Rafael Wirth: “Pujol donava diners en negre a tots els opositors detinguts”

“Jordi Pujol. Honorable corredor de fons”. Així es titula la biografia que el periodista Rafael Wirth va fer de Jordi Pujol, poc després d’accedir a la presidència de la Generalitat. El llibre el va publicar l’editorial Grijalbo el 1981 i es pot considerar la primera aproximació biogràfica a Jordi Pujol, feta en contacte amb ell i la seva família, tot i que el també periodista Pere Oriol Costa ja havia publicat, el 1977, un perfil humà i polític més breu en la col·lecció “Polítics per unes eleccions”, editada per Cambio 16 amb motiu dels primers comicis posteriors a la dictadura franquista. Trenta tres anys més tard, Wirth recorda l’elaboració d’aquell llibre, amb una portada il·lustrada amb una fotografia de Pujol anant en bicicleta. Com tanta gent, se sent enganyat.

-Com va ser l’elaboració de “Jordi Pujol. Honorable corredor de fons”?

-Vaig parlar amb la família: Jordi Pujol, Marta Ferrusola i Francesc Cabana, el cunyat. Vam parlar de la família, la política i la banca. Amb alguns fundadors de Convergència. I amb la branca política on jo estava integrat, el PSUC. Vaig parlar amb el Guti (Antoni Gutiérrez Díaz), que era un pediatre de classe alta, que va deixar la medicina per dedicar-se a la política. Pujol també era metge i parla molt bé del Guti i els comunistes i del PSUC a les seves memòries. Tots dos eren antifranquistes.

No estava previst que Jordi Pujol guanyés les eleccions del 1980. Estava previst que guanyés Joan Reventós i José Martí Gómez ja n’havia fet la biografia. Però CiU va obtenir 43 diputats, el PSC 33, el PSUC 25, UCD 18, Esquerra 14 i el Partido Andalucista 2. L’editorial Grijalbo em va demanar que fés un llibre de pressa. En aquells temps no hi havia Internet. Havies d’anar a parlar amb la gent, buscar als arxius, comprar els llibres que Pujol havia escrit sobre la pàtria, la fe, Montserrat, Convergència, la presó, la lluita contra el dictador,...

També vaig parlar amb la gent de Foment del Treball, amb Lluís Prenafeta, Macià Alavedra... i al final de tot amb Jordi Pujol.

El llibre l’havia d’escriure a màquina. El vaig fer en pocs mesos. Dos o tres per recollir el material i tres mesos més per escriure’l. Anava entregant-lo per capítols a l’editorial.

-En va quedar satisfet del resultat?

-Va sortir bé. Pujol em va enviar una carta per agrair el contingut del llibre i va afegir que m’havia equivocat en el lloc del naixement d’un dels seus pares. Va ser l’únic error que va trobar. Em va demanar que tornés a parlar amb ell. Però no vaig voler. Jo tenia una família de dretes, franquista, i, per tant, sé què és la corrupció. Si entres en la política, necessàriament t’utilitzen. A La Vanguardia, jo havia estat fent informació de l’oposició des del 1969 fins el 1976. Em van dir que em vestís com un obrer i que busqués informació a la universitat i els grups obrers. Vaig connectar amb aquella gent i tenia bons contactes. Però no volia seguir fent política després de mort Franco.

Em van traspassar al Tele/expres com a redactor en cap, un diari de la família Godó que va acabar en mans del Grup Mundo. El Grup es va ensorrar i unes vuit-centes persones ens vam quedar sense feina i sense indemnització. El llibre em va venir molt bé perquè no tenia ni un duro, no havia estalviat. Quan vaig tornar a La Vanguardia vaig dir que no volia saber res més de política. I no vaig voler tornar a veure Pujol.

-Què en recorda de les converses que va mantenir sobre Banca Catalana per fer el llibre?

-Jo sabia que hi havia coses lletges a Banca Catalana. Francesc Cabana m’ho va explicar d’una manera molt senzilla, tal i com ell també ho explica a les seves memòries. Hi havia una caixa A i una caixa B. La caixa B era per ajudar: pagar fiances dels psuqueros i els que anaven a la presó, donar diners a revistes catalanistes com Serra d’Or, la de Montserrat, Òmnium Cultural, Enciclopèdia Catalana... Donaven diners en negre a tots els de l’oposició, de tots els colors. Ningú deia que no els volia, que era il·legal. Els acceptaven.

Vaig entendre que era un forma de començar un negoci, que si has fet això tota la vida ho continuaràs fent. La meva referència de Pujol era èpica.

-Va simpatitzar amb ell?

