“En Compromís no hi ha una llista contra una altra i la que guanya s’ho emporta tot, com passa en Podem”

Ha acabat una reunió amb el seu equip en el despatx de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, de la qual és responsable. La vicepresidenta valenciana Mónica Oltra, líder de Compromís, té encara els documents de treball damunt de la taula. En un es mostra el recompte més recent de la situació de les ajudes a la dependència: 76.960 beneficiaris en el sistema (n’hi havia 41.955 quan va arribar al departament el 2015), 21.962 expedients que esperen ser avaluats (n’hi havia 45.000 de pendents fa quatre anys més 17.000 més en capses sense registrar informàticament). Només en l’últim mes hi ha hagut més de 4.000 noves sol·licituds de prestacions.

S’acaba de celebrar a Gandia i a Simat de la Valldigna l’últim seminari semestral dels membres del Consell de la Generalitat que presideix el socialista Ximo Puig i que comparteixen, gràcies al Pacte del Botànic, el PSPV-PSOE i Compromís amb el suport parlamentari de Podem. Allí s’ha fet balanç de la legislatura que el 2015 va començar amb un canvi polític que va fer descavalcar el PP del poder al cap de dues dècades i va afavorir una experiència de govern compartit d’esquerres.

La coalició d’Oltra es mou cap a les primàries que celebraran al principi de març i tots els partits es preparen per a les eleccions municipals, autonòmiques i europees del mes de maig que ve. Personal de la seua conselleria espera la vicepresidenta per anar-se’n cap a Elx i Alacant, on l’endemà té previst un acte davant de centenars de persones de col·lectius socials i entitats del denominat tercer sector a les quals explicarà la norma estrela del seu departament, aprovada fa poc més d’una setmana.

Fa uns quants dies les Corts Valencianes van aprovar la Llei de Serveis Socials Inclusius, que és com l'estendard de la seua política...

Una mica sí que ho és. Hem fet altres lleis que han tingut més impacte en la gent, com la de la renda valenciana d’inclusió. Aquesta, en canvi, és una llei de sistema, d’estructura, que tindrà un impacte molt gran, però no directe, sinó indirecte. És la gran llei de la legislatura. És la norma més avançada a Espanya en matèria de serveis socials. El col·lectiu de treballadors i treballadores de serveis socials la va definir com la primera llei de quarta generació en aquest camp a Espanya. Ens equipara a altres països més avançats en matèria social d’Europa perquè per primera vegada els serveis socials es declaren servei essencial i d’interés general. Això vol dir que s’equiparen a l’educació i a la sanitat.

De les quatre potes de l’estat de benestar, que són educació, sanitat, pensions i serveis socials, en les tres que competeixen a la comunitat autònoma, serveis socials passa a formar amb sanitat i educació un bloc intocable. Ningú s’imagina que li diguen: “Al seu xiquet l’escolaritzarem si hi ha disponibilitat pressupostària; si no hi ha diners en el pressupost, no ho farem”. El de l’educació és un dret inalienable, que cal complir. No obstant això, en els drets socials hem assistit a situacions en les quals alguns polítics han dit: “Vosté té dret a la dependència si hi ha diners, si no hi ha diners, no”. Amb aquesta llei diem que, de la mateixa manera que no es deixa un xiquet sense escolaritzar o no es deixa una persona a la porta d’urgències d’un hospital sense atendre-la, no es pot deixar una persona amb dependència, amb falta de recursos o amb una discapacitat, sense atendre-la. Aqueixa és la gran revolució d’aquesta llei. El gran salt qualitatiu és que ja no podran deixar de garantir-se els drets socials.

En la seua Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives ha hagut de fer front al tap en les ajudes de la dependència, ha creat la renda valenciana d’inclusió, ha promogut el pacte contra la violència de gènere... Són aquestes les fites del seu mandat?

En dependència estem posant al dia les ajudes. Es tracta d’un procés en què encara queda per fer. Les coses cal reconéixer-les com són. Encara no puc dir que ja ens hem apoderat del sistema. Hi falta poc, però encara queda per fer. No és una qüestió ni tan sols ideològica, sinó de compliment de la llei d’Autonomia Personal i d’Atenció a les Persones en Situació de Dependència. Dic amb pesar que, avui dia, complir les lleis comença a ser revolucionari. Parle d’unes lleis determinades, ja que unes altres es fan complir rigorosament. Posar-te com a objectiu complir les lleis que fan més fàcil la vida a la gent et converteix quasi en un revolucionari.

