Silvia Fernández Campos, psicòloga: “La resiliència no n'és l'excepció, és la norma”

Silvia Fernández Campos (Madrid, 1980) és psicòloga especialitzada en dol, mort i creixement posttraumàtic, dirigeix un programa d'Acompanyament Contemplatiu a la Mort. Recentment, ha ofert un taller a Espai Buit (Palma) on ha presentat el seu model pràctic de resiliència, dissenyat durant la pandèmia. Aquest enfocament innovador combina psicologia positiva amb pràctiques contemplatives com el mindfulness i la compassió, proporcionant eines concretes tant per afrontar el patiment personal com per acompanyar els altres en moments de crisi.

Doctora en Psicologia per The New School for Social Research de Nova York, Fernández Campos ha impartit formació a prestigioses universitats internacionals com The New School, CUNY, UCM i Columbia University. És autora del llibre “Más allá”, una reflexió sobre la mort en diferents cultures, i del documental “Die the Good Death”, que explora com s'afronta la mort a Varanasi, Índia.

És mare de tres fills, un neurodivergent. Aquesta experiència personal l'ha fet aprofundir en l'estudi de la relació entre autisme i la resiliència, ampliant-ne l'enfocament humanista i el compromís amb els processos de transformació personal i social.

Dirigeix un programa dacompanyament en el procés de morir. En què consisteix i quins són els objectius?

Des dels 18 anys m'he centrat en la mort, sempre he intuït que allà hi havia alguna cosa essencial per prestar atenció. Aquest programa està dissenyat per ensenyar com acompanyar persones en el procés de morir o familiars que estan travessant un dol. S'enfoca especialment en pràctiques contemplatives, com ara la idea de la impermanència i l'acceptació de la mort com a part de la vida, influenciades per tradicions budistes.

Així mateix, inclou exercicis d'amabilitat, meditació i tècniques d'ancoratge corporal, com ara la respiració conscient, per ajudar els qui busquen trobar estabilitat i calma. A diferència d'altres programes, aquest es distingeix per ensenyar a confiar en el poder de la presència autèntica, en lloc de dependre d'una “caixa d'eines”. L'objectiu principal és que l'acte d'estar plenament present es converteixi en una poderosa forma d'acompanyament i suport.

Què porta una persona a estudiar la mort i el dol?

Crec que és un viatge interior força llarg. Molts cops reflexionem sobre la mort dels altres i la comprenem a nivell intel·lectual, però no arribem a integrar-la del tot en un nivell personal. És com si, fins i tot de manera inconscient, no creguéssim realment en la nostra pròpia mortalitat. Aquest camí requereix molta observació i, en el meu cas, experiències transformadores.

Molts cops reflexionem sobre la mort dels altres i la comprenem a nivell intel·lectual, però no arribem a integrar-la del tot en un nivell personal. És com si, fins i tot de manera inconscient, no creguéssim realment en la nostra pròpia mortalitat

Vaig viure un any a Varanasi (Índia), coneguda com la “ciutat dels morts”, on vaig rodar un documental, i allà vaig aprendre a veure com la mort i la vida s'entrellacen de manera natural. Als crematoris, per exemple, podies observar nens construint una pila funerària al costat d'un cos que es cremava. Era una relació molt diferent de la que solem tenir a Occident, on la mort i tot allò que ens incomoda es relega a les perifèries: els cementiris són als afores de les ciutats, als malalts els apartem, als morts els amaguem. ..

Crec que el primer pas per apropar-nos a la mort és exposar-nos-hi, però fer-ho amb qualitat i amb eines de ancoratge que ens permetin processar-la adequadament. Si no, és fàcil caure a l'angoixa. Una mirada reflexiva i compassiva ens ajuda a integrar-la com a part de la vida mateixa que ens afecta tothom.

