La renovada hegemonia conservadora a Catalunya fa notar que els espais progressistes capaços de plantejar alternatives al sistema polític, social i econòmic tenen una articulació i un funcionament que no encaixa amb la realitat social. Els exemples d’experiències unitàries de les esquerres europees de diferents tradicions han portat a aquesta reflexió fins a casa nostra. Malgrat que les eleccions del 25 de novembre han estroncat l’incipient procés, analitzem quin és l’escenari i les dificultats que hi haurà un cop l’absència d’eleccions deixi treballar amb tranquil.litat.
La idea de Syriza catalana és necessària en tant que la divisió de les forces i moviments que pretenen aplicar canvis profunds en el sistema o canviar-lo d’arrel no són capaces de moure el centre de gravetat del sistema polític català. Per això cal pensar com ICV, EUiA, les CUP i altres formacions minoritàries de l’esquerra, lligant-se amb els moviments socials i integrant-se en xarxa, poden sumar esforços en la política de moviment i a les institucions.
Aquesta reflexió s’ha popularitzat a partir de l’ascens electoral de l’esquerra transformadora a Grècia. Syriza, coalició de l’esquerra radical grega, neix l’any 2003 incloent a diferents tendències de l’esquerra més enllà del PASOK i amb una forta vinculació amb els moviments socials. Synaspismos n’és el principal integrant , partit que es mou en l’àmbit del comunisme moderat i la socialdemocràcia radical, acompanyat de diferents organitzacions esquerranoses. Manca el KKE, partit comunista de Grècia amb un pes electoral important, de definició molt ortodoxa, que manté males relacions amb Synaspismos, ja que aquest surt de diferents escissions del comunisme grec. Hi ha però, altres exemples d’èxit també interessants que van en aquesta línia a França i a Alemanya.
Un exemple és el Front de Gauche francès, que suma al Partit Comunista Francès i altres formacions d’esquerres, encapçalat per Jean-Luc Mélenchon del Parti de Gauche, provinent de l’ala esquerra del Partit Socialista. Aquesta formació ha permès recuperar protagonisme a les esquerres franceses després d’anys de declivi del PCF i de l’èxit i immediata davallada del Nou Partit Anticapitalista, d’orientació trotskista, diverses corrents del qual han acabat sumant-se al Front de Gauche. L’altre exemple interessant és el Die Linke (L’Esquerra) a Alemanya, on a partir del Partit del Socialisme Democràtic, hereu de l’antic partit comunista de l’Alemanya de l’Est, va sumar esforços amb l’Alternativa Electoral pel Treball i la Justícia Social, nascuda d’una escissió per l’esquerra del socialdemòcrata SPD liderada per Oskar Lafontaine. Aquesta aliança donà l’oportunitat de que Die Linke entrés a molts parlaments dels estats occidentals, territori impossible per l’esquerra hereva de l’est.
Parlar de “Syriza” o “Front de Gauche” a Catalunya és parlar d’una etiqueta, ja que cada societat té una cultura política, moviments socials, partits i expressions de classe pròpies. En el cas català, es podria treballar sumant tres tradicions diferents i una quarta pota bastant àmplia. Caldria comptar amb la tradició del PSUC (Iniciativa per Catalunya Verds i Esquerra Unida i Alternativa), la tradició de l’independentisme d’esquerres (la CUP i el seu entorn), diferents formacions esquerranoses (Revolta Global, En Lluita, etc. algunes provenen d’escissions del primer espai) i un ampli ventall de realitats existents en els moviments socials.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