Més enllà que estiguem posant el sistema al dia, que ara es paguen puntualment les ajudes, estem fent un treball en profunditat. Promovem la figura de l’assistent personal i hem llançat un projecte amb les conselleries d’Educació i d’Economia de professionalització de les persones que cuiden en l’àmbit familiar. De manera que a una dona –i dic una dona perquè més del 80% ho són– que, per una circumstància en la vida, haja hagut d’interrompre la seua dedicació professional per a cuidar algú, aquest temps que li ha dedicat li valga per a obtindre una capacitació de competència professional. El servei d’ocupació prepararà cursos complementaris, el temps de cura comptarà com una pràctica professional i, si aquesta persona vol fer un cicle professional d’FP de l’àmbit sociosanitari, les pràctiques les tindrà convalidades i els cursos que haja fet se li convalidaran.

És un projecte d’economia feminista. Una de les activitats fonamentals de la vida, com és cuidar els altres, atés que tradicionalment l’hem feta les dones, no ha tingut valor. Volem fer valorar no solament el temps dedicat a l’economia productiva sinó també a l’economia reproductiva, que en aquest cas consisteix a cuidar altres persones.

La vaga feminista del 8 de març vol ressaltar això precisament. Està d’acord amb aquesta convocatòria del moviment feminista? Està ben enfocada?

Que vages a treballar a un lloc i et paguen per això és un fet relativament recent, de la Revolució Industrial. Parlem del segle XIX, fa poc més de 200 anys. Hi ha hagut moltes societats humanes abans que no han conegut el pagament de salaris. No obstant això, no hi ha hagut cap societat humana en què no haja existit la faena de cuidar persones majors, persones malaltes, la faena de criar; en definitiva, de fer viable la continuïtat de l’espècie humana en termes de civilització. És l’activitat que ha persistit al llarg de tota l’evolució de la humanitat i, com que és la més imprescindible, és la menys valorada. Per què? Perquè tradicionalment l’han duta a terme les dones. Crec que ho hem de posar al centre de tot allò que és imprescindible i essencial. Podem viure sense brokers de borsa? Podem viure en una societat en què les persones no es cuiden les unes a les altres? No. Però un broker cobra una milionada i està molt bé vist, mentre una dona que cuida els familiars no és important. Això és evident que passa, però no és racional ni raonable.

Normalment, allò que és essencial per a aquesta vida ho hem fet les dones. Per això veig ben encarada la convocatòria. En les reivindicacions feministes no es tracta de ser iguals que els homes. Jo no vull ser igual que un home. Vull mantindre les meues diferències amb els homes. Vull tindre igualtat d’oportunitats, de tracte, de consideració i de valor.

S’esperava les reaccions tan estridents contra el feminisme que hi ha hagut des de l’extrema dreta?

Era esperable. L’avanç del feminisme i del crit de la societat per un sistema que valore igualment homes i dones, que no deixe arrere els més febles, els més vulnerables, que en el fons siga més amable i pose la vida més en el centre, havia de generar reaccions. El moviment feminista el que exigeix és el 50% de l’espai. El volem a casa, fet que exigeix la incorporació dels homes a la vida domèstica, i el volem fora de casa, i això vol dir, no solament en la faena, sinó també en els llocs directius, en els llocs polítics, en els llocs empresarials, en la judicatura... Quan un sector reclama la meitat, això genera resistències.

Tots els canvis generen resistències, però em preocupa més, i m’ocupa, la manera com ha de reaccionar el moviment feminista davant d’aquestes resistències, i també els moviments polítics que tenen en el feminisme un dels seus objectius. Hem d’escoltar què passa. Si un fenomen polític que defensa la supremacia dels homes sobre les dones és intel·lectualment menyspreable i políticament indesitjable, per què hi ha homes que, d’alguna manera, sense estar en un marc d’extrema dreta, se senten interpel·lats o emparats per un discurs com aquest? Des de les polítiques feministes hem de veure com ho fem perquè el nostre discurs puga ser més inclusiu per a determinats homes que no se senten convidats a viatjar per una societat més justa, més amable, més compartida. Què podem fer per a millorar això? Crec que cal buscar un espai en el qual determinats perfils d’homes que se senten orfes en aquest moment puguen sentir-se emparats, inclosos, convidats a compartir aquest viatge per la igualtat.