A Occident, la mort i tot el que ens incomoda es relega a les perifèries: els cementiris són als afores de les ciutats, als malalts els apartem, als morts els amaguem... Crec que el primer pas per apropar-nos a la mort és exposar-nos-hi, però fer-ho amb qualitat i amb eines d'ancoratge que ens permetin processar-la adequadament. Si no, és fàcil caure a l'angoixa

Hi ha gent que, per la seva professió, lluita amb la mort al seu dia a dia. Quines habilitats han de desenvolupar els professionals que estan en contacte diari amb aquesta circumstància tan important de la vida?

Una de les habilitats fonamentals a desenvolupar és l'empatia equilibrada. Això significa no bloquejar l'empatia del tot —cosa que pot ser necessària en certs moments, com en una cirurgia—, però tampoc permetre que les persones a qui s'acompanya es percebin com a simples objectes.

Trobar aquest equilibri requereix un treball constant de regulació emocional. És important saber ajustar l'empatia, destriar quan obrir el cor i connectar profundament amb la història i les emocions de la persona. Aquest ajustament té un impacte directe tant en la qualitat del tractament com en la dimensió humana del professional. Tot i això, també cal evitar l'altre extrem: congelar-se emocionalment.

Aprendre a “pendular” amb l'empatia, movent-se entre la connexió i la distància adequada, és una habilitat essencial per als que treballen diàriament en contextos de patiment i pèrdua. Aquest equilibri d'extrems emocionals els permet oferir un acompanyament genuí i efectiu, alhora que es protegeixen i tenen cura del propi benestar emocional.

Ha estudiat a Nova York i ha investigat a Varanasi. Què ens ensenyen les perspectives culturals sobre el sentit de la vida i de la mort?

Més enllà de la mort, el que més em va ensenyar l'Índia és que qualsevol cosa de què estiguis completament segur… probablement no sigui així. Vas amb una idea preconcebuda i, gairebé sempre, la realitat te la desmunta. Vaig aprendre a obrir-me a la incertesa ia acceptar el “no saber” com a part essencial de l'experiència humana.

A més, l'Índia em va ensenyar el poder del ritual, aquesta capacitat de donar significat a allò difícil a través d'actes simbòlics. També em va mostrar la importància de fer front als moments durs en comunitat. Això és una cosa que, lamentablement, estem perdent a Occident: la capacitat d'abordar allò dolorós junts, com a grup, amb un sentit de pertinença i connexió que ajuda a sostenir-nos.

N'ha enumerat algunes, però, quines mancances té la nostra cultura en aquest àmbit respecte d'altres?

La nostra cultura està atrapada en una acceleració constant, i això afecta negativament tot: redueix el contacte humà, l'empatia, la consciència… tot es veu erosionat i disminuït. Aquest ritme vertiginós ens desconnecta de nosaltres mateixos i dels altres, i si a això hi afegim l'ús excessiu de pantalles, ens estem tornant cada cop més mecànics, gairebé robòtics, sense adonar-nos-en.

Aquesta manca de connexió i reflexió pot esdevenir un gran impediment quan la vida ens enfronta a un desafiament important. Ens hem acostumat tant a distreure'ns que hem perdut la pràctica d'explorar el que passa al nostre interior. Sense temps ni espai per aturar-nos i processar, ens allunyem de les eines que ens podrien ajudar a afrontar el que realment importa.

El clàssic llibre de Viktor Frankl “L'home a la recerca de sentit” ens ensenya que sempre es pot trobar un agafador enmig de la tragèdia.

Així és. Viktor Frankl té una cita meravellosa: “Tot se li pot treure a l'home menys la llibertat d'escollir amb quina perspectiva afrontar una situació”. Encara que el que m'impacta més de la seva obra, i que considero fonamental per a la resiliència, és el seu èmfasi en l'amor. Una vegada i una altra ho esmenta al llibre. De fet, el que li va permetre continuar endavant als camps de concentració nazis va ser l'amor cap a la seva dona. Ell explica com, fins i tot en els moments més foscos, tancava els ulls i el record de la seva dona —estigués viva o morta— li tornava la bellesa del món, li recordava que encara quedava amor.

