Vicent Gabarda, l’historiador que va recórrer “amb quatre duros” poble per poble per documentar els afusellaments del franquisme

L’historiador Vicent Gabarda (Paterna, 1959) jugava de menut prop del cementeri del seu poble i a vegades veia monticles de terra estranys. Va tardar anys a comprendre, sent ja un investigador adult, que el cementeri de Paterna contenia fosses comunes de la repressió franquista de postguerra. “Quan vaig començar no m’imaginava la magnitud”, diu per telèfon a elDiario.es. 

Gabarda publica El cost humà de la repressió al País Valencià, 1936-1956 (PUV i Alfons el Magnànim, 2020), una obra monumental que agrupa els seus treballs mítics sobre la repressió en la rereguarda republicana l’estiu del 1936 i en la postguerra franquista fins a l’últim afusellament a Paterna d’un maqui el 1956. El seu treball, iniciat en la dècada del 1980, ha servit perquè centenars de famílies saberen on jeien les restes dels seus éssers estimats.

“Quan vaig començar, fa un muntó d’anys, la memòria històrica no estava de moda al carrer ni a les facultats”, recorda Gabarda. El jove investigador no pretenia al principi treballar sobre la repressió. “Volia conéixer el meu país i el meu passat”, assenyala. Amb “quatre duros” que va aconseguir, es va dedicar a recórrer poble per poble a la recerca dels registres cementerials i civils per elaborar la llista completa dels afusellats en la postguerra. “En cada partit judicial sempre hi havia una saca”, relata. 

En la seua investigació va trobar dificultats, però també l’ ajuda inesperada de joves magistrats progressistes que s’incorporaven a la carrera judicial ja en democràcia. El llibre del cementeri de Paterna havia desaparegut i la “font més útil, que eren els sumaris militars, encara eren inaccessibles”. 

Quan arribava a cada localitat, moltes vegades el prenien per un venedor d’assegurances. A vegades tenia problemes seriosos: a Oriola va acabar en el calabós. “Jo portava una carta del president de l’Audiència en la motxilla; quan la van veure van comprendre que s’havien equivocat i em van soltar”, recorda entre riures.

El 1985, Gabarda va publicar en la revista El Temps un dossier extens en què apareixia per primera vegada la llista d’afusellats a Paterna, un material que va servir perquè molts familiars saberen on estaven exactament les despulles dels seus éssers estimats. “Anava tothom amb la revista al cementeri de Paterna”, explica. Anys després, fins i tot sense tindre beca ni ser funcionari, l’investigador va publicar Els afusellaments al País Valencià, 1938-1956 (Alfons el Magnànim, 1992), que va marcar una fita en la investigació de la repressió franquista de postguerra a terres valencianes. 

El seu llibre següent, La repressió en la rereguarda republicana. País Valencià 1936-1939 (Alfons el Magnànim, 1996), va ser menys complicat, perquè hi havia molta més documentació sobre les víctimes de la violència del curt estiu de l’anarquia del 1936. “No m’acabe de creure que tota aquesta violència fora dels incontrolats: o n’eren molts o no eren tan incontrolats”, afirma Gabarda, que considera que l’esquerra “no és capaç d’assumir que es va fer una revolució; a València van morir més de mil persones en tres mesos”. 

A diferència de les víctimes de la violència republicana, els afusellats del franquisme van ser literalment oblidats en fosses comunes. “Els uns són caiguts i herois i els altres són assassins i els seus familiars no tenen dret ni a recuperar-ne els cossos”, diu Gabarda, que precisa que “no és justificable ni una repressió ni l’altra”. La repressió franquista “era més meticulosa, tenien llistes dels que havien destacat durant la guerra i volien evitar qualsevol rebrot contra el nou règim implantat per afermar-se així en el poder”.   

En el seu últim llibre, acabat de publicar amb centenars de pàgines d’informació sobre les víctimes, Gabarda analitza els paral·lelismes entre tots dos cicles repressius, salvant l’espai temporal (la violència de la rereguarda republicana va durar tres anys mentre que la repressió franquista es va allargar 18 anys). “En ambdues es produeix més intensitat en els primers moments (d’agost del 1936 al final de l’any següent en el cas de les víctimes durant el conflicte, i d’abril del 1939 al final del 1942 en el cas de les víctimes de la postguerra) i en tots dos casos hi haurà un degoteig continu de víctimes que servia per a demostrar que el perill no havia acabat i que un podia trobar-se en el punt de mira dels dirigents de la situació”, escriu Gabarda.  

El cementeri de Paterna, lloc on van anar a parar la majoria de les víctimes de la província de València, conté un centenar de fosses comunes de molt diverses grandàries amb les despulles de més de 2.000 afusellats. “La zona de les fosses comunes està quasi delimitada i, per algun motiu, el cementeri ha crescut en extensió i no en altura”, cosa que ha propiciat que es puga excavar amb més facilitat que en altres recintes en què la construcció de files de nínxols noves ha tapat zones amb cossos enterrats. “En altres cementeris, a partir del 1975, la major part de les fosses van desaparéixer i es van cobrir amb trames de nínxols o, a vegades, convertides en jardí, segurament per negligència”, explica l’historiador.  

Més de tres dècades després de l’inici de la seua investigació finançada “amb quatre duros”, Vicent Gabarda observa amb esperança les faenes d’exhumació finançades per les institucions públiques valencianes que avancen en el cementeri de Paterna. “Sé que molts familiars s’han assabentat d’on estava el seu familiar pel meu llibre i això m’ompli de satisfacció”, assegura l’historiador. 

En els pròxims mesos començaran les faenes d’exhumació de la fossa 126 a Paterna, la més gran de tot el territori valencià, amb les restes de 238 persones procedents de cinc sacas de víctimes d’afusellaments esdevinguts entre el 27 d’agost i el 14 de setembre de 1940. El camí per a arribar fins ací ve des de lluny i un dels seus artífexs indiscutibles és aquell xiquet paterner que veia monticles inexplicables i que després es va convertir en historiador.