Begonya Pozo: “Hem aconseguit apropar la poesia a moltes persones que la veien com una cosa llunyana”

A Begonya Pozo cal veure-la en directe, declamant versos, cantant els poemes, fent de rapsoda. Sobre l’escenari diries que aquesta dona és una altra, es transforma i va més enllà de la professora que va amunt i avall pels passadissos de la Facultat de Filologia atenent els seus alumnes. En l’escenari, la seua mirada, el gest, els braços i les mans dirigides al cel o al públic commouen. La cadència, el vers arrodonit, el crit, la pausa, el silenci, tot això ho fa seu. I ho fa des de fa temps, perquè du molts anys recitant en públic. Darrerament, però, ho fa amb una força i una tendresa que tomben de tos, acompanyada d’uns músics amb els quals ha trobat un equilibri i una sintonia. Si heu vist l’espectacle musical i poètic “D’una set antiga”, sabeu de què parle, si no, no patiu, en vindran d’altres. De fet, Begonya Pozo ja té en ment una nova proposta arran del seu proper llibre, Arrels. És només qüestió de temps i hores d’assaig.

“D’una set antiga”, un espectacle que ha rodat per llocs ben diversos, és un muntatge escènic poètic molt suggeridor perquè molts poemes de Begonya Pozo sonen més plens i contundents llegits en veu alta, mestra de la lírica i la manufactura del vers: els versos sensuals, el crit poètic, la delicadesa de l’instant fugisser, la reflexió, la denúncia social, la inconformitat, la condició de dona, el temps que no negocia. “És el moment de tornar les coses / de posar-los el nom sense mirar/ els efectes que causen sobre les ànimes”. Tot això està en la poesia de Begonya Pozo i en aquest espectacle, un concert-recital construït sobre una antologia de poemes escollits dispersos en el temps, en la temàtica i en la geografia, una mena de biografia mutant, “en construcció”, com el mateix títol d’un poema: “Ni puta/ ni bruixa/ ni monja/ ni mare/ dona sóc/ senzillament/ dona/ i també puta/ i bruixa/ i monja/ i mare/ totes/ em fan/ dona/ casualment/ dona/ possiblement/ dona/ arquitectònicament/ dona”. Sovint estem davant d’una austeritat expressiva que esdevé elegant i solemne.

Per a posar aquest espectacle en marxa ha calgut moltes hores de treball, d’assaigs, molt compenetració i coordinació i el suport de les persones que han participat d’un Verkami dedicat a fer-ho possible. La cultura, i això els valencians ho sabem bé, la fem sovint amb esforç i compromís. No sé si això un dia puga matisar-se. Mentrestant, aquesta calidesa, la del suport dels amics i la d’uns músics bons i lliurats, és també la que envolta aquests concerts-recitals. Una posada en escena senzilla, però embriagadora, un públic proper, en ocasió amic, però també un públic desconegut que s’apropa a la poesia en valencià per primera vegada i que s’acosta al fet poètic en un format diferent, atractiu, sonor, visual, rítmic, provocador...

Fa uns minuts que he arribat al vestíbul de la Facultat de Filologia, on Begonya Pozo és professora de literatura italiana des de 1998 i des d’on ha treballa en diversos projectes d’investigació, amb una atenció particular a la Literatura migrant, és a dir, autores i autors que escriuen en una llengua literària adoptada, en el seu cas, l’italià. La hi veig entrar, ràpida i enèrgica, com és ella, cabells curts, sovint color caoba, l’he coneguda sempre amb els cabells curts, els llavis pintats d’un roig suau, abrigada fins a dalt i unes mitenes a les mans, és un matí ben gèlid.

Activista a favor del fet poètic, Begonya Pozo es va doctorar l'any 2008 amb la tesi L'obra lírica de César Simón: poètica del paisatge i de la consciència. Té una llarga trajectòria com a gestora cultural i ha dedicat temps i treball a visualitzar la poesia d'altres poetes. En aquest sentit, va coordinar les Vetlades del Carmen Sui Generis des de 1994 fins al 2004, va posar en marxa el Premi de Poesia César Simón l'any 2001, i va crear l'Aula de Poesia de la Universitat de València el 2002. Igualment, coordina des de fa temps diversos tallers i festivals de poesia.