El problema de la violència masclista ha arribat als nivells que ha arribat per aquest conflicte o és un assumpte més de fons?

La violència de gènere és l’expressió més grollera i violenta de les desigualtats i d’una societat patriarcal, en la qual la supremacia dels homes sobre les dones encara està en certa part de l’ADN d’aquesta societat. I l’expressió més brutal és la violència de gènere, que no és res més que la resistència a acceptar que en una relació sentimental, emocional, sexual, de parella, de matrimoni, ha d’haver-hi un pla d’igualtat, on les dones no són la possessió de l’home, ni per a satisfacció personal, ni sexual, ni de protecció, cura o lluïment. Les dones no som possessions.

“No considere que Ciutadans haja trencat el pacte contra la violència de gènere”

L’altre dia, quan Ciutadans es va negar a signar la resolució en les Corts Valencianes sobre violència de gènere, que incloïa no arribar a acords amb formacions que en neguen l’existència, vosté es va resistir a donar per trencat el pacte valencià en aquesta matèria...

Jo no considere que Ciutadans haja trencat el pacte contra la violència de gènere, en absolut. És més, les dones que treballen en aquest pacte per part de Ciutadans estan fent una faena lleial, amb aportacions constructives. Valore molt la contribució de les dones que hi han vingut, sobretot Mercedes Ventura, que és la que més hi ha participat, encara que hi ha altres dones de Ciutadans que també ho han fet. Hem de pensar tres vegades les coses quan les fem. Certament, és trist que una dona com la portaveu de Ciutadans en les Corts, Mari Carmen Sánchez, signe una iniciativa parlamentària d’allò més raonable i vinga un home des de Madrid a desautoritzar-la. Dubte que Toni Cantó, si aquest paper l’haguera signat un home, l’haguera desautoritzat de la mateixa manera que ho va fer amb Mari Carmen Sánchez.

Considere, doncs, que el pacte valencià contra la violència de gènere i masclista està intacte i que l’adhesió de les forces polítiques a aquest pacte és indestructible, també la de Ciutadans. El que sí que demane és que en el futur totes les forces polítiques, les que estan en l’oposició i les que estan en el govern, quan s’haja d’adoptar una iniciativa com aquesta s’asseguren que hi ha unanimitat. Si no hi ha unanimitat, val més no presentar-la. Es tracta d’enfortir les aliances contra la violència masclista, no d’afeblir-les.

Es van complint les expectatives creades per la implantació de la renda valenciana d’inclusió?

Sí. Sobre la necessitat que hi havia d’aquesta llei, es van complint les expectatives. Pel que fa al tràmit administratiu, sempre em desespera. Hauríem d’anar més de pressa del que anem en l’Administració pública. Malgrat les possibilitats que tenim, després de l’atac que ha suposat el dogma que calia fer aprimar l’Administració, que tant repeteix la dreta, ja hi ha més de 14.000 persones registrades en el sistema. El 79% dels casos ja estan resolts. Tenint en compte que no fa ni un any que està en vigor la llei, podem estar satisfets en relació amb la capacitat que tenim, no amb la necessitat que hi ha. En relació amb la necessitat hauríem de tindre més agilitat. Amb tot, estic contenta. Fins i tot ens costarà menys d’encarrilar que la dependència.

Ja tenim una experiència i estic segura que, passat un any de l’entrada en vigor de la llei, tindrem uns resultats molt més ràpids. Quan vaig arribar a la conselleria teníem 14.000 persones oficialment registrades més 5.000 més de no manifestades, amb els expedients en capses, que esperaven la renda garantida de ciutadania amb més d’un any en llista d’espera. Amb la llei antiga, vam posar al dia el sistema. Ara que l’ajuda no caduca cada sis mesos, com passava abans, quan tinguem la gent estabilitzada dins del sistema, podrem fer el fonamental d’aquesta llei: un acompanyament o itinerari d’inclusió social i laboral que permeta que les persones i les famílies puguen tindre un projecte de vida independent.

