Dels alts forns a cau de Mickey Mouse: el destí improbable de les nostres marjals

Si van un dia a qualsevol dels 40 aiguamolls valencians catalogats i que no són un embassament, gairebé amb tota seguretat contemplaran el fruit d’una carambola de l’atzar. Es poden considerar, en molts casos, la improbabilitat feta ecosistema. En primer lloc, perquè estan en indrets abellidors per a les societats humanes: costaners, plans i amb sòl productiu. Històricament, l’ocupació d’aquests espais ha estat imparable, per bé que lenta, atés que calia drenar-los i condicionar-los per al cultiu o l’edificació. S’han anat reduint d’any en any, guanyant terreny a les terres incultes i al pantà, en un procés que ha durat segles i que ha modelat bona part de la geografia –i la toponímia– del País Valencià.

Potser associem el rebliment i les obres hidràuliques en els segles XVIII i XIX a gravats en color pastel o fotografies en blanc i negre, però la veritat és que fins fa ben poc la supervivència de les nostres marjals ha penjat d’un fil. I en alguns casos, el fil es va trencar, com en el cas de la marjal d’Orpesa, que va quedar sepultada davall del mantell de ciment i d’asfalt d’un enorme complex turístic i mai no va ser recollida en el catàleg autonòmic d’aiguamolls. No obstant això, en altres va aguantar gràcies a una cosa tan temuda i poc desitjable com una crisi econòmica i a la fugida a França del somriure en Technicolor de Mickey Mouse.

En els anys 80 es va plantejar situar Eurodisney a Espanya, i una de les zones sobre la qual es va especular amb insistència va ser la marjal de Pego-Oliva. És curiós que en cap moment es plantejara l’existència d’un aiguamoll amb un impediment, però el cas és que a Disney li preocupaven, bàsicament, els visitants i el clima. El Consell, en aquell moment, veia la instal·lació del parc com una possibilitat de generar ocupació en un context de crisi, i va tractar d’obtenir el favor de la multinacional. No obstant això, finalment Disney es va decantar per París, adduint motius que varien segons a qui es pregunte: des de la gran proximitat evident de la capital francesa a altres grans urbs (i, doncs, a visitants potencials), fins a la improbable hipòtesi que un vincle familiar d’un directiu va desestabilitzar la balança, passant per l’opció que la temptativa valenciana era només una manera de pressionar els governants francesos i obtenir així condicions més avantatjoses. Fora com fóra, el cas és que la marjal de Pego-Oliva va acabar salvant-se de ser devorada per un exèrcit de personatges de pel·lícules d’animació i que, afortunadament, es va incloure el 1994 en el conveni RAMSAR de protecció internacional d’aiguamolls, i va acabar declarant-se parc natural el 1995. Malgrat això, encara hauria de patir els atacs reiterats de qui se suposava que havia de protegir-la, l’alcalde de Pego, Carlos Pascual, però les organitzacions ecologistes, l’Administració autonòmica i la justícia van aconseguir evitar la desaparició completa de l’espai. Si passegen hui entre els seus camins veuran molt més que vegetació aquàtica i anàtids, o fins i tot que un mosaic de tarongers i xalets fora de lloc; albiraran un supervivent nat, una marjal que es va sobreposar a l’arròs, a l’horta, a la corrupció municipal i al somriure perenne i una mica inquietant de Mickey Mouse.

Per la mateixa època, i potser lligat en certa manera a la història anterior –per la crisi i el canvi de model productiu–, es produïa l’afonament de l’activitat industrial a Sagunt, i en especial dels seus alts forns. Després d’anys de pèrdues milionàries (arran de previsions que s’havien estavellat contra el mur de la realitat en els 70), va quedar clar que els plans d’ampliació de la indústria no podrien dur-se a terme. Quan es van tancar els Alts Forns, la Generalitat va tenir la possibilitat d’apropiar-se del sòl que pertanyia al consorci i, quan el va comprar, va dividir el terreny entre el que seria un immens i actualment quasi buit parc industrial –que podria servir perfectament de set per a sèries postapocalíptiques– i les 300 hectàrees que es van protegir. És fàcil trobar escòria a la marjal, però en compte de considerar-ho com a simple brutícia o runes que cal netejar, potser seria millor atorgar-li la categoria de recordatori del que va poder ser i (afortunadament) no va ser. Qui sap si les generacions actuals haurien conegut la marjal dels Moros sense la crisi de fa 35 anys.

Però hi ha més casos de salvacions in extremis, com per exemple la del clot de Galvany, a Elx, un aiguamoll menut de 300 hectàrees que va estar a punt de convertir-se en marina, a la manera d’Empuriabrava. Hui sobreviu envoltat d’apartaments i d’urbanitzacions, però exhibeix orgullós una biodiversitat única i en augment, i exerceix de pol verd a la zona. També va estar en escac l’Albufera de València, la devesa de la qual (el bosc mediterrani litoral) es va salvar, com tantes altres marjals, gràcies a la mobilització ciutadana que es va produir davant dels plans d’urbanització, i el lema de la qual encara perdura en l’imaginari col·lectiu (El Saler per al poble). I fins i tot altres aiguamolls, com la singular i temporal llacuna de Sant Benet (entre Almansa i Aiora), continuen reclamant l’espai que se’ls va arrabassar mitjançant camps de cultiu i canals de drenatge. L’any passat va ressorgir durant unes setmanes i ens va recordar que, encara que no sempre podem veure’ls, molts aiguamolls continuen ací, esperant el seu moment per a ressorgir i reprendre-ho just on ho van deixar.

El més difícil, arribar fins al present, ja està fet.