Des de 2012 és Vicedegana de Cultura, Igualtat, Polítiques inclusives i Sostenibilitat. De fet, Pozo és una docent molt activa que dinamitza nombroses activitats, cicles i seminaris. L’any 2012, i fins a 2022, va assumir la direcció de la revista de crítica literària ‘Caràcters“. L’any 2017 va ser comissària de l’exposició ”20 anys, 80 Caràcters“. Du més de vint anys escrivint i publicant poesia. Entre les seues obres destaquen Poemes a la intempèrie (Premi Senyoriu d’Ausiàs March, 2011), Sense treva, 2016, i Excavant la llum, 2019, entre altres llibres. En uns mesos veurà la llum el seu poemari Arrel, publicat per l’editorial Godall.

Ens trobem a la Facultat de Filologia, són els dies previs a Nadal i hi ha un tràfec considerable d’estudiants nerviosos abans de les vacances. Estan acabant treballs, formant grups per a treballs futurs, revisant dubtes per als exàmens que vindran en gener, nerviosos i atrafegats. De tot això, dels alumnes, de com fer-los arribar els textos, provocar-los la lectura i l’escriptura i, en especial, de com dur la poesia a la gent, ens parla Begonya Pozo en aquesta conversa.

Begonya, des de fa anys que l’hem vista pujar a escenaris a declamar versos, però fins ara no tan arriscada i decidida com en l’espectacle “D’una set antiga”. D’on surt la força d’aquesta proposta escènica?

L’espectacle va sorgir el 2021 i fou la pandèmia la que va fer que ens posàrem a treballar. Jo havia fet algunes cançons a partir del meu llibre Sense treva, i Carles va continuar fent-ne, de manera que quan teníem catorze temes ja enllestits li vam donar forma definitiva. En febrer del 2020 vam anar a Pedreguer a fer un recital: guitarra, baix i la meua veu, amb un espectacle que ja es deia així “D’una set antiga”, i que era la mateixa idea del d’ara, però que amb el temps ha adquirit una forma més rodona, i ara ja hi ha poemes que s’han convertit en cançons. I entre tots li donem cos. Carles canta, fa cors, els altres músics fan cors, jo recite i faig cors també. És un recital-concert en el qual fusionem poesia, cançons i música amb l’adaptació dels meus poemes. De fet, les cançons i els poemes tenen el mateix títol. però els poemes ja funcionen de manera diferent. Per exemple, amb “Cel d’òxid” recite el poema i cantem la cançó i juguem amb els dos codis, adaptant els textos a cada context.

Com ha estat acollit l’espectacle pel públic?

Estem contents perquè a la gent li ha agradat molt. Vam fer una actuació al Casal Jaume I de Gandia i hi havia 8 o 9 xiquets que seguien les cançons, seguien el ritme, i això diu molt. És poesia per a adults, però arriba a un públic molt ampli i la gent sempre ix amb ganes de més. El més bonica de tot és que hem aconseguit apropar la poesia a moltes persones que la veien, en principi, com una cosa llunyana.

Darrerament la poesia ocupa molts escenaris: festivals, jornades festives, recitals, alguns d’ells amb gran èxit. Com ho valora?

Hi ha una ebullició constant i important, sense arribar a l’excés. A Gandia hi ha Eduard Carmona, que celebra un festival, a València comptem amb Vociferio, un festival que programa en moltes llengües, està El Poefesta. Festial de poesia d’Oliva, que implica quasi tot el poble i que du la poesia als instituts, a les escoles, a tot arreu, perquè és una xarxa cultural. Tots aquests festivals són diferents intents de poessència, i ja veus que en tenim uns quants, però sense arribar a una saturació. Ara, però, hi ha més festivals en l’àmbit rural, n’hi ha un a la comarca de l’Alto Palancia, des de fa dos anys se celebra la festa poètica de la Mariola, ambdós ajunten natura i poesia. I a Gandia hi ha L’estiu vers, organitzat per Joan Deusa, un festival que fusiona cultura, poesia i patrimoni. N’hi ha uns quants, alguns de més consolidats, altres menys. I de vegades hi ha un públic molt jove i uns creadors joves que van avançant, amb molta voluntat cultural, i que volen fer propostes culturals i moure els seus territoris.

