El nou exèrcit valencià de pimes

Sempre és instructiu pegar una ullada a les xifres; els números solen aclarir molts dubtes. I és el que hem fet al voltant de conèixer què és el que ha passat després de la crisi en aquesta dita recuperació de la economia valenciana. Ja s’ha pogut comentar en altres contexts al marge de les oscil·lacions pròpies d’una economia com la nostra, tan lligada a aspectes conjunturals: l’ocupació sembla ha millorat, les empreses es recuperen i l’activitat pareix que creix en general; també les exportacions així ho demostren. Com a data resum, dir que des del 2015 fins a avui, el número d’empreses al País Valencià ha crescut al voltant de 23000; semblaria que hem entrat en una nova senda que ens duria a un nou paradís després de la forta reballada que la crisi arrossegà. No obstant i això, caldria furgar una mica en conèixer i preguntar-se cóm és la reestructuració que esta travessant la economia valenciana.

La primera de les observacions que podem fer és que continuem sent un país de petites empreses; davant açò, res que objectar; tot al contrari. Opinem que les petites empreses, organitzades, tenen un major recorregut i capacitat que les grans empreses sobre l’ocupació, la possibilitat d’adaptabilitat i la competitivitat en general. Les xifres venen a indicar-nos que l’exercit productiu que esta conformant-se és bàsicament així. De les 15 empreses que des del 2015 diàriament s’inscriuen com a noves, la meitat no tenen cap empleat; son empreses fetes per autònoms, sense assalariats. Igualment tenim que per cada 15 empreses inscrites des del 2015,  3 d’elles, tenen entre 1-2 empleats; 2 empreses, tenen entre 3-5 empleats; i 1, entre 6-9 empleats. Tan sols 2 de les 15 empreses que poden crear-se diàriament donen feina a mes de 10 ocupats. Es a dir, la capacitat de producció, d’ocupació, de riquesa, continua estant en la petita empresa, la pime; som un País gegant de petites empreses.

Tanmateix, cal analitzar una mica aquest nou exercit de pimes que esta apareixent. Resulta ser que no és precisament un exercit d’aquelles característiques d’adaptabilitat i competitivitat que comentaven, i més be al contrari, esta passant que tornem als pitjors moments de la crisi, quan era el “sálvese quien pueda” l’eslògan que s’estenia a tot arreu. De fet el “sálvese quien pueda” d’ara, el que fa és que gran part d’aquella gent que s’havia arraconat durant la crisi, el que troba per tirar endavant és el muntar-se una empreseta, ja siga com autònom o amb algun conegut  –seria això el nou emprededurisme o les noves startups del que es parla?–  per fer allò que havien estat fent abans. Així resulta que de les 15 empreses que com deien s’inscriuen diàriament, 2 son bars o similars a la restauració, altres 2 son perruqueries o semblants, 4 son constructores i immobiliàries, 1 lligada al sector de turisme i allotjament turístics, i 1 al serveis de jardineria o de la casa. Es a dir: 10 de 15 es dediquen a fer allò que feien abans de la pròpia crisi: poc més que serveis per al consum i turisme, més l’idea de que torna la construcció com a gran trampolí per accelerar l’activitat i l’ocupació. Però, això no es repetir el camí per on havien passat adés? Que no hem aprés res de la enfonsada que significà oblidar les activitats tradicionals productives? Continuem pensant en la construcció –o més bé, novament en l’especulació?– com a pràcticament l’única activitat capaç de fer que l’economia siga alguna cosa més enllà que comporte ocupació digna i tranquil·litat per al futur?  Es a dir, ho resumiríem dient que, ara per ara, la reestructuració que la crisi al País Valencià ha comportat fer, és, un gegant de pimes xafant fang esvarós i poc ferm.

Es cert però que la vida al País continua; l’activitat segueix endavant. Les activitats tradicionals, excepte una que no alça el cap des de la crisi com és el moble i la fusta, la resta mal que bé, va fent camí. Així tenim totes les relacionades amb el que eren les activitats que identificaven al País, van canviant, adaptant-se a les noves exigències, definint-se front a la competència, buscant noves línies de producte o de mercat; així tenim la sabata, el joguet, el taulell, el tèxtil i la confecció, les activitats relacionades amb la química i el plàstic, igual que les del metall i la mecànica. En elles poden haver-ne oscil·lacions, però continuen lluitant. Fins i tot, caldria nomenar de manera destacada per la seua capacitat d’impuls a les activitats agro-industrials. Les xifres dins de tot aquest conjunt de sectors, activitats i empreses, no diuen altra cosa més que ha hagut una certa estabilitat.

Però hi ha un col·lectiu que encara no l’hem nomenat, i és el que resultaria ser el nou “rovellet de l’ou” de la economia valenciana. De què parlem? Son les empreses que ha despertat la crisi en quan a noves activitats de complement de les tradicionals. Activitats com ara,  les de suport a les habituals, els professionals i tècnics en enginyeria, arquitectura, disseny, publicitat, informàtica, ordinadors, màrqueting, gestió de tantes i tantes coses... No estem parlant dels processos de producció, això ja s’encarreguen les empreses de sempre de fer-lo, i de fer-lo bé. Sinó que parlem dels canvis necessaris que les empreses tradicionals tenen que pegar, les introduccions que tenen que fer en quan a noves formes de gestió, de tècniques i de maquinaria, d’organització i de vendes, que ho farien amb el suport d’aquestes activitats de suport i de complement. Aquestes empreses son les de la 4ª Revolució Industrial que esta venint, les del 4.0. Aquestes empreses estan fent un gran esforç per fer-se visibles i deixar-se sentir. De cada 15 empreses creades des del 2015 fins ara, 2 empreses son d’aquest tipus; es a dir, la secció de suport d’aquest gran exercit que son les pimes valencianes, esta més que preparada i amb prou d’efectius. Tan sols hi ha un problema, i es la desconnexió que hi ha entre el sector productiu i aquest nou sector de suport. El canvi necessari, la gran innovació de la economia d’aquest País per estar al mon global, vindrà en tant que desaparega la gran desconfiança en aquestes pimes de suport i que hi haja una connexió entre aquestes dos fronts de pimes, les tradicionals i les de suport; l’exercit així serà tot un, d’altra manera, cadascú anirà al seu aire i la desfeta està assegurada.(Ah! per al que ho vullga saber, les xifres estan tretes del DIRCE-INE).