Donar-nos la mà o la costella

Avui tenim lleis i estadístiques que assenyalen la violència de gènere com un delicte i una vergonya però, encara molt, encara massa, la força que no puja al cervell és un perill per les dones.

Fa uns dies, conversant amb l’Àngela Volpini, li parlava precisament del meu temperament, d’aquesta tendència quasi irrefrenable a la reacció, i el mal que em fa fer mal:

- Yo creo que es conveniente un respiro y decir '¡Ay! ¡Que soy un ser humano! ¡Tengo que pensar! jajaja... Tengo que pensar como lo hago porque si no voy a ser como una bestia'.

També són un perill per les dones, aquelles dones que tenen com a moneda de canvi per restar a la vora del poder la complicitat, la bellesa o la servitud d’una mare que alleta adults.

De la violència de gènere fins fa poc se’n podia parlar com si fos natural. Ara ja no. Ara les lleis i una visió crítica -televisiva i justeta- posen límits a l’abusador i no a la víctima. Sempre hi haurà algun “bisbe” dient als Matins de Tv3 que la dona ha de cuidar dels seus fills, però sobretot del més petit, el seu marit! I, és clar, mentre aquests personatges campin pels programes de màxima audiència en lloc d’estar tancats a la presó per instigar a la immaduresa i a la violència de gènere, i l’educació de l’amor passi per cançons que canten coses com, “no puedo vivir sin ti, no soy nada sin tu amor y eres mía” (com si se li pogués fer l’amor a una propietat), tindrem pallisses. Lleis, estadístiques, programes televisius i pallisses. Advocats, metges, astronautes, economistes, independències i pallisses.

Hem de tenir en compte que la primera classificació de compravenda d’aquesta societat de consum és la de gènere, i això ja ve de la costella d’aquell. Travessar el gènere de camí cap a Ser Persona és una feinada, sí, però és el que hem vingut a fer. Aquell dia que, lliures, entre l’Amor i el poder vam triar la poma, se’ns va girar feina.

Pegar a les dones és de covards però, de fotre-li un mastegot a la meva, tu no n’has de fer res.

Aquesta resistència a deixar la selva i negar la paraula el perdó com a vehicle de salvació i entesa, és la tria de molts encara. Jo em pregunto si no podrien ser una mica més involutius i en comptes de respondre com animals, fer-ho com a plantes i quedar-se quietets al sol fent la fotosíntesi per sempre més.

Una societat que fa diferencia entre les pallisses al carrer i les pallisses a casa, que no aprofundeix amb la llei ni l’educació de segons quins temes, és profundíssimament sospitosa. Quan era joveneta ma mare m’explicava coses com aquesta:

-Avui a la tenda ha vingut una dona amb la cara feta un sant cristu... (i mirant a banda i banda) es veu que el seu home li fot llenya.

I ja està. Això era tot. I jo pensava: Un sant cristu...? ¿per què és sant el cristu? ¿per haver suportat en silenci la llenya mentre ningú al seu voltant feia res per impedir-ho?

Anys més tard he sabut que el Cristu va ser Sant més aviat per tot el contrari. Es veu que va decidir travessar tota la llenya amb la seva crítica de l’ús de la força contra el dèbil fins que, de tanta llenya el van matar. Per això encara se’n parla i per això encara el volen fer callar.

L’arrel d’aquest silenci protegeix i amaga la veritable culpa dels que callen davant l’abús i perpetuen un sistema de dominants i dominats del que se’n beneficien, passiva o activament. La falsa culpa de les víctimes és només per causa del silenci, la por, la immaduresa i la ignorància. L’educació en el que és realment just i necessari és Amor. Cal parlar d’Amor econòmicament, astronàuticament, científicament, sanitàriament, artísticament, religiosament... Cal redireccionar la força i fer-la servir per cuidar al més dèbil. Això és triar entre el diví en l’home o l’animal en l’home que deia l’Àngela. Això és i serà una petjada endavant o endarrere. Donar-nos la mà o la costella.