Alerta amb l’Agència Antifrau!
Encara sort que el director de l’Oficina Antifrau de Catalunya, Daniel d’Alfonso, és independent. Tant, que parla amb el ministre de l’Interior, Jorge Fernández Díaz, en les gravacions que han posat la campanya de les eleccions generals en estat de xoc, com si fóra el seu subordinat. Impacta que un element elegit pel Parlament amb majoria qualificada es pose als peus d’un dels ministres més foscos de la democràcia per conspirar contra polítics que molesten el PP i fa què pensar sobre la funció i el sentit de l’organisme creat per a combatre la corrupció. Un organisme, fins ara inèdit en qualsevol altra comunitat autònoma, la creació del qual està prevista en el Pacte del Botànic i que s’ha plasmat en una proposició de llei de Podem actualment en tràmit en les Corts Valencianes.
Té sentit crear una Agència de Prevenció i Lluita contra el Frau i la Corrupció al marge d’òrgans ja existents com la Intervenció General, el Síndic de Greuges, la Sindicatura de Comptes i la mateixa Cambra autonòmica, pel que fa a l’àmbit polític, administratiu i institucional, i que a més no interferisca, com és lògic, en les funcions reservades a jutges i fiscals?
La Conselleria de Transparència, Responsabilitat Social, Participació i Cooperació, que dirigeix Manuel Alcaraz, va posar bastants inconvenients a l’esborrany inicial, va insistir a evitar “duplicitats”, va plantejar la necessitat de diferenciar la corrupció de la mala gestió i va instar a evitar la “discrecionalitat” de les sancions que l’organisme puga aplicar, des de multes econòmiques a “inhabilitació per a exercir càrrecs”. Unes sancions que irrompen de ple en competències de la mateixa Administració, mentre els “delictes” pròpiament dits queden fora del seu abast per tal com, en detectar-los, l’única cosa que podrà i haurà de fer és portar aqueixos casos a la Fiscalia.
S’ha arribat a parlar que l’Agència Antifrau tindrà una dotzena d’empleats i 400.000 euros de pressupost. Però el que ha passat a Catalunya, on el Parlament s’ha vist obligat a destituir de manera urgent el director, hauria de propiciar una reflexió valenciana, si no sobre la necessitat d’aqueix nou artefacte, sí sobre la configuració i les funcions. Sembla que adquireixen més sentit les esmenes plantejades a l’esborrany pel conseller Alcaraz, que es van convertir en recomanacions del Govern de la Generalitat quan es van incloure en el dictamen aprovat pel ple del Consell, en el sentit que els objectius i la finalitat donats a la futura agència són “excessivament amplis” i que les seues funcions haurien de centrar-se en la “prevenció, investigació, avaluació i protecció” davant de la corrupció.
L’Oficina Antifrau de Catalunya va ser conseqüència de la sacsada que va causar el 2005 la famosa intervenció parlamentària del llavors president, Pasqual Maragall, desvelant l’existència de comissions il·legals del 3% en adjudicacions públiques. La idea era que el seu director estiguera fora de perill d’interferències polítiques i poguera col·laborar amb policies, jutges, fiscals i qualsevol organisme de supervisió i control. Tots hem vist amb estupor que s’ha convertit en una monstruositat. En compte d’una instància independent en favor de la transparència, la netedat i l’honestedat, el director de l’Oficina Antifrau es mostra com una peça descontrolada de la conspiració. Pitjor encara, com un còmplice de les clavegueres més brutes de l’aparell estatal.
És inevitable parar-se a pensar si l’errada rau en la deficient construcció legal de l’organisme o en la gestió irregular abans d’emprendre la senda d’imitar-la. Ja adverteix el proverbi que el camí de l’infern està empedrat de bones intencions. Alerta, doncs.
