“Espadaler em va trucar per dir-me que ho sentia molt, però de forma personal, no oficial”

A la cruïlla entre Passeig de Gràcia i el carrer Casp de Barcelona, ara farà un any, una bala de goma perduda -probablement l'última, si es compleix la prohibició d'aquests projectils anunciada per al mes d'abril- va canviar la vida d'Ester Quintana. Allà on la inexistència de càrregues policials -primera versió oficial- es va convertir en una actuació sense ús de bales de goma -segona versió oficial- per acabar sent una intervenció amb trets d'aquests projectils però en altres direccions -tercera versió oficial-, és on Quintana va esdevenir la vuitena víctima catalana -primera dona- d'una d'aquestes pilotes de cautxú. En aquest punt s'hi concentraran el proper dijous, 14 de novembre, aquesta veïna de Barcelona i els seus amics i companys de la plataforma 'Ojo con tu ojo', amb altres víctimes de bales de goma, activistes i ciutadans, per protestar contra els abusos i la impunitat policial.

En aquest darrer any has tornat a participar en alguna concentració?

Sí, en dues. Una, de commemoració pel primer aniversari de la mort d'Íñigo Cabacas, i la segona, fa poc, al Raval, per la mort de Juan Andrés Benítez. No he anat a cap de suport al meu cas. Perquè som més de confiar en la feina continuada, de treballar en actes culturals, concerts, xerrades... que no pas en manifestacions. Però sí que a vegades van bé per agafar força, per trobar-te amb qui se solidaritza amb tu. I el dia 14 farà un any que cap responsable polític ni policial m'ha donat explicacions del que va passar.

Tampoc no s'han posat en contacte amb tu des de llavors?

Quan vaig fer el vídeo amb 15MBcnTV, quinze dies després, em van trucar d'Interior. Vaig parlar amb el gabinet de premsa, però no em van demanar disculpes, només volien saber on estaven els agents. Informació tècnica. Després, amb el canvi de conseller, al mes de febrer em va trucar Ramon Espadaler a casa, però jo no hi era i no vaig considerar oportú contestar-li. Setmanes després, va tornar a trucar i em va dir que ho sentia molt. M'ho deia de forma personal, però no oficial, com em va manifestar.

I et va reconèixer com a víctima d'una agressió dels Mossos?

Em va dir que lamentava molt el que m'havia passat i que li sabia greu, però no va reconèixer que m'haguessin disparat. I em va dir que la seva posició personal no podia ser la mateixa que la institucional. No entenc com pots tenir una visió com a persona d'un fet i treballar amb una altra. No és ser conseqüent. Després em vaig topar amb Manel Prat al Parlament, ens vam trobar cara a cara i no va tenir més remei que parlar amb mi -si ho hagués volgut fer em podria haver trucat en els set mesos que havien passat-.

Acceptes aquestes disculpes, tot i no admetre que van ser els agents qui et van disparar?

Com a persona les he d'acceptar. Però encara no s'ha pronunciat ningú per dir de qui va ser culpa. No sé quina investigació han fet perquè no hi ha resultats. Fa un any van dir que investigarien, però els informes no arribaven al conseller, Puig va mentir vàries vegades... Jo ja he parat de comptar les mentides que m'han dit des d'Interior. Ja no.

Més que les investigacions internes, com en el cas de Juan Andrés Benítez, ha estat l'acció ciutadana qui ha aportat llum al cas?

Són dos casos diferents. Només tenen en comú la impunitat amb què es tracten. Per quins motius no s'ha investigat? Perquè ho ha dit el jutge? Perquè no volen? Perquè ho volen encobrir? No ho sé, jo confio en la gent, perquè ha estat solidària amb mi i hem pogut recollir multitud de testimonis. Hem rebut moltes imatges, vídeos... Encara avui es posen en contacte amb nosaltres per ajudar-nos. Però el sistema policial l'haurien de controlar els polítics, que fan les lleis, i no la ciutadania. L'únic que podem fer és pressionar perquè el sistema canviï i sigui més transparent, que és el que ens cal.

En un article escrit a aquest diari, Clara Cots (Stop Bales de Goma) apuntava: “Perdre un ull és molt dur, el fet de no veure-hi genera dificultats en la quotidianitat i també por; por de no veure quelcom i fer-te més mal, por a que et passi alguna cosa a l’únic ull que et queda”. Com es lídia amb una situació així?un article escrit a aquest diari, Clara Cots (Stop Bales de Goma) apuntava:

Com es pot. Al principi tot era molt difícil. Has d'acceptar-ho, sobretot el mal estètic. Perds la visió però també la imatge que dones cap enfora. Cada vegada que em miro al mirall. És una superació dia a dia. No sé si d'aquí uns anys ho hauré superat, però de moment no. Tinc molta dificultat per baixar escales, perquè he perdut la profunditat i la perspectiva, o per omplir un got d'aigua, perquè no calculo la distància. Tinc por de les portes automàtiques de vidre, perquè hi veig malament per un costat, xoco constantment als semàfors, als centres comercials o on hi ha molta gent... I amb la foscor, també he perdut capacitat de veure-hi. Tampoc no vaig en bicicleta. Algun dia hi tornaré, però encara em falta.

