L‘especialització de l’economia valenciana: el fi d’un avantatge

La economia valenciana ha tingut de sempre alguns trets diferencials front a altres economies; un d’ells ha estat la seua especialització productiva. Això ha estat positiu o negatiu? Es el que de vegades ens hem preguntat al analitzar la mono-producció de tants pobles i comarques del nostre territori: tèxtil a l’àrea de l’Alcoià i la Vall d’Albaida; sabates al Vinalopó; rajola a la zona de la Plana; joguets a la Foia de Castalla; fusta i mobles a alguns pobles concrets al voltant de València-ciutat; taronges a la Ribera i l’Horta; productes de l’horta al Baix Segura; torrons a Xixona; vidre a l’Olleria; turisme a la costa; etc. Aquesta diversitat en la especialització productiva de cadascun dels territoris, fins ara ha estat una riquesa considerable; la pregunta que pot resultar interessant i oportuna, és saber si de cara a un futur més o menys pròxim aquesta especialització és sostenible.

L’especialització ha permès aprofundir en els processos productius d’una manera destacable de forma que els costos de producció en estes activitats específiques i en estos pobles i comarques, son inferiors als que poden tenir aquestes mateixes fàbriques i centres productius si estigueren fora dels territoris esmentats. Son els avantatges derivats de les denominades economies de localització per estar les empreses les unes al costat de les altres, i totes elles dedicades a una mateixa activitat. Passa que en estos territoris, per proximitat, els costos d’abastiment de tot allò que les empreses necessiten son menors, i a més a més, la diversitat de les coses necessàries es més ampla, amb la qual cosa, es beneficia l’activitat en sí i el territori en qüestió. Es produeix a menor cost i la gama de productes finals es més ampla. La proximitat fa compartir a les empreses un mateix mercat de treball, de subministrament, de coneixements, d’ensenyaments, d’experiències, d’experts, de tecnologies, de tècnics, etc.; tots aquets factors, mercats i elements son específics i singulars per a les activitats i els territoris concrets, difícilment trasplantables fora d’aquests territoris, a banda clar està, d’abaratir els costos de transport donada la proximitat que hi ha entre unes empreses i altres, entre la gent especialitzada i el seu lloc de treball especialitzat. Podem dir que fins ara, l’especialització ha estat una riquesa positiva, envejable i difícilment avaluable financerament.

No obstant i això, aquesta mateixa especialització ha fet que aquests nuclis i sectors es comportaren en gran mesura com entitats tancades, centrades i obsessionades en si mateix. Es cert que tenien que respondre a les seues necessitats, tenien que plantejar les seues reivindicacions, les seues restriccions, els seus desitjos i les seues metes. Les infraestructures, les escoles de formació, els seus instituts tecnològics, les seues fires, les seues subvencions, les seues associacions, etc., etc., totes aquelles necessitats que lis pogueren ajudar a tirar endavant. Bé, i ara davant el segle XXI què pot passar? Estes avantatges d’especialització continuaran?

Ara les coses estan variant. Resulta que aquell producte que abans s’identificava com a exclusiu en quan a la seua utilitat, la gent cada cop més esta canviant els seus gustos i les seues peticions. Ja no demana el producte sols per la utilitat inicial que li podia aportar, sinó perquè a més a més li aporta altres característiques. En un exemple ho entendrem aviat: la camisola que adés ens posàvem perquè ens protegia del fred o del sol, ara volem que servisca també per controlar la febra que podem tenir o per mesurar les calories que hem pogut cremar al llarg del dia. Aleshores, la nova camisola serà una peça tèxtil o és un producte sanitari? Aquesta situació cada vegada es més generalitzada al comprovar que ho tenim en el tèxtil, les sabates, els joguets, les rajoles, els productes del camp, els mobles, etc., a tots se’ls demana que duguen altres característiques a banda de les seues pròpies i originals, que incorporen uns valors afegits que abans no hi eren. Ara se’ls demana que els productes tradicionals tinguen característiques medicinals, terapèutiques, fitosanitàries, ecològiques, educatives, mediambientals, energètiques, etc. I la pregunta que s’obri es: aquells territoris i sectors especialitzats, tindran capacitat per incorporar aquestes novetats? Sabran com fer-lo? L’especialització productiva pot ser una rèmora per al canvi necessari?

Pensem que des de l’òptica de la nova demanda que esta venint, tres aspectes cal que els sectors tradicionals valencians incorporen en certa urgència: el sanitari, el mediambiental, i la robòtica. Tots tres molt allunyats del coneixement actual en els sectors productius en que el País Valencià esta especialitzat. Cal barrejar els coneixements que es tenen amb els nous que s’exigeixen. El cóm i el quan fer-lo pensem que ja s’està tardant, perquè les exigències ens ho estan demanant en urgència. La nova formació que se requereix i la cooperació intersectorial son les dos ferramentes que es poden utilitzar. La nova especialització demana una amplària de coneixements que cal incorporar. Aquest es un dels reptes que aquella especialització productiva te a hores d’ara. Confiem que tant els sectors tradicionals com els territoris i la seua gent sapiguem donar-li cabuda. Ah!!! i la política també juga; estaria bé si començaren a posar-se d’acord responsables polítics de programes formatius, productius i econòmics; seria una primera passa per aclarir aquesta nova especialització productiva que necessitem.

*Josep-Antoni Ybarra, Universitat d’Alacant