“El 2015 hi van vindre 45 xiquets i xiquetes migrants sense acompanyar, el 2018 n’hi han vingut 945”

Ha rebut moltes crítiques de l’oposició per la política de menors. És aquest el punt feble de la seua gestió?

Les crítiques van dirigides, al final, a un espai molt concret. La Generalitat Valenciana té més de 100 centres d’infància i adolescència i les crítiques fan referència a un. En aquest assumpte han passat moltes coses. Encara que la dreta parla molt de protegir els xiquets, una de les coses que més em va sorprendre quan vaig arribar va ser com de malament estava el sistema de protecció de la infància. Era un sistema absolutament precari, amb centres moltes vegades obsolets que necessitaven molta inversió, privatitzat per damunt del 90%, sense normes clares ni projectes educatius en els centres ni homogeneïtzació de la política.

Això funcionava gràcies a les entitats que gestionaven els centres, que han fet una gran faena, però no hi havia una política pública que dirigiria tot això. Funcionava per inèrcia. Vam crear la Direcció General d’Infància i Adolescència perquè ens vam adonar de la situació. Ho vam fer tot d’acord amb les associacions que han signat el pacte d’infància, com Save the Children, Creu Roja, Càritas o Unicef, i vam començar a dissenyar un model nou, tant residencial com, sobretot, de famílies.

Opinem que els centres de xiquets i xiquetes no haurien d’existir. Tot xiquet o xiqueta hauria de tindre una família. Mentre arribem a aquest punt, hem fet augmentar les famílies acollidores un 40% i hem dignificat la seua situació. Quan vam començar a governar, una família extensa rebia com a ajuda de la Generalitat per a criar un xiquet o una xiqueta 135 euros al mes. Qualsevol que tinga fills és conscient que amb aquesta quantitat no cries un fill. D’altra banda, les famílies educadores tenien 270 euros d’ajuda al mes. Tot això amb l’agreujant que, quan s’acabava el pressupost, deixaven de pagar. Ara, les famílies acollidores tenen una ajuda de 420 euros al mes, que és el que les associacions diuen que costa de mitjana criar un xiquet. A més, no es baixa aquesta quantitat en funció del nombre de xiquets, com passava abans. Si és una família monoparental, l’ajuda és de 450 euros. Si es tracta d’un xiquet amb necessitats especials, més de 900. Això dignifica la col·laboració de les famílies.

Pel que fa als centres, hem posat en marxa un pla d’humanització i de reducció del nombre de xiquets per cada casa d’acolliment. N’hem ampliat la xarxa en 602 educadors, la qual cosa suposa un 60% més, que prompte es diu. Cal fer que cada xiquet puga desenvolupar-se en funció dels seus desitjos o capacitats, com fem en qualsevol família. Si tenim tres fills i a un li agrada el futbol, a un altre el bàsquet i a un altre la natació, procurem portar cada xiquet a una cosa. No diem: “heu de fer tots el mateix”.

Les crítiques es donen per la irresponsabilitat del PP. No ha trobat cap altre tema d’erosió política i partidista que un terreny en el qual ataca els drets bàsics de la infància i l’adolescència i, per tant, la decència humana i moral. Tota la societat té l’obligació de protegir els xiquets i les xiquetes sota la tutela de la Generalitat. Però en fan bandera i, quan intentem posar en marxa una casa d’acolliment, un pis o un centre, trauen les pancartes perquè no s’òbriga.

Paral·lelament, les guerres i els desplaçaments forçosos han fet que cada vegada hi vinguen més xiquets i xiquetes d’altres països sense pare ni mare. Fugen de la guerra, de la persecució i de la misèria, i hi poden vindre amagats en la part de baix d’un camió o en pastera. Tenim l’obligació de protegir-los. És més, cal fer d’això una oportunitat. N’hi ha que ens els han fitxat per a un equip de futbol... Per a situar el problema, el 2015 hi van vindre 45 xiquets i xiquetes migrants sense acompanyar. El 2018 n’hi han vingut 945.

Tant n’ha augmentat la xifra?

Sí, s’ha multiplicat per 21. En un sistema amb poc de múscul, absorbir això no és fàcil. I malgrat tot, aquesta és una de les poques comunitats on no hem tingut cap xiquet que haja hagut de dormir fora d’un centre de menors, ni en cap poliesportiu, ni en cap calabós, ni en un CIE. Això és un èxit. Els hem pogut tindre dormint en un matalàs en terra. Sí, cal dir les coses com són. Però en un centre de menors, amb els seus educadors i el seu projecte educatiu. Hi ha faltat el somier, però els hem atesos com pertoca.

