Imaginem que disposem d'1,69 bilions de dòlars amb els quals es pot finançar la guerra o la pau. Si triem usar aquests recursos per a la guerra, el cost d'oportunitat d'aquesta inversió és la pau, la seva millor alternativa disponible. Hi ha una dita és francès que ho explica molt bé: choisir c'est renoncer (triar és renunciar). Sembla de calaix, però realment és així: triar la guerra és renunciar a la pau.
En economia, el model “canons versus mantega” fa referència a la relació entre la inversió d'un país en l'àmbit militar o en el sector civil, i serveix per il·lustrar el concepte de “cost d'oportunitat”. A l'hora de gastar els seus recursos econòmics escassos, en un país han de triar entre produir canons (les despeses militars), mantega (les despeses civils) o una combinació de tots dos, i prenen aquesta decisió, en principi, a partir dels beneficis que pugui reportar a la població.
En el debat acadèmic sobre “canons versus mantega” hi ha dues escoles que presenten arguments i conclusions radicalment diferents pel que fa a les implicacions que té la despesa militar. D'una banda, l'escola neoclàssica, generadora de gran part de la literatura científica considera la despesa militar com una garantia de desenvolupament -i en conseqüència garantia de seguretat i pau- en identificar una relació positiva entre el creixement econòmic i les despeses militars. Es podria dir que més canons es relacionen amb més mantega. Aquesta escola defensa una idea característica del pacifisme econòmic, que sosté que la pau mundial es pot assolir mitjançant acords multilaterals entre estats que permeten la lliure circulació de persones, mercaderies i capitals. Un exemple clar és el de la Unió Europea, que va guanyar el controvertit Nobel de la Pau per la seva “contribució durant sis dècades a l'avanç de la pau i la reconciliació, la democràcia, i els drets humans”. No obstant això, tot i que els estats membres no han conegut nous episodis de conflictes armats des de la Segona Guerra Mundial gràcies a la constitució de la Unió supranacional, les seves fronteres militaritzades són, avui dia, lloc de violació de drets humans diaris.
D'altra banda, l'escola pacifista sosté que més canons impliquen menys mantega, ja que la despesa militar desvia els recursos que es podrien utilitzar per finançar sectors de l'economia relacionats amb la satisfacció de necessitats humanes bàsiques. Per això, la despesa militar es pot veure com un factor de violència estructural. Aquesta escola no sol trobar relació entre la despesa militar i el creixement econòmic, o si la troba és una relació negativa. L'argument del cost d'oportunitat que representa la despesa militar per a la pau es recull de manera clara en la Campanya Global sobre la Despesa Militar que exhorta els països a reduir les seves despeses militars per finançar despeses socials, i treballa per canviar el paradigma de seguretat militar cap a la seguretat humana.
Així doncs, des del punt de vista neoclàssic, el model “canons versus mantega”, il·lustra com els Estats decideixen gastar els seus recursos finits en base als beneficis que els pugui reportar. El problema és que per benefici se sol entendre benefici econòmic en forma d'objectiu de creixement econòmic. Si els Estats eixampléssin la seva comprensió del terme des d'una mirada ètica, realitzarien les seves inversions basant-se beneficis veritables per a la població, com la seguretat humana, la satisfacció de necessitats bàsiques, la felicitat i la pau. Així s'entendria el real abast del cost d'oportunitat de derivar recursos -que sempre són escassos- al sector militar en lloc de l'economia productiva en el sector civil.
En aquest sentit, el dilema presentat a l'inici d'aquest article no és inventat. L'any 2016 els Estats van escollir gastar 1,69 bilions de dòlars a nivell mundial per finançar la guerra mentre podrien haver complert amb el seu compromís d'avançar en el compliment dels Objectius de Desenvolupament Sostenible: erradicar la pobresa extrema, combatre la desigualtat i la injustícia i solucionar el canvi climàtic, entre d'altres. Per exemple, un estudi de les Nacions Unides posa en evidència que per finançar l'erradicació de la pobresa extrema i la fam d'aquí a 2030 fan falta al voltant de 200 mil milions de dòlars anuals, repartits entre fons privats i públics. Aquests últims s'aconseguirien amb tan sols una reducció del 10% de les despeses militars mundials. Fa temps que ho va dir Ban Ki-moon, el secretari general de les Nacions Unides: “The world is over-armed and peace is underfunded”.
Així doncs, des de la perspectiva de la cultura de pau, en el debat sobre “mantega versus canons” cal anar més enllà. No podem seguir analitzant merament la mesura en què la despesa militar afecta l'economia. Cal conduir anàlisis empíriques sobre l'impacte de la despesa militar més enllà dels seus efectes macroeconòmics. Recordem que és amb aquestes partides pressupostàries que es fabriquen i compren armes i que per tant la despesa militar té efectes directes en la violència militar que es genera al món. La veritable pregunta que s'ha de plantejar en el debat acadèmic, parlamentari i públic és: Pot la despesa militar facilitar els conflictes armats, i per tant ser un factor per se d'inseguretat i de violència?