Crec que això és crucial per a la resiliència: no només avançar amb una mentalitat de creixement, sinó també aprendre a descansar en l'amor, que és el motor més potent per trobar sentit fins i tot enmig de l'adversitat. Crec que l´amor és més poderós que la mort, perquè la sobreviu.

La cerca de sentit, és un acte de voluntat?

A vegades la vida et col·loca en situacions que no et deixen una altra opció. Els grans patiments desperten més profundament que el patiment quotidià, que passa en dosis tan petites que amb prou feines ho notes i no arribes a emprendre una recerca de sentit més profunda i transcendent.

Quan la vida et destrossa, com va passar recentment amb les inundacions a València, la recerca de sentit no sol ser immediata. Moltes persones travessen una depressió profunda i això també forma part de la resiliència. El procés d'aixecar-se i trobar un propòsit pot no aparèixer fins a un any després de la tragèdia.

És important tenir en compte que forçar algú a buscar “el costat positiu” immediatament pot ser contraproduent. La recerca de sentit, doncs, és en part un acte voluntari, però també una resposta natural a les situacions que la vida ens imposa, quan estem a punt per afrontar-les.

És important tenir en compte que forçar algú a buscar "el costat positiu" immediatament pot ser contraproduent. La recerca de sentit, doncs, és en part un acte voluntari, però també una resposta natural a les situacions que la vida ens imposa, quan estem a punt per afrontar-les

Què podem aprendre dels exemples de creixement posttraumàtic?

El primer és entendre que les situacions traumàtiques són molt més comunes del que solem pensar. La resiliència no n'és l'excepció, sinó la norma. Sovint tenim la percepció que les persones resilients són com a superherois, però no és així; la resiliència és al nostre voltant. Tots som resilients per naturalesa.

De fet, s'estima que entre el 85% i el 90% de les persones que travessen un trauma significatiu —com una pèrdua traumàtica, la mort d'un ésser estimat, violència o guerra— reporten algun tipus de creixement posttraumàtic. És a dir, la gran majoria. D'altra banda, l'estrès posttraumàtic afecta aproximadament el 5% de la població.

No obstant això, això no significa que ambdues experiències siguin mútuament excloents; poden coexistir. Vet aquí la paradoxa: després d'un trauma, pots experimentar tant pèrdues com guanys. L'aprenentatge clau és no enfocar-se únicament en allò que s'ha perdut, sinó també en les transformacions positives que poden sorgir arran de l'adversitat.

Crec profundament en el potencial de l'ésser humà per créixer. Res no és malbaratament; tot, fins i tot el més tràgic, és material per aprendre i transformar-se.

Crec profundament en el potencial de l'ésser humà per créixer. Res no és malbaratament; tot, fins i tot el més tràgic, és material per aprendre i transformar-se

Quines característiques diferencials té patir una tragèdia individual davant d'una col·lectiva? Per exemple, el que ha passat a València, que ha afectat milers de persones.

En psicologia social es distingeix entre resiliència individual i resiliència col·lectiva. Una tragèdia individual implica un procés intern més privat, mentre que una tragèdia col·lectiva, com la que ha passat a València, activa dinàmiques de suport comunitari i solidaritat que són fonamentals per a la recuperació.

Quan enfrontem una catàstrofe d'aquesta magnitud, ens adonem de com som de interdependents. Aquests esdeveniments ens ensenyen a col·laborar, a augmentar l'empatia ia mirar més enllà de les nostres pròpies necessitats per poder sobreviure.

L'aprenentatge més important que podem extreure d'aquestes situacions és la importància de mirar cap a fora, de reconèixer quant necessitem els altres, no només durant la crisi, sinó al llarg de tota la nostra vida. La solidaritat i el suport mutu són eines essencials per superar aquests reptes. La clau és no oblidar aquesta lliçó una vegada passada l'emergència: no ho podem resoldre tot sols.

