No fa molt, un bon amic en qualitat d'autor i aquest que plany en qualitat de maldestre aconseguidor, van proposar a les instàncies pertinents la publicació d'una biografia sobre José María Morera, elaborada a partir del propi testimoni del dramaturg i documentada amb els seus arxius personals. Per coherència, no m’estendré a explicar qui era Morera. «Morera i ja està», com va dir ell mateix amb lúcid fatalisme i un peu en la tomba. La resposta que vam obtindre per part de l'experimentada funcionària que ens va atendre, que coneixia molt bé a Morera, la seua obra i la seua importància, va ser que «lamentablement aquests temes no són prioritaris en aquests moments». Ens va quedar clar que l'administració no dedicaria un sol euro a la publicació de la monografia. Ni tan sols valia la pena avaluar la possibilitat de fer-ho. I quines eren i són les prioritats de l'administració pel que fa a la difusió cultural? Doneu vosaltres mateixos una ullada a la política de subvencions en aquest àmbit, i al que en resulta, i n’obtindreu la resposta.
«Fins i tot els gats volen sabates», diu la dita, i algú els està calçant a tots. Així no hi ha manera de diferenciar els que tenen les urpes esmolades dels que es fan la manicura o es roseguen les ungles. En tindre cada u el seu altaveu, que li permet cridar tan alt com li dóna la gana, no importa què diu, tots pareix que diem el mateix i tot el que diem pareix que tinga el mateix valor. No són pocs els que es prenen seriosament allò que va dir Joseph Beuys amb un suposat ànim democratitzador. Segons ell «tots som artistes». Pretenia ser un lema anticapitalista, però resulta que al capitalisme li agrada la idea i li dóna pàbul. La raó no és difícil d’esbrinar. El reclam no és més cert que aquell altre que diu que qualsevol pot arribar a ser president, però transmet molt de consol i afavoreix la consecució d’un propòsit maligne, que és el d'acabar amb l'art, o si més no convertir-lo en una cosa diferent del que en algun temps va ser o va aspirar a ser. Res no iguala tant com el no-res, i sempre ha sigut convenient acabar amb els paradigmes incòmodes. El fet que tots puguem ser singulars implica que ningú ho siga. Quin descans i quina comoditat per a la consecució de segons quins propòsits.
Últimament s'anomena cultura a la mera escenificació de programes ideològics millor o pitjor articulats. Un enorme aparell superestructural es dedica a codificar, quan no a crear, vides buides i identitats erràtiques que els polítics prometen omplir i canalitzar mitjançant fórmules incertes que mai no impliquen tocar l'essencial, que és l'estructura econòmica. Mentrestant, aquesta es va modificant, però d'una manera opaca i en un sentit contrari als interessos dels destinataris d'aquest discurs polític, discurs que circula encapsulat en uns productes culturals que, al seu torn, van embolicats en una promesa de sentit. Una indústria cultural captiva, o còmplice sense més, procura executar de la manera més eficaç possible aquesta funció, s'associa amb les forces alienants i es nodreix d'artistes que interpreten el seu paper sense fer massa preguntes, o que, si les fan, no siguen massa complicades, que no donen pel sac, per dir-ho clar i ras.
Cal donar pas a la insignificança, i la recepta requereix encruelir-se amb certs productes que, no per pertànyer al passat, estan morts. Es tracta de banalitzar-los o denigrar-los des de la perspectiva del nou maniqueisme, a fi d'eliminar tot el seu potencial, la seua capacitat d'impugnar els nous marcs mentals. A molts se'ls agrana davall de l'estora, prèvia medalla o sentit acte d'homenatge, com ja van fer amb Morera. Altres casos són més arduosos i requereixen mètodes més sofisticats, però gens complicats, sempre basats en una xafarderia carrinclona, assequible a les ments més senzilles. Així, Picasso deixa de ser l'artista complex que fou per a passar a ser, per damunt de qualsevol altra consideració, un sàtir misogin i cruel, com també Schopenhauer; Nabokov un pedòfil, igual que el summament incòmode Balthus; Voltaire un esclavista, i fins i tot Cervantes un antisemita. Caravaggio —ara mateix d'actualitat— també era un criminal, però els seus quadros es cotitzen massa per a mirar prim. I al cap i a la fi només va matar un altre pinxo busca-raons com ell, així que no ve al cas. Moralisme selectiu d'abast controlat. Recuperar o perdre la memòria segons el què, el com i el per a què, amb una frivolitat i una gosadia que tan sols es poden atribuir a la ignorància o a una maldat calculada, encara que tot indica que hi ha més de la primera cosa que de la segona. Dissortadament, perquè la ignorància contumaç és més difícil de combatre que la mala llet.
Després els veus, a uns i a altres, tractant de construir una modernitat ahistòrica. Però no hi ha res, ni les foteses més insubstancials, que puga sustentar-se en el buit. La Roma visible s’esfondraria sense els molts estrats sobre els quals s'assenta. I com són incapaços de deconstruir el que no es molesten a entendre, es limiten a posar-li un nas de pallasso a tot el que enxampen. Després de dècades de nècia supèrbia estan incapacitats per a fer una altra cosa. És l'allargada ombra de Duchamp pintant-li uns bigots a la Gioconda. Dos traços i voilà, ja som moderns, ja hem vençut als carques. Una boleta d’escuma en el nas i ja som artistes, un parell de retocs semàntics i ja hem fet la revolució. El món ha esdevingut una permanent festa de disfresses. Tant la cultura com la política s'han devaluat fins a extrems irrisoris. La primera, en massa ocasions es queda en la idea, en l'ocurrència, més aviat, i no designa ni tan sols l’habilitat de fer res. La segona s'ha convertit en un ball de màscares ple d'impostors.
0