Quants alcaldes s’ha trobat que hagen posat problemes a la creació de centres de menors?

Pocs. La majoria estan reaccionant-hi bé. Compte! I de tots els partits. M’agrada dir la veritat per damunt de tot. He trobat alcaldes del PP que hi han reaccionat meravellosament bé, que hi estan implicats i contents, que ens diuen que cal anar avant, que als xiquets cal protegir-los. També del PSPV-PSOE, de Compromís, de Podem. I he trobat alcaldes que s’hi han oposat.

Un dels més coneguts ha sigut un alcalde socialista.

Curiosament, sí.

S’ha trobat més casos d’alcaldes socialistes?

Dels qui més s’hi han negat destaquen precisament els alcaldes socialistes, lamentablement. M’hi he trobat més casos, sí. Però també m’he trobat alcaldes que són socialistes de debò, de convenciment, meravellosos, implicats i completament conscients que una societat que abandona els xiquets i les xiquetes és una societat indecent. Perquè no són només menors que venen de fora. L’altre dia vam tindre el cas d’una xiqueta de la qual havia abusat el seu oncle durant anys. Aquesta xiqueta és apartada de la família. I on va? A un dels nostres centres. Xiquets abusats, als quals la família ha maltractat o ha drogat... Ja els ha fallat la família, els ha de fallar també la societat?

L’any passat va ser l’any de l’’Aquarius’, que va desembarcar a València més de 600 migrants rescatats al Mediterrani. El Govern valencià va oferir des del començament de la legislatura noliejar un vaixell per a recollir refugiats que s’amuntegaven a Grècia, vosté mateixa va anar allí per visitar els campaments i ha mantingut la seua posició d’acolliment. Fins a quin punt s’han quedat sols? Sembla que el Govern espanyol no segueix ara aquesta via.

Sí que sembla que ens hàgem quedat sols. En qualsevol cas ens hem quedat en el lloc en què cal estar, en l’humanisme i la decència. Tant l’alcalde de València, que va dir des del principi que aquest port estava obert a qui el necessitara, com el Govern valencià pensem que el que és il·legal és deixar-los morir. Les estadístiques oficials diuen que cada dia s’ofeguen sis persones al Mediterrani. Jo vull poder mirar als ulls els meus fills i dir-los que vaig fer tant com vaig poder perquè això no passara quan d’ací a 20 anys les noves generacions recriminen a aquesta generació: “com vau ser capaços de tolerar això?”.

La singularitat del Govern valencià del Pacte del Botànic no se circumscriu a la seua actitud davant del drama migratori. Fa la sensació que és un experiment que no ha tingut un reflex al llarg de la legislatura en altres governs.

Sembla un petit miracle.

A què es deu? Al bloqueig de la política davant de l’aparició d’un escenari de molts partits?

No ho sé. Potser és una qüestió tel·lúrica, de les que tenen a veure amb les plaques tectòniques, perquè hi ha Portugal i hi ha nosaltres, cadascun en un cap de la península. En el fons no som un miracle. Som la consciència que això havia de tirar avant, que la nostra gent, els valencians i les valencianes, ja havien patit prou i teníem l’obligació política i moral de traure aquest govern avant. Cada dia hem treballat les harmonies, els afectes, les aliances polítiques, hem treballat les diferències i hem buscat punts de trobada. Que hi ha hagut diferències? És clar, n’hi ha hagut i n’hi haurà. Si no, estaríem tots en el mateix partit. Cadascú reivindicarà aquestes diferències en la campanya i en les eleccions, però per damunt d’aquestes diferències hi ha hagut la consciència i la pràctica que aquest govern havia de ser un govern bo per a la gent i estable, un govern presentable. És el que hem sigut, el que som i el que serem.

“Hi haurà un Botànic 2, i ho tindrà més fàcil”

Llavors el Pacte del Botànic té recorregut?