Hi ha una epidèmia silenciosa que afecta molta gent, sobretot la gent gran, que és la soledat no escollida. Què podem fer?

La solitud és una pandèmia que, a més, té un efecte terrible en la salut. Investigacions recents mostren que allò que més allarga la vida és la connexió social. Fins i tot més que lexercici, menjar bé o deixar de fumar. I, tot i això, estem anant en la direcció contrària. Diria que podem fer dues coses: primer, ser conscients que passar tant de temps enganxats al telèfon literalment ens està matant. El nostre sistema immune se'n ressent. Buscar connexió social és vital.

Una cosa que m'encanta d'aquesta investigació és que fins i tot la connexió social superficial és protectora. Per últim diria que per a les persones que se senten molt soles i no saben per on començar, no cal tenir un gran cercle d'amics. Un o dos contactes significatius poden ser suficients per protegir-te.

Diria que per a les persones que se senten molt soles i que no saben per on començar, no cal tenir un gran cercle d'amics. Un o dos contactes significatius poden ser suficients per protegir-te

Quins són els pilars que sostenen la resiliència?

La resiliència es pot percebre de moltes maneres, però jo l'entenc com la capacitat d'adaptar-se i fins i tot créixer a partir de l'adversitat. Al meu model, he integrat elements de la psicologia positiva i les pràctiques contemplatives, fusionant perspectives d'Orient i Occident.

El primer pilar és l'equanimitat, que consisteix a estabilitzar-se, especialment a través del cos. Enmig d'una tempesta, és essencial trobar el teu nord. M'agrada imaginar-la com un vaixell que es mou amb les onades, però no s'enfonsa. Les adversitats poden afectar-te, però no t'han de desbordar ni portar-te al pànic. Aquest pilar requereix ancorar-se al cos, cuidar-lo i fer-lo servir com a base per trobar equilibri.

Enmig d'una tempesta, és essencial trobar el teu nord. M'agrada imaginar la resiliència com un vaixell que es mou amb les onades, però no s'enfonsa. Les adversitats poden afectar-te, però no t'han de desbordar ni portar-te al pànic

Un altre pilar fonamental és envoltar-se d'amor, començant per l'amor propi. Això implica reconèixer les teves qualitats i donar-te amabilitat en els moments difícils, quelcom que acostumem a oblidar. mateix i amb la teva fortalesa interior.

La mentalitat de creixement és clau per transformar els obstacles en oportunitats d'aprenentatge Aquest enfocament et permet discernir què pots controlar i on actuar, mentre acceptes el que no pots canviar. social-espiritual, que implica fer servir el patiment com un impuls per mirar més enllà d'un mateix i estendre la mà a uns altres. nivell de resiliència, que connecta allò personal amb allò col·lectiu, té un poder transformador profund i és una de les majors proteccions enfront de l'adversitat.

Què és la compassió i quin paper hi juga?

Per mi, la compassió és envoltar d'amor allò que pateix, ja sigui un mateix o una altra persona. En societats judeocristianes, sovint es confon amb pena o llàstima, però des del marc budista no té res a veure amb aquests conceptes. La compassió sorgeix del reconeixement de la interconnexió: avui em pot tocar a mi, demà a tu. És des d'aquesta consciència que connectem amb un impuls profundament humà: “Què puc fer per alleujar aquest patiment?”. Aquest desig genuí d'alleujar el patiment és allò que defineix la compassió, i és una força central per sostenir la resiliència.

És mare de tres fills, i un és neurodivergent. Com ha influït aquesta circumstància en la seva recerca i feina?