-No havia simpatitzat mai amb ell però quan el veia, el saludava, clar. Va publicar un pamflet contra el general Franco, amb l’impressor Pizón, que és el que es va llençar al Palau de la Música, i va acabar provocant que tots dos anessin a la presó.

En el darrer paràgraf diu: “La manca de llibertat és absoluta i només és atenuada per l’estat de la corrupció en què vivim. El general Franco, l’home que aviat vindrà a Barcelona, ha escollit com a instrument de govern la corrupció. Ha ofert la corrupció. Sap que un país podrit és fàcil de dominar. Que un home compromès per fets de corrupció econòmica o administrativa és un home presoner. Per això, el règim ha fomentat la immoralitat de la vida pública i econòmica. Com es fa en certes professions indignes, el règim procura que tothom estigui enfangat, tothom compromès. L’home que aviat vindrà a Barcelona a més d’un opressor és un corruptor”.

“Un país podrit és fàcil de dominar”. Qui? Franco o Pujol? “El règim ha fomentat la immoralitat en la vida pública i econòmica...”. El règim o Pujol?

-El va sorprendre la seva confessió?

-No. L’any 1984 vaig investigar com s’estava preparant la creació de l’Hipòdrom de Catalunya. Deien que l’empresa que el volia gestionar, Cirsa, donava diners a Convergència Democràtica. Vaig treballar- hi durant un any i vaig trobar irregularitats. Al final, però, La Vanguardia m’ho va parar i em va dir que m’oblidés del tema. Macià Alavedra els va telefonar i va dir que estava entrant massa en el tema i li estava creant problemes. Vaig enviar una carta al departament que dirigia Macià Alavedra, però no em va contestar. Vaig fer arribar un dossier al Síndic de Greuges, Frederic Rahola, amb tota la corrupció suposadament de Cirsa i Convergència. Rahola em va dir que si publicava allò “què passarà amb Catalunya?”. Identificaven Catalunya amb Convergència i Pujol. Vaig decidir deixar córrer la política.

La transició no es va fer bé. Van fer el punt final. Si als franquistes, que eren els corruptors, com deia Pujol, els deixes que continuïn i hi sumes els corruptes que van venir després, és impossible parar la corrupció. Entre ells s’entenen. Hi ha empatia. No únicament de Pujol sinó de tothom. Ja s’ha vist.

-La qüestió de l’herència és estranya.

-El diari El Mundo ha anat publicant que els fills de Pujol feien coses rares. Quan el pare se n’assabenta, què ha de fer? Quan els meus fills tenien moto i anaven sense permís, jo trucava a la policia perquè els embarguessin la moto. Suposo que quan el fill gran de Pujol va començar a fer negocis tèrbols, el pare no va tenir el valor de dir-li que ho deixés estar, que se n’anés a treballar a La Caixa o a un colmado.

L’herència sí que m’ha estranyat. Ell no és culpable. L’herència li donen a la dona i els fills i l’administra una persona que Pujol diu que ja és mort. La dona és la responsable de l’herència mentre els nois eren menors d’edat. Perquè publica, doncs, aquesta nota? Quan els gossos persegueixen un conill i no vols que el matin, fas sortir una llebre i es despisten. Pujol fa de llebre. L’atenció es gira contra ell i deixen una mica tranquils els fills. A mi m’ha despistat.

Això no vol dir que Convergència no tingui finançament irregular. Tots els partits en tenen. Sinó no podrien viure.

-Sobta que durant tants anys Pujol tingués diners a l’estranger i cap mitjà de comunicació se n’assabentés.

-No és estrany. Els diaris, les ràdios i les televisions, les empreses periodístiques, a tot el món, però sobretot aquí perquè aquest és un país corrupte, no volen que aquestes coses surtin. Quan vaig estudiar pensava que els diaris els feien els periodistes. I no és veritat.

Vaig treballar al Tele/eXpres entre el 1976 i el 1980, quan va tancar. Allí hi havia el Huertas Clavería i els anarquistes, la FAI, la CNT, els comunistes, els socialistes, el Barnils... Teníem poca publicitat, un 27%. Li deien al Huertas que no publiqués res de la vaga d’una empresa que ens posava anuncis i l’endemà publicava tres planes. El grup Mundo es va ensorrar perquè van retirar la publicitat. Els bancs no donaven crèdits. Foment del Treball va fer una campanya molt forta contra els socialistes i els psuqueros, perquè temien que guanyessin. I, per tant, van intentar que el grup Mundo, que era d’esquerra, no pogués tenir sortida. Quedava la vietnamita i fer fotocòpies. Van eliminar l’únic reducte d’esquerres. I Pujol va guanyar les eleccions.