Per això dic que és el que hem sigut, el que som i el que serem. Hi haurà un Botànic 2, i ho tindrà més fàcil perquè en la pròxima legislatura moltes de les ruïnes que ens va deixar el PP ja no estaran ací. Encara en quedaran, perquè desgraciadament encara hi ha sentències com la de fa unes quantes setmanes de més d’un milió d’euros que, gràcies a la senyora Isabel Bonig [líder dels populars], hem de pagar tots els valencians. Amb tot, començarà el que jo dic la política 100% botànica, de transformació, que m’abelleix molt fer. No tindre la gent de la dependència en una llista d’espera no és una qüestió de dretes o d’esquerres, sinó de decència, una obligació democràtica. Jo hi vull anar més enllà.

En l’últim seminari semestral del Govern valencià, que acaba de celebrar-se, ha faltat autocrítica sobre les coses que han fallat?

Som molt autoexigents i molt autocrítics. L’altre dia ho deia en un acte. Ens hem de concedir fins i tot el dret d’equivocar-nos, de córrer el risc de provar coses noves. S’ha de fer sempre dins d’un sentit comú. Podríem haver fet coses millor? Segurament. Si haguérem sabut el que ara sabem, potser hauríem seqüenciat algunes coses de manera diferent. O hauríem sigut més reservats. Però les 311 mesures que hem posat en marxa suposen un 92% de les que vam proposar. És un índex molt alt d’assoliment.

Acaba la legislatura sense un nou sistema de finançament autonòmic, que és una de les coses que no s’ha aconseguit i de les més importants per a la comunitat autònoma pitjor finançada. És veritat que depén del Govern central. Però sembla que va llarg.

Probablement és una de les grans decepcions. Recorde que el dia de la moció de censura a Rajoy era divendres i que preparàvem la roda de premsa del Consell. La preparació, òbviament, és completament mestissa [en el sentit que inclou càrrecs del PSPV-PSOE i de Compromís] i recorde que vaig abraçar el secretari autonòmic quan el vot 175 va permetre fer fora la corrupció, la dreta, el Govern de les retallades, a favor d’una majoria de canvi. Vaig pensar: Ja tenim sistema de finançament!

Però no.

Potser va ser una ingenuïtat. És una obligació política d’aquest Govern, si no aprovar un sistema nou per a totes les comunitats autònomes perquè és complex, sí un mecanisme singular de compensació a la Comunitat Valenciana. No podem garantir els drets dels ciutadans i de les ciutadanes sense un mecanisme de reparació d’un finançament que no cobreix el que costen la sanitat i l’educació. I no parlem de serveis socials, medi ambient, agricultura, economia sostenible, etc.

“Ja és hora que a Catalunya es recupere l’eix esquerra-dreta”

El conflicte a Catalunya està present permanentment en el discurs de la dreta. Fins a quin punt ha tergiversat i tergiversa aquest conflicte la política valenciana?

Desgraciadament, crec que ha marcat bastant. La dreta es tapa les vergonyes sempre amb les banderes. Sol tindre pocs principis. Es veu molt clar en els líders que han encapçalat el procés: l’un està en la presó i l’altre va pel món fotent-se bons menjarots i penjant-ho en Twitter. Ja és hora que a Catalunya es recupere l’eix esquerra-dreta. L’esquerra té principis i ètica, i per a la dreta els principis són els diners i el poder. Hi ha coses que apunten a això. Només cal veure on està cadascun dels que lideraven el procés, l’un de dreta i l’altre d’esquerra.

Parlant d’un altre procés, el de les eleccions del 26 de maig que ve, hi ha confrontació entre els socis de govern, entre el PSPV-PSOE i Compromís?

No es guanya res amb la confrontació. Com deia abans, les eleccions són el moment en què cadascú destaca les diferències amb l’altre. El procés electoral és el moment d’expressar les diferències, però no per a tirar-li-les a l’altre a la cara, sinó simplement per a dir-li al ciutadà el que cadascú considera millor, per a destacar que s’han fet coses perquè has estat ací, perquè, si no, els altres no haurien volgut fer-les. No té per què ser una cosa cruent o fer cara de gos. La gent ho valora molt. Del que més por té la gent és del fet que no ens portem bé. Vas pel carrer i moltes vegades et diuen: “Heu d’entendre-vos, eh!”. Els angoixa la idea de divisió perquè altres experiències de l’esquerra han acabat com el ball de Torrent, amb desacords i baralles.

