De la Ruta de la Seda i la guerra mesetària

Que a estes altures de ma vida diga que sóc més sobiranista que monárquica, crec que no espantarà a ningú quan, des que tinc ús de vot, forme part de partits que defensen la política de proximitat, organitzacions que creuen en el dret a decidir de les persones i en dret a ser escoltades i representades. Així les coses, encara que obedient no puc romandre callada davant d’algunes actituds bèl·liques amb les quals, no sé per què, ens volem fer combregar.

De fet, imagine que no seré l’única que es pregunta per què després de cada roda de premsa del Comité Tècnic de Gestió del Coronavirus -on encara no ens hem acostumat a trobar a faltar Fernando Simón- agafen la paraula uns senyors -sempre senyors- plens de medalles i detallen quines són les accions desplegades per les forces de l’ordre... i escolteu, jo imagine que militars, policies (nacionals i locals), cos de bombers, guardes forestals, personal de residències, personal de neteja de carrers, funcionariat de serveis socials, molta, molta gent, estan arrimant el muscle i treballant a allò que diguen els sanitaris. I tant que sí. Per la qual cosa, que aparega davant la població, tots els sants dies, el Jefe del Estado Mayor de la Defensa a mi em sembla en estos moments irrellevant, quan el que busque és informació sanitària de la pandèmia, quan el què necessitem són recursos per a les UCIs, quan el que vull saber és si la decisió de fer tornar a milers i milers de persones a la indústria no essencial i a la construcció no ens farà reviure el malson de pics alts dels pitjors dies de la pandèmia.

I eixes respostes, evidentment, no me les donarà un senyor de les forces de l’ordre per més medalles que porte a sobre, sinó aquelles persones que siguen epidemiòlogues, sanitàries, responsables de salut pública i investigadores. Els càrrecs marcials, en canvi, ens traslladen a un marc no real que moltes personalitats públiques han adoptat quasi de forma inconscient: disciplina, exèrcit desplegat, combat... Parlar de guerra en definitiva. I no, jo no estic en cap guerra, no hi ha un bàndol de persones contràries a les que cal eliminar i véncer, i jo no sóc un soldat (ni una, soldada?). Jo simplement sóc una persona confinada que fa el que millor creu que pot fer en estos moments per la nostra societat. I quedar-me a casa no és una lluita, sinó un sacrifici fruit d’una responsabilitat col·lectiva.

De fet, fins ara la unificació central front al pluralisme perifèric no ens ha evitat problemes als valencians i valencianes que hem hagut d’afrontar des de la proximitat; des d’allò local i autonòmic. Al començament de la crisi covid recorde la centralització de les compres de mascaretes i guants pel govern; ningú que no fora l’Estat podia comprar material preventiu. Però fins que la Generalitat no va ficar en funcionament l’operació Ruta de la Seda, casualitat o no, ací no havien arribat els tan necessaris equips de protecció individual. I ja portem uns quants avions aterrant amb material per als valencians i valencianes, comprats també pels valencians i valencianes. De la mateixa manera, i davant de l’èxode de visitants a les nostres costes, algunes veus demanarem tancar Madrid... I ens deien que “no sabien com fer això” i el resultat vostés ja el coneixen. En canvi subdelegació de govern va deixar ben clar als pobles valencians, que mira per on sí sabíem com havien de fer això de confinar-se i tancar-se, que havien de retirar les barreres per evitar l’entrada als pobles costaners sota amenaça d’acudir a fiscalia.

Així que em permetran que discrepe, i molt, que el centralisme mesetari haja de romandre inalterable. Jo apostaria per més conferències amb presidents i presidentes autonòmiques (encara que algunes, com Diaz Ayuso, tinguen coses millor que fer i s’incorporen a la reunió dos hores tard) que tenen visions més plurals i representatives de tot l’Estat. Cal escoltar què passa més enllà de Madrid i com algunes autonomies han reduït sensiblement els seus índexs de contagis i sobretot com han fet la contenció. I si és possible, prendre’n exemple.

Al cap i a la fi, jo no estic en guerra contra un virus. Seria del gènere bobo matar un virus a canonades. Estem ací no per guanyar una guerra, sinó justament el contrari, per salvaguardar-nos d’una pandèmia que ens ha furtat la llibertat. En este “combat” no guanyen les armes i les pistoles, sinó una vacuna i mesures preventives amb les quals haurem de conviure ja la resta de la nostra vida.

*Mònica Álvaro, portaveu adjunta del grup parlamentari Compromís en les Corts