme amb què ens hem criat moltes de nosaltres anhelant un ‘príncep blau’ que vinguera a omplir la nostra vida. Com si sense un príncep no estiguérem completes... Saps o què?

No, no és cert quan diuen que no estem discriminades. De fet, està comprovat que en la majoria d’ocasions quan un home entra a la consulta mèdica amb dolor al pit, se li fa una exploració física per descartar infarts. En canvi, no sempre es fa la mateixa exploració a les dones, ja que els nostres ‘dolors de pit’ solen associar-se a l’estrés i som més propenses que ells a ser medicades per a l’ansietat. És allò del Prozac i cafeïna, i tira que vas...

No tenim paritat quan si agafes un diari i fulleges les pàgines llegint declaracions i mirant fotografies tot són corbates i sabates lluents de representants d’esta honorable societat nostra, a la qual li falten les dones sempre en els titulars i subtitulars. I si agafem els índexs per sexe, estem infrarrepresentades com a protagonistes en qualsevol mitjà de comunicació: tele, ràdio i fins i tot en cinema; que qualsevol pot recitar de memòria un llistat de fins a deu directors de cine, però a veure qui se’n sap més de cinc directores sense ostentar un títol de cinèfil a la butxaca.

Això sí, en la publicitat som les ‘reines de la casa’ perquè la majoria de les vendes dels anuncis publicitaris es dediquen a nosaltres. I no és pas casual no s’enganyen, les cases de màrqueting rara volta ho fan. És resultat del fet que les xifres ens diuen que encara som les dones les que sostenim la casa, comprant, netejant, cuidant i ara a sobre de tot això, i per la maleïda pandèmia, teletreballant. I és que el teletreball encara ens ha comportat més hores de casa, més hores de cures, més hores de feina no remunerada, menys conciliació i nul·la corresponsabilitat. Volem teletreballar, però s’ha de regular de manera que no siga l’excusa per a tornar-nos a recloure a la cuina, perquè les dones no ens deixarem.

Així que, quan ens diguen que “tots i totes som iguals” i que no cal reivindicar res, perquè ja ho hem aconseguit tot, recordem que encara tenim por d’anar de nit soles pels carrers (carrers que tenen nom d’homes il·lustres i on falten dones notables); recordem que no se’ns tracta igual ni en el llenguatge ni en la representació; recordem que no cobrem igual; i recordem que treballem més en feines no remunerades o precàries. Aleshores, quan recordem tot això, prenem la veu per a demanar més igualtat, perquè ni de lluny tenim el camí fet.