“L'esquerra no pot dir racistes a tots els que van votar Trump o pel Brexit, ha de recuperar-los”

El debat sobre les sobiranies –municipal, regional, estatal, transnacional...– està vigent a tot el món. Experts internacionals han acudit a Barcelona per debatre-ho en les jornades #ReshapingSovereignty, que acaben aquest dissabte a l'auditori del MACBA.

Xerrem amb un dels participants en les jornades, el professor de dret de la SOAS University of London, Paul O'Connell (Dublin, 1981). Molt crític amb la Unió Europea, O'Connell creu que, tot i perdre les eleccions, Jeremy Corbyn ha transformat l'escena política britànica, i demana un esforç a l'esquerra per no titllar fàcilment de “racistes” a tots els votants del Brexit o de Trump i debatre sobre sobirania sense considerar-ho quelcom antiquat.

Com veu la situació política al Regne Unit després de les eleccions?

Cal emmarcar les eleccions en un context marcat per les conseqüències de la votació del Brexit i de la crisi que va començar el 2008. El resultat de l'elecció és un canvi en les perspectives de futur que la gent tenia després del Brexit, especialment entre l'esquerra. Va haver-hi cert estat d'opinió després del Brexit que va considerar que la meitat de la Gran Bretanya era senzillament racista i reaccionària i que els conservadors aconseguirien majories massives durant dècades que els permetrien destruir el que quedava d'Estat del Benestar. Ara crec que això ha canviat.

Jeremy Corbyn és el responsable d'aquest canvi?

Corbyn no ha guanyat les eleccions però ha aconseguit transformar l'escena política. I això malgrat que el partit conservador s'ha quedat molt a prop de la majoria absoluta. El programa de Corbyn no és per res radical si es compara amb la socialdemocràcia tradicional, però sí que és radical si es compara amb el que hem tingut en els últims 30 anys.

La recepta de l'èxit era a la socialdemocràcia clàssica?

Potser a una persona que hagués viscut l'edat daurada del capitalisme als anys 50 i 60 li sonava el discurs de Corbyn, però qualsevol persona menor de 25 anys no ha conegut un altre país que la Gran Bretanya neoliberal que va deixar el thatcherisme. Per aquest motiu, el fet que un polític proposés la nacionalització del ferrocarril o fer gratuïta la universitat era gairebé inimaginable per a tota una generació.

A Barcelona ha vingut parlar de sobirania i de la seva transferència entre els estats i la UE. El Brexit va ser una votació per una sobirania ultraconservadora i nacionalista?

El Brexit va ser, en primer lloc, un exercici d'arrogància de David Cameron. És veritat que la campanya va estar marcada pel nacionalisme i el racisme, però va ser tant pels qui estaven a favor com en contra del Brexit. No obstant això, no es pot dir que el Brexit hagi convertit la gent en racista. El problema són els 25 anys de desindustrialització, governança neoliberal i un sistema en què la gent creu que pot votar o opinar, però que no serveix per a res.

L'esquerra pot treure alguna cosa en positiu del Brexit?

Cal emmarcar el Brexit en un context històric de fracàs de la socialdemocràcia. El referèndum va ser una oportunitat per la gent emprenyada a la que s'havia deixat a l'estacada durant 25 anys i castigat encara més en els últims vuit anys d'austeritat. Ningú els oferia una alternativa des de l'esquerra, de manera que van apostar per una de reaccionària.

Malgrat l'optimisme de Theresa May, sembla que sortir de la UE implica entrar en una mena de dimensió desconeguda.

Hi ha certa opinió instaurada basada en que el món el constitueixen estructures transnacionals i només es pot avançar per aquí. Però tot i estar en l'etapa de la globalització, assumptes polítics fonamentals encara es decideixen a nivell nacional. L'estat segueix sent un centre per a la transformació política.

Veu possible una reforma de la UE impulsada pels seus propis estats membres?

Pretendre reformar la UE implica passar per alt la naturalesa de la pròpia institució i també els elements de poder polític que hi ha en joc. Per començar, que Alemanya no està interessada en emprendre la més mínima reforma que converteixi la UE en quelcom més democràtica. El canvi social o econòmic progressista no és possible a la Unió Europea. La UE ha institucionalitzat i constitucionalitzat les lògiques del neoliberalisme.

No hi ha reforma possible, ni des de dins ni des de fora, doncs?

Si la UE insisteix en els últims anys en flexibilitzar el mercat de treball o en l'austeritat no és perquè siguin dolents. Es tracta dels resultats del seu projecte polític: servir als interessos del capital. El neoliberalisme és estructuralment antidemocràtic i autoritari. Ho ha de ser perquè és un projecte polític perquè una minoria que controla la propietat imposi els seus interessos a la majoria. Per això treu el poder als governs, per exemple com ha passat amb el Banc Central Europeu. Qui ha triat Mario Draghi?

Fa deu anys hauria dit que la UE es podia reformar, però ara ho veig impossible. És estructuralment antidemocràtica, ho hem vist a Grècia amb el referèndum i abans amb les votacions sobre la Constitució Europea.

El debat sobre les sobiranies, ja siguin nacionals, regionals o transnacionals és inevitable.

Cal enfocar debat sense premisses preestablertes. L'esquerra ha d'abordar la qüestió de la sobirania i la sobirania nacional cas per cas de forma concreta. Ens equivoquem si partim de la base que la sobirania nacional sempre implica nacionalisme, exclusió o és una cosa reaccionària. Igual que tampoc crec que tornar a l'estat nació sigui una solució a tots els problemes. Cada cas té les seves especificitats.

Tampoc crec que seguir en aquest camí d'estructures transnacionals com la UE sigui positiu. Es pot dur a terme un procés de democratització de l'estat nacional al mateix temps que es teixeixen xarxes de solidaritat i aliances internacionals, que de fet el projecte de la UE ha truncat.

Se sol associar, però, el debat sobre la sobirania amb l'egoisme i la insolidaritat. Com pot canviar-ho l'esquerra?

L'internacionalisme és solidaritat entre persones, no l'homogeneïtzació de la globalització neoliberal. Caldria preguntar-se també per què la solidaritat a la UE no s'estén als refugiats ni a la gent que vol entrar a les seves fronteres, i fins i tot dins de la UE hi ha una desigualtat molt important entre el nord i el sud.

L'era del conformisme s'ha acabat?

És d'hora per dir que s'ha acabat. Però està en camí, caldrà veure què passa. La gent jove i altres col·lectius tradicionalment marginats tenen clar que volen tenir alguna cosa a dir, volen ser protagonistes, tenir un paper actiu. Qualsevol tipus d'organització que busqui un canvi social pot aprofitar aquest estat.

Davant tindrà múltiples obstacles.

Cal ser conscient que això és contrari al sistema imperant i que hi ha forces conservadores oposades al canvi que poden coartar-lo. És un exemple extrem, però l'ajuntament de Newcastle, conservador, va introduir pressupostos participatius com havia fet l'ajuntament progressista de Porto Alegre. No obstant això, a Newcastle a la gent li deixaven escollir quin servei públic volia retallar. Però no cal deixar d'abordar aquests debats per això.

Quina seria la millor manera d'enfocar aquests debats?

L'esquerra no pot ser tan vaga per dir racistes a tots els que van votar per Trump o pel Brexit i quedar-se tan ampla. Especialment perquè part d'aquests votants ho van fer per un fracàs de l'esquerra. Cal anar a buscar a aquests votants i recuperar-los per l'esquerra, instar que s'afiliïn a un sindicat i cridar-los a participar de la vida política de la qual el poder els va expulsar.