-Hi havia, doncs, omertà.

-Manuel Ibáñez Escofet, que va ser director adjunt de La Vanguardia i era l’home de confiança de Pujol a nivell de premsa, ens podria haver explicat moltes coses. Però és mort. Hi ha un opuscle que recull una llarga conversa entre ells, que es tracten de tu. Ibáñez feia de guardabarreres de Pujol. El propi Pujol, Ibáñez i també Lluís Prenafeta trucaven als diaris perquè no sortís res contra Pujol.

Era la seva opció política. Ibáñez no era mestre de periodistes. Era mestre de polítics. El director teòric era Paco Noy, però les ordres les donava Ibáñez Escofet. Si estigués viu, li hauríem de preguntar perquè va callar tot allò. Ho sabia, segur. No era un amic qualsevol. Tenia entrada a casa de’n Pujol.

Per tant, no m’ha estranyat tot això. Parteixo de la base que aquest és un país corrupte, a nivell de diners. A d’altres països són pederastes o tenen embolics amb noies joves com Berlusconi, a Itàlia.

-Va dedicar el llibre als seus fills Mònica i Daniel.

-Vaig ser estúpid. Pensava que havia fet una obra interessant, intel·ligent, explicant com és un polític que parla de la fe, de la pàtria, de la reconstrucció de Catalunya, de fer un país, de l’ètica... Quan vaig fundar l’Associació de Marxes a Cavall de Catalunya, ho vaig fer per Catalunya, no per guanyar diners. Em costava diners a mi i als socis.

I ara resulta que és mentida. Les memòries de Pujol i tots els seus llibres són mentida. Ha tingut l’habilitat per silenciar aquests errors econòmics. Jo diria que primer ho fa per facilitar la tasca d’oposició i després pels fills, per la família. Ell parla molt de la família.

-Molts presenten la dona, Marta Ferrusola, com la dolenta d’aquesta pel·lícula.

-Crec que no. És una parella molt compenetrada. Quan decideixen alguna cosa, la decideixen els dos. La dona sempre ha tingut molta força. Quan Pujol va anar a la presó i també abans era un home que volia fer coses per Catalunya. Però quan es va trobar amb la Banca Dorca i després Banca Catalana, la cosa va canviar. La família vivia del suro, eren pobres, miserables. Quan van comprar la Banca Dorca, van tocar diners...

El pare era canvista. Va fer el que molta gent va fer en la postguerra. S’instal·laven al port i canviaven divises al mercat negre. Va morir el dia abans de la presa de possessió de Jordi Pujol.

Pujol és un senyor que inicialment volia fer coses per Catalunya i contra el franquisme i es va trobar amb un banc. A través del banc va finançar de forma irregular l’oposició i va finançar i es va aprofitar dels seus amics. Si tu ets a la presó i jo et pago la fiança i els advocats, després arribes a ser empresari de la construcció i em demanes que et doni unes obres, clar que te les donaré, perquè sé que no parlaràs malament de mi.

-Com va viure la querella pel cas Banca Catalana?

-Vaig veure la meitat. Pujol diu que es va apartar l’última etapa. Francesc Cabana, que amb més gent portaven el banc, em sembla una persona honesta. Em va donar la informació que surt al llibre. Ni una ratlla més. Li vaig preguntar si hi havia una caixa A, una caixa B i una caixa C. I em va dir que hi ha una caixa A que era correcta, una caixa B per l’oposició i que de la caixa C millor no parlar. ne.

-És possible que Francesc Cabana desconegués que Florenci Pujol havia deixat part de l’herència a l’estranger a la dona i els fills de Jordi Pujol i no li havia dit res a Maria Pujol, la seva dona?

-És possible, però és estrany que la germana no en tingués coneixement. Suposo que Maria Pujol demanarà, ara, la “legítima”.

Tampoc era qüestió de fer sang amb el tema de Banca Catalana. Sortíem de la dictadura. Una de les coses que Jordi Pujol, primer, i Narcís Serra, després, van posar de moda era que el record de la dictadura justificava determinades actituds. Quan els socialistes van arribar al poder, ens van dir, després del 23F, que vigiléssim què publicàvem perquè els militars no es tornessin a enfadar. Tots els reportatges d’investigació que feien Huertas Clavería o Martí Gómez es van acabar, no pel cas Pujol sinó perquè no vingués un altre Tejero o un altre Franco.

Els diaris no parlaven de coses delicades, si no venien del jutge o de la policia. Si el jutge ho assenyalava, aleshores ho publicàvem l’endemà, però sense investigar.

