El parc de la Marjal o com es pot reverdir la ciutat en el segle XXI

No és estrany que, en matèria ambiental, ens anem fixant sempre en experiències que es duen a terme en altres parts del món. No obstant això, de vegades tenim els projectes més notables tot just a tocar de casa, i d’això és justament del que ens adonem quan ens acostem al parc de la Marjal, a Alacant. Però comencem pel principi: per què s’ha d’inserir un aiguamoll al bell mig de la ciutat?

En aquest espai, “Aiguamolls amb futur”, hem vist que el litoral valencià ha estat històricament un continu de zones humides, que han anat reduint-se a poc a poc pel canvi d’usos del sòl, des de la construcció d’edificis o infraestructures fins a la transformació per a conreus. Això, tanmateix, ha causat bastants problemes: on abans l’aigua trobava el camí lliure cap a la mar o cap a les llacunes costaneres, ara queda retinguda entre carrers i línies de tren. L’enfocament tradicional ha consistit a construir sobreeixidors per a permetre buidar les zones entollades, tot i que no ha tingut èxit sempre. Però, i si en compte d’això, en redirigírem el flux cap a una zona preparada per a acumular un gran volum d’aigua en episodis de crescudes, tan freqüents en l’àmbit mediterrani?

Tot just això es va preguntar l’equip tècnic d’Aguas de Alicante, empresa que ha construït l’innovador parc i l’ha posat en marxa, quan va caldre afrontar les riuades successives a la zona on es localitza. Entre les tres solucions que s’hi van tenir en compte, es va descartar l’esquema de tubs de desguàs i també el d’un vas de formigó, i es va optar per la més complexa, però molt més estimulant, la d’una marjal urbana. La funció primària d’aquesta marjal és servir de fre a les crescudes i, per això, té una capacitat de 45.000 m3 (18 piscines olímpiques, aproximadament). Perquè ens fem una idea del que implica això, durant les pluges més abundants del 2015 –la primera prova real de funcionament–, a penes va pujar quatre centímetres, tot i que té uns quants metres de marge per a omplir-se. És una autèntica assegurança de vida per a la zona.

Ara bé, construir una marjal és molt més complex que excavar-hi un forat perquè funcione: una marjal és un ecosistema, no un receptacle. Per això, cal pensar-ho tot, des del disseny inicial fins als últims detalls. La terra obtinguda en excavar la zona humida es va tornar a aprofitar per a fer alçar una petita muntanya al parc, amb vegetació que, a més, consisteix en arbustos i arbres típicament mediterranis, i que enllaça amb uns bancals de conreus tradicionals de la zona (garroferes, vinya o ametlers), fet poc habitual, però molt interessant. El sòl del llac, al seu torn, està sembrat amb més de trenta preses de recirculació, que, juntament amb una cascada en un dels cantons, permeten oxigenar adequadament l’aigua, factor clau per a mantenir-la en bon estat.

Allò que és realment sorprenent, però, més enllà dels plànols i de l’enginyeria que hi ha al darrere, és la percepció que tenim, quan observem el parc des d’un dels miradors, d’estar davant d’una autèntica zona humida, com la que podem veure en espais protegits al llarg de tot el territori. Si l’observem durant uns quants segons, hi distingirem unes quantes espècies d’ocells, des d’ànecs fins a fotges, passant per cabussonets o cueretes. I encara que no el vegem, també hi ha un habitant molt especial a la marjal: el blauet, un ocell bellíssim que, a més, indica qualitat ambiental. Li acaben de reservar un espai a l’illa central i esperem que es decidisca a ocupar-lo prompte.

Per descomptat, també hi ha altres animals que potser no ens entusiasma tant de veure, com els mosquits, molt lligats de manera natural a aquest tipus d’ecosistemes i un problema recurrent en qualsevol massa d’aigua pròxima a nuclis urbans. Tot i que hi ha solucions dràstiques (com la fumigació), des d’Aguas de Alicante s’ha apostat pel control biològic, atés que ens situem en una zona envoltada d’habitatges i visitada de manera intensiva. Així, s’hi ha instal·lat capses en forma de niu per a rates penades, que són uns depredadors de mosquits excel·lents, i també nius per a oronetes, ocell amb una gran apetència per aquests insectes. A l’aigua, d’altra banda, s’ha introduït una població de gambúsia, espècie que s’alimenta de larves i que en un futur potser podrà ser substituïda pel fartet o el samaruc, espècies autòctones que també mengen mosquits. Qui sap, tal volta en un futur podrem tenir una reserva de fauna dins de la ciutat. I és que tot al parc de la Marjal, en definitiva, està pensat per a potenciar la natura urbana.

El resultat final és un aiguamoll que té a penes uns quants mesos, però amb una evolució constatable fàcilment: amb una vegetació aquàtica i de ribera que ha anat colonitzant l’ecosistema, una població estable d’avifauna i un entorn que uneix la millor part dels parcs urbans i la de les marjals naturals. Els taulers explicatius, amb informació abundant, contribueixen a fer la sensació d’estar davant d’un espai valuós i que mereix ser conegut. A més, el parc està connectat amb un altre de limítrof per mitjà d’un pont que salva les vies del tren i que és, al seu torn, una altra obra d’enginyeria ambiental: un jardí vertical.

El veritable valor de la marjal és, justament, aquest: ser la via mitjançant la qual la natura envaeix Alacant. D’un enfocament de jardins huitcentistes, aïllats i controlats fins l’últim mil·límetre, es va passant al de la ciutat com a ecosistema difús, interconnectat i canviant. En pocs llocs del món hi ha una infraestructura semblant, i és que ens hem adonat, per fi, que també podem fixar-nos en el nostre patrimoni natural per a innovar. Les ciutats, en el segle xxi, seran verdes o no seran, i el camí el marquen espais com el parc de la Marjal.