Precisament, vostè està dia a dia en contacte amb joves, quines són les inquietuds d’aquests estudiants de literatura, lligen, no lligen, volen escriure?

Doncs va variant molt segons els anys. Enguany treballe amb un grup al qual li agrada molt la lectura i l’escriptura i això es nota. Tenen un bon nivell i interès. De fet, molts s’han inscrit a Motivem, un concurs d’idees que organitza l’Adeit, i això els encoratja molt. Jo els done textos molt sovint, intente provocar-los, motivar-los i de vegades són ells els que venen a mi amb textos i propostes, duen llibres a classe que volen presentar o compartir. Ernesto Castro, per exemple, és un autor que han dut ells a l’aula. I trobe que és bonic quan hi ha un intercanvi. Intentes provocar-los perquè lligen i descobrisquen autors i notes que sovint t’ho tornen, que hi ha un retorn a tot allò que tu fas. Hi ha gent que escriu bé i està fent uns treballs magnífics. I hi ha gent que li interessa llegir i vol llegir més, i canvien les dinàmiques segons els grups. Però al final notes que les ganes de fer coses es contagien. Notes i veus de seguida quan hi ha ganes, i quan ho veus has de fer tot el possible perquè les ganes siguen exponencials i motivar-los i que s’enriquisquen i troben el seu camí.

De què parlem quan parlem d’ensenyar a escriure?

De llegir, llegir i llegir, de dur textos a l’aula. Si els demane que escriguen un assaig, els demane que es basen en els textos, en els valors del text literari i que reflexionen al voltant dels textos. Els textos són els arrels, i a partir d’ells poden analitzar i explicar, però no a partir del no-res, com sembla que volen fer en ocasions.

Li comente a Begonya Pozo que recentment en un curs d’escriptura creativa vaig donar a llegir als alumnes un assaig de Natalia Ginzburg, “El meu ofici”, i que justament una de les alumnes em va dir que la seua professora d’italià, Begonya Pozo, els havia donant aquell matí el mateix text, en italià, per tal de llegir-lo i comentar-lo a l’endemà.

És Cert i m’ho van comentar [riem]. Em centre molt en l’escriptura de les dones per tal que siguen conscients de les baules i de les genealogies i de tot allò que potser fins ara ens perdíem. Quan arriben a classe el primer any i els pregunte per la literatura italiana que coneixen no ixen de Dant, Bocaccio i Petrarca. És el coneixement que duen des del Batxillerat i jo tracte d’obrir-los les finestres, perquè fins que no arriben ací no tenen referents nous i tracte de fer tot el possible perquè no torne eixe buit, per fer-los conscients de l’amplitud de la literatura.

Què és la literatura migrant, a la qual vostè ha dedicat moles hores.

És la literatura que es produeix en una llengua adoptada per autors que non tenen eixa llengua d’origen. Escriptors migrants a l’anglès, n’hi ha molts des de fa anys, però en italià o en català, és un cas molt més recent, com ara la literatura de Najat Hachmi.  I en el cas italià Helena Janeczek, periodista i escriptora d’origen alemany, que viu a Itàlia i escriu en italià, autora de Lezioni di tenebra i La regazza con la Leica, entre altres obres. O Jumpa Lahiri, d’origen indi, criada als Estats Units i que recentment ha escrit en italià, són autores italòfones A Itàlia hi ha moltes autores dones migrants i sobretot una connexió molt forta amb el continent africà. Hi ha moltes escriptores africanes que escriuen en italià i fins i tot algunes que a poc a poc entren en l’acadèmia, i, en particular, moltes escriptores d’Etiòpia, perquè és una ex colònia italiana. Són autores que es troben en situacions molt diferents, segons si arriben a Itàlia ja de grans o si s’hi han criat des de menudes. I pense també ara en Amara Lakhous, un autor algerià de pares berebers que escriu en italià, i que  ha fet recentment el bot als Estats Units. Però també hi ha autores albaneses, moltes, com és el cas d’Elvira Dones, escriptora, guionista i productora. La dualitat i la literatura migrant, sobretot escrita per dones, és un tema que m’agrada molt. També hi ha autors, però sobretot treballe autores des d’una perspectiva feminista. M’atrau molt un projecte que es diu Compagnia delle poeta, format per poetes italòfones. Algunes escriuen a voltes en italià i fan espectacles a Palerm i a Sicília.