-S’ha de ser d’una pasta especial per tenir diners amagats a l’estranger mentre es presideix un país i es fan proclames ètiques des del balcó del palau de la Generalitat.

-A les seves Memòries, Pujol diu que és un pecador. Si ha defraudat a Hisenda i ha enganyat a la pàtria, la família, els amics, estaria al vuitè o al novè cercle de l’infern de Dante, on van els pitjors pecadors. Si és un pecador, li perdonem. És com pensa la gent que va a missa. Als pecadors se’ls perdona tot.

-El control dels mitjans de comunicació li deuria donar força confiança i tranquil·litat.

-Ho control·lava tot. Ell i Lluís Prenafeta. Van fer el diari “El Observador”, amb diners de Carlos Fajardo, un director general del grup Godó. Van posar diners per ensorrar “La Vanguardia”. No van poder. Van fracassar estrepitosament. Intentaven controlar- la, però “La Vanguardia” va per una altra via. No caurà mai.

-Com creu que deu estar vivint Jordi Pujol aquesta crisi?

-Deu estar en mans de píndoles, algun mossèn, els fills i suposo que uns bons advocats. Per això d’Andorra no anirà a la presó. Es pot arriscar. Ha portat una doble vida. Deu ser molt dur per un cristià. Les consignes eren Cristians-Catalunya, Pujol-Catalunya...

Aguantarà. Als fills els poden caure multes. A l’Oriol no crec perquè el tema de les ITV és petit.

-Li agradaria entrevistar-lo avui?

-Què li puc preguntar? Perquè em va enganyar? Perquè va deixar que els seus consellers truquessin al meu diari perquè no publiqués allò que havia investigat de l’hipòdrom?

-Ara surt corrupció a tot arreu

-No tots els consellers són corruptes. Els que porten Cultura o Educació tenen la corrupció més lluny. Algú se’n recorda, aquests dies, del cas Millet i Montull? D’aquí a dos anys ningú se’n recordarà del cas Pujol. A Catalunya tenim l’avantatge que perdem la memòria ràpidament.

A Espanya es va pactar el Punt i Final entre els franquistes i l’oposició. Els jutges argentins no es poden creure que hi hagi aquest Punt i Final. No està ben acabat. La corrupció franquista ha continuat durant aquests anys. Han caigut uns quants corruptes només.

-Catalunya hauria estat molt diferent si Jordi Pujol hagués dimitit quan va esclatar el cas Banca Catalana?

-Aquest és un país cainita. Durant la invasió francesa de Napoleó, totes les colònies sud-americanes es van donar de baixa, es van declarar independents. Van quedar Cuba i Filipines, que es van perdre després. No tenim res. És un país que havia guanyat totes les guerres i des del 98 les ha perdut totes. No ha participat a cap guerra. Només a la Segona Guerra Mundial amb la División Azul. Les guerres que ha guanyat són les civils.

Quan va morir Franco, no haurien d’haver pactat. Es va arribar a un pacte PSOE-PP perquè Pujol fes el que volgués tot i ser nacionalista perquè era un mur contra l’independentisme. I quan ell diu que vol també la independència, aleshores es decideixen a escampar tot el que saben. Per això han sortit els diners d’Andorra ara.

-Pujol ha estat sempre un independentista en potència?

-Ell era nacionalista. A l’època de Franco no es parlava d’independència. La gent parlava de llibertat. El PSUC i el PSOE buscaven la llibertat i la democràcia, no la independència.

-La història el perdonarà? Com el recordarà?

-A mi m’ha enganyat. I a tu. I a tothom. No ha fet res diferent dels altres, però ell era més important que els altres. Era com Moisés, que al final va dubtar i no va arribar a la Terra Promesa. El van deixar clavat. Pujol ha fet el mateix. Ha conduït un poble enganyant- lo una mica. Tot això de la independència no hauria existit si no hagués estat per Pujol. Ha estat un programa molt ben estructurat: la pàtria, Catalunya, som una nació, Madrid ens roba... Al final, però, és fals.

Li devem això malgrat que sigui un corrupte que ha amagat informació.

-El seu partit subsistirà sense ell?

-No. Duran va marxar abans de la carta de’n Pujol. Segurament ho sabia. Una vegada fracassi Mas amb el tema de la consulta i les eleccions, CiU haurà de fer alguna cosa diferent.

Un diari explicava que caldrà buscar psiquiatres per la població. Serà un orgasme que quedarà bloquejat.

Convergència desapareixerà o tindrà un altre nom. Mas no pot tornar a explicar el mateix de fa quatre anys, o deu.