Qüestionades i desprotegides: les cares de la violència masclista

Jessica, o Jessy, com l’anomenaven els seus amics, tenia 28 anys i era cambrera a Elda. Va morir en l’UCI després de 24 hores d’agonia provocada per 5 tirs. A Maria Dolores Corretja, exinvestigadora de la Guàrdia Civil, els seus amics l’anomenaven Mariló. Tenia 47 anys i la van trobar en un pis de Gandia, estesa en terra i amb signes d’haver estat asfixiada. Irina, de nacionalitat russa i resident a València, tenia 32 anys i un fill de 7. Van trobar el seu cos cremat i amb signes previs de violència en sa casa. Gloria Amparo era de nacionalitat colombiana, tenia 47 anys i va ser llançada pel buit de l’escala des d’un quart pis. Maia només tenia dos anys i va ser degollada. Aquestes dones només les unien dues coses: que eren dones i que han estat assassinades per homes amb qui van mantenir una relació sentimental. No van morir, no van caure, no van tenir un accident. Van ser assassinades.

José Luis S. G., de Móstoles, tenia una denúncia per amenaces i una ordre d’allunyament en vigor. Laurentiu Mihai tenia 28 anys i va confessar que va degollar la seua filla per venjar-se de sa mare. Stefan S., de 31 anys, es va emportar el fill d’Irina a Castelló, després d’haver-li pegat foc en sa casa. Imanol Castillo, de 31 anys, tenia quatre denúncies per maltractaments i una ordre d’allunyament. S’enfrontava a un judici ràpid per amenaces a la seua víctima i el dia anterior va decidir cosir-la a tirs a la porta del col·legi del seu fill. Després es va suïcidar. José Luis G.G., un home de 55 anys amb condemna per lesions i maltractament a una altra dona, mantenia “relacions esporàdiques” amb la víctima a qui va tirar pel buit de l’escala. Aquests homes tampoc no tenien res en comú, solament que es van convertir en botxins.

Elles només són una petita part de les dones que han mort en el que va del 2017 a les mans de parelles, exparelles, flirts o afers. Fins i tot de pares que busquen venjança. Segons les xifres del Ministeri d’Igualtat, 44 dones han estat víctimes de la violència masclista a Espanya. Les xifres no oficials, recollides per entitats feministes, que inclouen els casos en investigació, els menors, i els homes víctimes d’altres homes, parlen de 90 víctimes, amb les dades actualitzades a 10 de novembre. Mentre s’escriu aquest text, la Guàrdia Civil investiga a Vinaròs l’assassinat de Catarina, una dona de 35 anys assassinada a tirs per la seua exparella, de 40, que s’ha suïcidat després.

Algunes d’elles van denunciar els seus agressors, tenien ordres d’allunyament i estaven pendents de judici. Les mesures cautelars no van ser prou, no van evitar res. Els protocols van fallar i les víctimes estaven desprotegides malgrat haver demanat ajuda. Altres no van denunciar i, simplement, van posar fi a la relació. Segons les estadístiques, només la meitat de les dones que pateixen violència de gènere ho denuncien. El 2017, de 43 víctimes, només un 18% van acudir a les autoritats. Les dones no denuncien per por de les represàlies per part de l’agressor, per vergonya, per rebuig social, per processos judicials lents incapaços de protegir-les, per la por de no ser cregudes, pel deteriorament psíquic que causa el maltractament, per escassetat de mitjans econòmics, que no sols dificulten l’abandó de la llar, sinó l’accés a la justícia, per la dificultat d’acreditar violència si no hi ha hematomes. Perquè el judici paral·lel, el mediàtic i el del carrer es torna contra elles.

Altres no veuen el perill, amb la vista enterbolida per aqueix núvol tòxic que és l’amor romàntic i que des de xiquetes ensenya que la gelosia és passió i protecció. Confien que canviarà, que és així, que té caràcter. L’educació, per a elles i ells, és fonamental. Educar els homes perquè no esdevinguen agressors, en primer lloc. Educar en igualtat i respecte. Educar per a netejar la vista, per a aprendre a identificar comportaments nocius, educar en l’apoderament femení. També abandonar aqueixa concepció que la violència masclista és violència domèstica, que són coses de parella, que no cal ficar-s’hi. Convertir-ho en un problema d’Estat, en un assumpte públic, en un conflicte social i estructural.

El setembre passat, més de 60 entitats i institucions van subscriure el Pacte Valencià contra la Violència Masclista, que equipara aquestes víctimes amb les del terrorisme i centra els esforços en l’educació per a la prevenció. El Pacte d’Estat, que hauria d’estar dotat amb mil milions d’euros, encara no està pressupostat. El document pretén ser un pla de xoc contra la violència envers les dones, a través de 293 mesures per a eradicar-la des dels orígens.

Els pactes no actuen de jupetí antibales, ni paren un ganivet, ni frenen un colp. Però les paraules, els compromisos, serveixen per a manifestar una voluntat de millora. Serveixen, per exemple, per a incorporar la perspectiva de gènere a la interpretació de les lleis, per no fer campanyes institucionals que responsabilitzen una víctima de la seua agressió, per a dotar de mitjans les oficines d’atenció i suport a les víctimes, per a educar en igualtat i dur a terme programes de prevenció amb els menors, perquè una dona maltractada puga accedir a un habitatge públic amb rapidesa i allunyar-se com més prompte millor del seu maltractador. Perquè les dones sàpien que no estan soles. Una declaració d’intencions amb un missatge molt clar: ací no cap el maltractament.