Begonya, per què llançar-se amb tanta intensitat i dedicació a l’espectacle poètic?

Per fer arribar la poesia d’una altra manera a un públic que, a més, normalment no el trobaries en un recital poètic, en un espai poètic, però que sí va a un concert, un concert-recital. Per tal de dur la bellesa a la gent i apropar-se al públic i en fer-ho, notes que els agrada i a més, em fa eixir del meu circuit més habitual, que és més rígid, i on o bé fas poesia, o fas música. I quan fas una cosa diferent i nova notes que a la gent l’interessa, però no és fàcil muntar un espectacle.

Els seus referents poètics, les veus mestres, quines són?

Això és molt difícil de respondre, perquè n’hi ha moltes, la llista és immensa, i per no dir noms i deixar-ne uns altres, que sempre és delicat, et diria que moltes d’aquestes veus estan recollides en l’antologia Flamarades sortiran, 109 poetes, que va publicar l’editorial Godall.

Com descriuria la seua poesia?

La meua poesia és una poesia radical, d’anar a l’arrel, a l’essència, el que implica també anar a la quotidianitat, al paisatge, a la natura, a allò que em permet configurar la meua mirada. 

I li agrada fer poemes breus, com ara aquests dos: Vita Nuova “Créixer amerada/ com l’arròs sota l’aigua/ i respirar llum” o Follia “He vist el límit/ al fons dels teus ulls. Ara/ ja no vull mirar”. Poemes breus amb un final que capgira l’inici.

Sí, m’agrada escriure poemes breus, però considere que sempre són un risc, i quan estan publicats tinc el dubte de si s’entenen o no, si colpiran o no els lectors. En els poemes més llargs, però, tinc la sensació que m’explique d’una altra manera. El llenguatge ha de ser una porta d’entrada, no tot ha d’estar predeterminat. Hi ha textos més tancats, textos més oberts, i altres de més breus, que fan de contrapunt als més llargs amb la seua força sintètica.

Per a quan un llibre nou?

Doncs per a molt aviat. Ara, en qüestió de mesos, eixirà publicat en Godall el meu darrer poemari, Arrels, on parle del procés de l’embaràs i de la maternitat. És un llibre que transcorre entre la gestació i l’exogestació, en el període de temps que va de gener de 2020 a març de 2021. Els llibres serveixen també per a estructurar el nostre temps, com diu el títol d’un llibre de Teresa Pascual, El temps en ordre. És un llibre de procés, de temps, d’equilibri entre el fons i la forma. El vaig escriure en un moment de reajustament, durant el procés pandèmic, envoltada d’unes sensacions molt estranyes, pròpies d’aquell moment, les pors, d’aïllament, la gent desapareixen i tu creant vida. Fou un cicle que em va agafar enmig de tot, gestant, i m’ho mirava tot amb estranyesa, immersa en una situació social tan arriscada i complicada. Però ara tinc un llibre i un fill d’aquell període.

Hi haurà nous espectacles poètics?

Del nou llibre segurament eixirà un altre espectacle, totalment diferent. No amb cançons, sinó amb altres propostes. Farem nu text paral·lel al poema, però això serà ja per al 2024-2025... [somriu i ho deixa suspensió].

Acabem la conversa i pense en la manera com veu i viu la poesia aquesta poeta valenciana: de la intimitat a la posada en escena, del silenci al crit, de la recitació a la cançó, de la mirada a la veu. I mentrestant, la música, gran convidada, mestra de cerimònies, poesia de notes, matisos, contrapunts i silencis, envolta i acull els versos. Per tot això és un goig i una experiència impactant escoltar Begonya Pozo recitant els seus poemes i transformant-se sobre l’escenari, acompanyada d’uns músics capaços de dur la paraula poètica a unes noves dimensions.