L’espai de la infantesa a la ciutat

La ciutat és un reflex de la civilització que la construeix i l’habita. Ens representa, evidencia la manera com funcionem com a societat. Si partim d’aquesta premissa, una cosa que em preocupa és la imatge tan pobra que les nostres ciutats projecten de la infantesa. La que és una de les poques experiències pròximes a la universalitat gairebé ha desaparegut del paisatge urbà.

Actualment, els llocs tan escassos que reservem als xiquets a les nostres ciutats són espais confinats i especialitzats. Quan en parlem, l’exemple típic és el parc infantil, cada dia més i més a prop –conceptualment i físicament– de les zones reservades per a pixar els gossos. Hi portem els xiquets perquè es desfoguen una estona, perquè els toque l’aire una miqueta i, després, tornem a casa. El segon exemple seria l’escola, menys oberta del que fóra bo al que passa al seu voltant. Hi hagué urbanistes que van suggerir amb optimisme que els nostres barris es podien organitzar al voltant dels centres d’ensenyament, però hui en dia el tret pel qual s’identifica qualsevol escola és la tàpia amb què mira al carrer.

Seguint amb les escoles, últimament he trobat uns quants articles que parlaven de mètodes pedagògics moderns, basats, per exemple, a aprendre a tocar el violí per a reforçar les matemàtiques o d’interiors sofisticats dissenyats per a estimular al màxim els sentits del xiquet i ajudar-lo a desenvolupar la percepció. Pecaré d’escèptic, però aquesta mena d’experiències em semblen terriblement simplificadores. El procés educatiu té lloc en una aula que, malgrat que proclame fugir d’allò reglat, es torna encara més especialitzada, una mena de laboratori en què es mira de modelar el xiquet. Pense també que aquest aprenentatge a porta tancada amaga la idea que el xiquet o la xiqueta no estan preparats per a enfrontar-se a la complexitat de la vida exterior, que fins i tot se’ls ha de protegir d’aquest exterior i armar-los amb els recursos que la dura vida urbana –presumptament– ha extirpat del creixement (la sensibilitat artística, la curiositat i l’atenció, la capacitat per a organitzar el seu temps…).

Si tanquem l’educació a les escoles i el joc en parcs convenientment tancats és perquè hem començat a entendre la infantesa com una etapa prèvia a l’ingrés del xiquet en la societat. Mentre es forma, el xiquet encara no n’és part reconeguda i simplement per això la seua imatge no està integrada a la ciutat. Neguem a la infantesa el dret al temps present. Els xiquets són “els ciutadans del futur”, però no de l’ara. “Ja sabràs com és la vida quan cresques”, els advertim despòticament. Mentre esperen a eixir al camp de batalla, els recloem en parcs i escoles, perquè en algun lloc se’ls ha de col·locar.

El paisatge urbà és també un espai carregat de significats que tenen una influència clau en la manera com construïm explicacions del món que ens envolta. No sols fem la ciutat, sinó que la ciutat ens fa a nosaltres també. Intentem preservar el xiquet del carrer, espai perillós, negatiu fins i tot per a la seua educació, però quin tipus de ciutat veu a través de la finestra del cotxe quan va cap a escola? Quin sentit comença a donar a una realitat que veu només de passada sense que se li permeta tocar-la? Per oposició al proteccionisme tan contraproduent del xiquet davant del paisatge urbà, n’hi ha que han defensat la ciutat com a ambient educatiu per excel·lència. Divers, complex, plural, ric en estímuls, contradictori, arriscat fins i tot… Sobretot viu i pròxim.

El sociòleg Paul Goodman ha estat un altre dels defensors de traure els xiquets a la ciutat. Per a Goodman, això no sols beneficiaria els menuts, sinó també la societat mateixa. Segons deia, hi ha dues coses que un xiquet hauria d’aprendre: “capacitat i sabotatge”. La capacitat s’orientaria a donar continuïtat i millorar el que les generacions precedents han construït, mentre que el sabotatge serviria per a fer saltar per l’aire aquest ordre previ quan les coses es tornen burocràtiques, hermètiques i pesants. Explicat d’aquesta manera pot semblar un desficaci, però Francesco Tonucci proposa això mateix quan diu que la infantesa és un bon actor per a rebel·lar-se contra les injustícies de la ciutat perquè no està corrompuda per aquestes injustícies ni acostumada a donar-les per fet.

Probablement, els murs de les escoles i les tanques dels parcs siguen només una manifestació palpable de la contenció que imposem a aquesta possibilitat de rebel·lia. A l’altra banda de la tàpia se senten rialles i crits, i un es pregunta per què no s’obrin de bat a bat les portes de les escoles, s’allibera tota aquesta energia i es deixa que impregne la ciutat sencera. En compte de pensar en els xiquets com a pàgines en blanc en què els adults anem escrivint continguts, hauríem de tornar a mirar les coses a través dels ulls de la infantesa. Gràcies a aquesta mirada nova i no viciada podríem veure el món que construïm des de noves perspectives.