Sobre l'atenció a les víctimes, la comissió que estudiava les bales de goma ha conclòs que s'ha d'elaborar un protocol d'atenció sanitària i psicològica. Quin tipus d'atenció has rebut, en el teu cas?

A mi no em van atendre psicològicament. Ho vaig demanar l'endemà, una persona que parlés amb mi per superar-ho perquè la meva mare i el meu germà no són les persones indicades, al contrari, ells també necessiten ajuda. Però no m'ho van facilitar. No hi havia un protocol per aquests casos, només per a la planta de maternitat. Després vaig anar amb la meva metgessa de capçalera, que em va donar opcions i ara estic amb una terapeuta.

En les mateixes conclusions de la comissió també es parla de facilitar “indemnitzacions retroactives”. A més de físiques i socials, aquestes lesions comporten conseqüències econòmiques?

En el cas de les indemnitzacions tinc els meus dubtes. Perquè jo, com que no s'ha resolt que m'hagin ferit amb bala de goma, no tindria indemnització. Això d'entrada. I en el meu cas, jo abans estava buscant feina -de fet, vaig anar a la manifestació perquè no estava d'acord amb les retallades que estem patint-, portava tot el 2012 treballant amb el que podia, després d'haver tancat un negoci. No cobrava l'atur ni prestacions, i ara igual. Ara estic de baixa sense tenir feina, i per tant no percebo cap ajut, però tampoc no puc treballar. Són ja dos anys sense gaire ingressos, i no em donaran l'alta fins que no acabi les operacions, que no sé quan serà. Tot i que ara feina no me'n falta, preparant reunions a 'Ojo con tu ojo', treballant amb l'advocada...

En la seva compareixença al Parlament, el mes de juliol, vas dir: “No sóc la primera víctima de bala de goma, però vull ser l'última”. Ara ja pots dir que ho seràs?“No sóc la primera víctima de bala de goma, però vull ser l'última”

Tant de bo. No vull ser una víctima tota la vida, ni vull que una altra persona passi pel que jo i la meva família hem patit, ni que es gastin més diners en advocats, ni en procediments, ni en una comissió al Parlament que ves a saber quant ha costat. Si ens ho podem estalviar, millor. Però de moment la retirada serà progressiva. Es guarden a la màniga la possibilitat de fer-ne ús fins l'abril si hi ha motius excepcional. Que en aquest temps en siguin conscients, almenys Manel Prat -que té la última paraula en l'ús de les bales-, i no donin ordre de fer-les servir. Però bé, també van dir que no van donar l'ordre de fer-ne servir el 14 de novembre passat i mira jo com estic. No vull ni les bales de goma ni cap altre projectil.

Per tant, no estàs satisfeta amb la substitució de les bales de cautxú per les viscoelàstiques?

No. Per què han de disparar els ciutadans? No hi ha altres mitjans de dissuasió? L'únic que fas és que els ciutadans es rebel·lin més. Si dialoguem, fem mediació, es pot arribar a un enteniment.

Tanmateix, s'ha aconseguit més en un any que en els darrers cinc, pel que fa a la lluita contra aquests projectils: el Número d'Operatiu Policial (NOP) perquè es pugui identificar els agents, la prohibició de les bales de goma, es parla d'indemnitzacions i atenció a les víctimes... Com és?

Perquè la gent ha vist que m'havia passat a mi, una dona de 42 anys que estava al Passeig de Gràcia marxant cap a casa. S'han sentit identificats amb mi, moltes mares de família, fills o joves que tenen mares que van a les manifestacions... Per això tanta gent s'ha bolcat en la pressió social. Els podria haver passat a ells. Això m'ho diuen persones quan vaig a comprar al supermercat. Però de tota manera aquests canvis no agafen el brau per les banyes, no canvien en profunditat l'actuació del cos.

Creus que, malgrat tots els canvis de versió que hi ha hagut en el teu cas, Interior acabarà reconeixent que et van disparar una bala de goma?

Haurem d'esperar a veure què diu el jutge, que és qui té tota la informació: ha parlat amb mi, amb policies, amb sanitaris, periodistes, testimonis... Tindrà una visió general dels fets. Interior s'ha contradit des del primer dia, que va afirmar que no hi havia hagut càrregues policials fins que van aparèixer les primeres imatges. Però al final les contradiccions s'esclariran i s'arribarà a la veritat.

Llavors confies en la justícia?

Sí, hi he de confiar. No vull perdre l'esperança. Si no ja no hi estaríem posats.