L’Acadèmia publica el diccionari que el PP va provar de parar, perquè reconeix que valencià i català són la mateixa llengua
Poques obres de contingut lexicogràfic i lingüístic han patit atacs tan virulents des de l’àmbit de la política com la que aquest dijous ha presentat l’Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL). Es tracta d’un diccionari que el PP va provar de censurar sense èxit fa gairebé tres anys.
L’aprovació del Diccionari normatiu valencià, a la fi del gener del 2014, va enfrontar l’Acadèmia Valenciana de la Llengua amb el partit, llavors, en el poder en la Generalitat. El Consell presidit per Alberto Fabra va muntar un escàndol amb la pretensió de corregir dues de les més de 93.000 entrades. Va arribar a demanar un informe al Consell Jurídic Consultiu, una institució consultiva de la Generalitat, amb la intenció de modificar les definicions de “català” i “valencià” de l’Acadèmia, institució normativa del valencià amb rang estatutari. No ho va aconseguir.
El diccionari, que ha estat accessible en Internet des de llavors, s’ha publicat ara en paper. La presentació dels volums s’ha convertit en un símbol de la independència definitiva de l’AVL de qualsevol ingerència política, cosa que respon a l’objectiu amb què es va crear el 2001, fruit d’un pacte entre populars i socialistes patrocinat des d’instàncies cíviques i culturals per a traure el conflicte sobre la llengua de l’agenda política.
A pesar d’aqueix objectiu fundacional i al fet que el 2006, en la reforma Estatut d’Autonomia, se la va dotar del màxim rang en incloure-la entre les institucions de la Generalitat, el PP va xocar amb els seus dictàmens diverses vegades per la pretensió d’impedir que l’Acadèmia reconeguera el que és normal en tot l’àmbit científic, que valencià i català són una mateixa llengua.
Les definicions que el PP va intentar sense èxit censurar en el Diccionari normatiu valencià són simètriques. L’una estableix, d’una banda, que “català” és la “llengua romànica parlada a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó, la ciutat sarda de l’Alguer i la Comunitat Valenciana, on rep el nom de valencià”. I l’altra defineix “valencià” com “llengua romànica parlada a la Comunitat Valenciana, així com a Catalunya, les Illes Balears, el departament francés dels Pirineus Orientals, el Principat d’Andorra, la franja oriental d’Aragó i la ciutat sarda de l’Alguer, on rep el nom de català”.
L’enfrontament del PP amb l’Acadèmia no va acabar ací. Amb l’excusa de la necessitat de fer retallades en l’Administració autonòmica, els populars van presentar en les Corts Valencianes, a les acaballes de la legislatura passada, un projecte de reforma de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua que reduïa el nombre d’integrants, però que, sobretot, posava el comptador a zero en el període inicial de 15 anys durant el qual els acadèmics havien de ser proposats i elegits pels partits en la Cambra parlamentària. El projecte no va tirar avant perquè, com que es tracta d’una institució estatutària, exigia una majoria qualificada que l’oposició d’esquerres no li va atorgar.
Ara, la institució normativa del valencià presenta el seu diccionari havent consumat la independència definitiva de la dinàmica política, atés que fa uns mesos va elegir per primera vegada una part dels seus integrants a proposta i votació dels mateixos acadèmics.
Ramon Ferrer, president de l’AVL, ha assegurat aquest dijous: “Érem independents abans, ho som ara i ho serem després. Nosaltres no depenem de la Generalitat; som Generalitat”. Ferrer ha qualificat el Diccionari com una obra “inclusiva” la pretensió de la qual és que “tots els valencians puguen sentir-se còmodes” amb aquesta.
L’acadèmic Jordi Colomina, coordinador de la secció que ha redactat el diccionari, ha destacat que la seua intenció ha estat “harmonitzar la recuperació de variants valencianes genuïnes amb la convergència amb les solucions adoptades en els altres territoris de la llengua compartida”. Ha posat com a exemple que l’obra recull demostratius en les variants simples com “este” o “eixe”, però també en les seues variants reforçades (“aquest” o aqueix“), i també incoatius com ”-ix“ o ”eix“. El Diccionari normatiu valencià inclou tot el corpus de l’Institut d’Estudis Catalans, ha ressaltat. Segons ha indicat Ferrer, unes 8.000 paraules de les més de 93.000 són genuïnes valencianes (és a dir, que no s’arrepleguen en altres diccionaris).
Al seu torn, Josep Lacreu, responsable de l’equip tècnic del Diccionari, ha destacat la seua vocació integradora i la pretensió d’“ordenar i orientar els usuaris”, mitjançant la determinació del caràcter principal, secundari o col·loquial de cada paraula. En això s’han centrat tant Colomina com Lacreu per a defensar el caràcter “normatiu” de l’obra davant dels que critiquen que ha optat per un desenvolupament massa “descriptiu”. “És un diccionari integrador, però al mateix temps orientador”, ha conclòs Lacreu.
L’edició publicada es recull en dos volums i gairebé 3.300 pàgines. Se n’han editat 5.000 exemplars. Ramon Ferrer ha anunciat que s’enviaran exemplars a tots els centres educatius i biblioteques“. Per al públic general estarà a la venda per 40 euros.
Les orientacions principals del Diccionari s’apliquen en l’Administració pública i en els mitjans de comunicació. Amb tot, com ha ressaltat Ferrer, es tracta d’un “diccionari viu”, que està disponible en Internet i que rep incorporacions permanents per l’Acadèmia.
