Aviat es compliran catorze anys de la gran manifestació celebrada a Barcelona (i a ciutats de tot el món) contra la guerra de l'Iraq. La participació en la protesta va ser tan nombrosa que la ciutat es va convertir en un símbol contra la invasió decidida pel president dels Estats Units, George Bush, amb la complicitat dels governs de José Maria Aznar i de Tony Blair (El Trio de les Açores). La Guàrdia Urbana va parlar de més d'un milió de persones al carrer el 15 de febrer del 2013, la manifestació més gran de la història de la ciutat. D'unes dimensions que no es van tornar a veure fins a les recents concentracions independentistes de l'Onze de setembre. El mateix Bush va declarar que manifestacions com la de Barcelona no el farien canviar de parer.
La història ha donat la raó a aquella multitud de Barcelona, i als milions de persones que es van manifestar a tot el món contra la guerra de l'Iraq. Malgrat tenir raó, la protesta no va poder aturar la invasió i totes les seves dramàtiques conseqüències. Però, almenys, els ciutadans que hi van participar tenen la consciència d'haver alçat la veu contra un immens error que acabaria costant centenars de milers de vides.
En els últims temps vivim fets que mereixen mobilitzacions com aquella. La crisi dels refugiats, amb quasi de 4.000 morts ofegats al Mediterrani en només un any i amb famílies que fugen de la guerra atrapades per l'hivern en camps i fronteres europees.
Fins ara hi ha hagut protestes testimonials. El coratge dels voluntaris que han anat a les illes gregues a salvar vides (l'ONG Proactiva Open Arms n'és un gran exemple) i a salvar la dignitat de tots nosaltres. I les administracions, tant la Generalitat com molts ajuntaments, començant pel de Barcelona, han reclamat, sense èxit, que el Govern central els deixés acollir refugiats. Però no ha existit la pressió ciutadana. El Govern de Mariano Rajoy no ha sentit la contestació al carrer i ha incomplert amb impunitat els seus compromisos internacionals a l'hora de rebre refugiats.
L'endemà de prendre possessió Donald Trump, mig milió de dones es van manifestar a Washington. I la protesta va tenir rèpliques per ciutats de tot el món. A Barcelona només 700 persones van participar en la protesta. Gràcies a elles (la majoria eren dones) almenys Barcelona ha sortit en el mapa de la protesta contra el masclisme i la xenofòbia i del nou president dels Estats Units.
Els dos desafiaments, el de la ignomínia que representa la mort dels refugiats a les portes d'Europa i el de les actituds feixistes de Trump, ens interpel·len com a societat civilitzada. No és possible el silenci. Hi ha massa en joc. No val a dir que la resposta és només una qüestió de les Administracions. O que tenim altres prioritats com a país. Barcelona va ser un símbol l'any 2003. I ara és necessari que torni a ser una referència en el combat global en favor dels drets humans, de la dignitat i de la democràcia. El dia 18 de febrer tenim ocasió de recuperar aquell esperit. Hi ha convocada una gran manifestació amb el lema 'Volem acollir', inclosa en la campanya ‘Casa nostra, casa vostra’ que agrupa més de 900 entitats i col·lectius implicats en la solidaritat activa amb les persones refugiades i immigrades. Tenim ocasió de tornar a llençar un missatge de solidaritat a Europa i al món quan és més necessari que mai.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