La dreta, en canvi, com que el que té és interés econòmic, sol evitar això. Mire com a Andalusia s’han posat de seguida d’acord per a llevar els impostos als senyorets que heretaven més d’un milió d’euros –que cal ser ric per a heretar més d’un milió d’euros– i que ara no hauran de pagar.

Ara toca destacar les diferències. El que passa és que no hi tenim el costum democràtic i la gent s’espanta. Eixiran moltes diferències. Això vol dir que ens portem malament? No. Vol dir que som diferents. I després es tornarà a fer el Pacte del Botànic, sens dubte.

Si es produeix una nova majoria d’esquerra, entrarà Podem en el Govern valencià, que sembla que és una de les coses que li ha faltat al pacte?

Això depén de Podem. Pense que seria bo. Tindrien una visió molt més completa del que és traure aquesta comunitat endavant amb les condicions que tenim. És molt terapèutic. Nosaltres, en Compromís, no hem vingut a conquerir el cel. Hem vingut a millorar la vida de la gent en la terra. Quan governes, t’adones de com és de difícil això.

En les primàries de Compromís ningú li discuteix la candidatura per a la Generalitat a vosté ni a Joan Ribó per a l’alcaldia de València, però en altres nivells sí que hi ha moviment. L’actual president de les Corts Valencianes, Enric Morera, anuncia que vol ser conseller, Mireia Mollà ha decidit no tornar a concórrer-hi com a diputada... En quina situació se situa la coalició?

Les primàries van ser un molt bon invent per a implicar la ciutadania, i un mecanisme tan original com el que tenim nosaltres, que no solament respecta la paritat de gènere, sinó també la pluralitat, fet que forma un conjunt molt equilibrat, ens porta a buscar també com podem fer, dins d’aquesta fórmula complexa, que puga haver-hi una certa continuïtat en els equips de govern. Hem de repensar-ho. Segurament no és intel·ligent que, si una persona se situa en el punt més potent de la gestió, hi entre una altra persona que haja de prendre-li el pols. Hem de veure com ho conjuguem perquè, sense perdre qualitat i participació, puga haver-hi més estabilitat en els equips de govern.

Parla de replantejar el sistema?

Sí

“Arribem a molta gent perquè no som una organització de tot o res”

Arran de la crisi que s’ha obert en Podem per la decisió d’Errejón de presentar-se amb Más Madrid, ha eixit bastant el nom de Compromís com a comparació. Fins a quin punt es pot identificar Compromís amb el que representen Manuela Carmena i Íñigo Errejón a Madrid?

No ho sé. Pense que, si no haguera passat dins de la M-30, no es parlaria tant del tema. El que nosaltres hi podem aportar és la nostra experiència. Tenim una formació política que transcendeix les fronteres d’un partit. És una coalició de tres partits en què hi ha persones que no volen situar-se en cap partit i tenen el seu espai de participació... Tenim una organització molt líquida i molt àmplia des del punt de vista ideològic, amb la pota progressista i de l’equitat social, la de l’ecologisme polític, que és molt important, i la del valencianisme, que també ho és. Això forma una organització política en què molta gent es pot sentir identificada perquè el ventall és ampli. Com més obris el ventall més aire fa. Si l’obris 45 graus no és el mateix que 180 graus. Compromís a vegades és com un pai-pai xinés, que està obert 360 graus.

Arribem a molta gent perquè no som una organització de tot o res. En les nostres primàries no es guanya ni es perd. Tothom hi cap. Es riuen de la nostra fórmula indesxifrable però, en realitat, aquesta fórmula consisteix en el fet que tothom hi cap. Compromís és una organització en la feminitat. Cap mare gira l’esquena a cap fill, per estrany que siga. Cada fill és diferent i tots són estimats. Aquest concepte del “no tot és”, que no tot és blanc, no tot és negre, no tot és roig, no tot és verd, és el que ens ha convertit en una fórmula d’èxit.

En Compromís no hi ha una llista contra una altra i la que guanya s’ho emporta tot, com passa en Podem. En Podem és tot “o sí o no”, “o amb mi o amb l’altre”, “o amb mi o contra mi”. I això és letal en política. Hem de bandejar la paraula guanyar dins d’una organització política. En Compromís no guanya mai ningú. Tots se’n van enfadats de les reunions. I si tots se’n van estufats o tots se’n van contents, segons com es mire, significa que tot ha anat bé.