Ha enormement influït. El que més m'ha ensenyat és respirar profundament fins i tot quan el dolor sembla insuportable. Per exemple, quan veig que el meu fill intenta jugar amb altres nens i ells s'aparten, se't trenca el cor. Però aprens a crear un espai per a aquest dolor, a confiar en la resiliència i la força del teu fill, fins i tot enmig d'aquestes experiències. També he après a deixar anar el que els altres puguin pensar de mi. Tenir un fill amb autisme et posa constantment en situacions desafiadores, i moltes vegades reps mirades de judici o sorpresa. Amb el temps, he après que aquestes mirades no m'afectin. Crec que tots tenim alguna cosa important per aprendre de l'autisme, sobretot en termes d'acceptació i empatia.

Quan veig que el meu fill amb autisme intenta jugar amb altres nens i ells s'aparten, se't trenca el cor. Però aprens a crear un espai per a aquest dolor, a confiar en la resiliència i la força del teu fill, fins i tot enmig d'aquestes experiències. També he après a deixar anar el que els altres puguin pensar de mi

Quins són els reptes i les necessitats d'una família amb un membre neurodivergent al seu si?

Això depèn molt del grau d'autisme. No és el mateix un cas més lleu, com la síndrome d'Asperger, que un de més profund que requereix una ajuda constant i específica. Tot i això, en termes generals, el més important és abordar la situació des de l'amor i l'acceptació, sense veure'l com una cosa “errònia” que hagi de ser “arreglada”.

A més, l'autocura dels pares és fonamental, ja que aquestes circumstàncies poden ser emocionalment i físicament molt demandants. Com deia Pema Chödrön, les dificultats et poden endurir el cor o estovar-lo. Personalment, sempre intento triar estovar-lo, deixant que l'amor i la compassió guiïn les meves accions en lloc de la frustració o l'esgotament.

Forma part d´un laboratori d´investigadors que estudien la consciència. Quines intuïcions té sobre la consciència humana?

És una pregunta molt àmplia i, al nostre grup, hi ha una gran diversitat d'opinions. Personalment, m'inclino cap a una perspectiva introspectiva. La meva intuïció és que som petites gotes d'una consciència molt més àmplia. sento que després de la mort s'allibera i segueix el seu curs. Depèn del moment i de l'experiència, però sempre m'acompanya la sensació que hi ha alguna cosa que ens transcendeix.

Algun pensador o mestre que hagi influït especialment a la seva trajectòria?

Dos noms vénen a la meva ment: Joan Halifax i Frank Ostaseski, tots dos mestres zen. Joan, que té un monestir a Santa Fe (Nou Mèxic), em va marcar profundament amb el seu enfocament sobre la mort i la impermanència. La seva manera de treballar amb aquests conceptes em va ajudar a entendre'ls des d'una perspectiva més contemplativa.

Frank, per la seva banda, va fundar el Zen Hospice Project a San Francisco (Califòrnia), on oferia dignitat i cura a persones sense llar que estaven al final de les seves vides. Els seus ensenyaments sobre meditació i compassió han estat essencials en la meva trajectòria i com entenc l'acompanyament.

Podria compartir algun cas significatiu a la seva trajectòria?

Sí, recordo especialment el cas d'un home que anomenaré Antonio, encara que aquest no era el seu veritable nom. Durant el meu temps impartint cursos de mindfulness a l'Hospital Clínic San Carlos de Madrid, vaig treballar amb un grup de persones amb tumor cerebral, la majoria de les quals tenien una esperança de vida d'aproximadament un any.

Antonio era un professor universitari brillant, encara que el tumor l'havia deixat sense poder parlar ni moure's. Tot i aquestes limitacions, venia a totes les sessions amb un entusiasme increïble. No podia articular més de dues paraules, però aquestes paraules eren “aquí i ara”.

Les repetia per a tot, fins i tot quan fèiem exercicis en parelles. “Aquí, aquí, ara, ara”, deia amb un somriure que il·luminava la sala. Era impressionant com, amb tan poc, transmetia tant d'amor, estima per la vida i ganes de viure. Aquest cas em va marcar profundament perquè demostra que, fins i tot en les circumstàncies més limitants, l'actitud i la connexió amb el moment present poden transformar completament l'experiència de la vida.