El passat mes de novembre es va donar el tret de sortida a la construcció definitiva d'un nou partit capaç d'aglutinar als diversos actors de l’espai de ruptura a Catalunya. El proper diumenge 29 de gener començarà el procés participatiu.
Després de tot el que s'ha aconseguit fins al moment i davant un “Procés” que mostra signes clars d'esgotament, el nou subjecte polític català és l'oportunitat de fer el pas endavant necessari per poder disputar la victòria a Catalunya.
Un País En comú -el nom del procés participatiu que desembocarà en la consolidació d'aquest nou subjecte- tindrà el difícil repte de revertir les tendències adverses que les enquestes estan traslladant. De moment, sembla que no s'ha trencat l'espai electoral tradicional d'ICV (entre 10 i 15 escons).
Una de les claus per afrontar amb èxit aquesta nova etapa és aprendre les lliçons que es van poder extreure de la derrota de Catsiqueespot.
En clau constructiva, m'agradaria poder llançar quatre idees per animar el debat entre els companys i companyes que lluiten pel canvi a Catalunya:
1. Mantenir el nom i l'estètica d'En Comú Podem: Un dels principals problemes del nou espai polític català és que es troba en una recerca continuada de nous noms, reproduint d'aquesta manera una crida eterna a la irrupció ciutadana.
El moment polític d'aquesta irrupció va ser a les europees del 2014 i les municipals del 2015. Precedides, en el cas català, de la iniciativa Procés Constituent a 2013. No es pot estar constantment tornant a un moment anterior a què ens trobem en l'actualitat : ja hi ha referents i traduccions polítiques del cicle de mobilitzacions 2011-2014. Aquestes són: Podemos i el morat i En Comú al nivell municipal. Les fórmules i la consolidació d'aquestes referències són el punt de suport sobre les quals llançar el nou subjecte: el moment polític actual ja no és el de buscar traduccions polítiques. Ara, Ada Colau ja governa Barcelona i En Comú Podem té moltíssims diputats i senadors a les Corts generals i al Parlament de Catalunya.
Els reptes tenen més a veure amb la gestió institucional, la capacitat de demostrar ser útils a la ciutadania, sense perdre el carrer i la mobilització social.
Continuar creant nous noms només provoca més confusió entre els votants i impedeix socialitzar i determinar clarament els referents. El morat és ara mateix el color del canvi per a la ciutadania catalana, espanyola i europea i, en el cas d'En comú Podem, l'adaptació d'aquest morat a un degradat en el qual tots se sentien –i es senten- còmodes va ser un encert.
Un País En comú, almenys en el seu llançament, fa abstracció tant de Podemos com del morat i intenta instal·lar nous colors, el negre i el blanc, que semblen obviar tot el que ha succeït en l’etapa 2014-2017.
2. Trencar l'encaixament del debat territorial. La segona idea és que en la política catalana, el debat territorial és en el qual el nou subjecte es mou pitjor. La insistència en reproduir i ubicar-se al terreny que l'adversari vol -referèndum i procés- només treballa en favor de l'hegemonia convergent. És quedar-se fixat en un debat que no és la prioritat del votant d'En comú / Podemos i que ens impedeix generar categories i marcs de sentit nous i propis.
El principal desafiament és tornar a col·locar aquells temes que realment preocupen a les classes populars catalanes: transparència (lluita contra la corrupció), drets humans (incorporant els drets socioeconòmics), democràcia (participació i inclusió veus excloses) i sobirania (enfront de la UE). Mantenir la frescor i la naturalitat pròpies als nous partits polítics és una tasca prioritària.
3. Marcar l'horitzó en les municipals 2019 i les generals 2020. Al processisme encara li queda una bala: les pròximes eleccions autonòmiques. Encara pot imposar un relat propi sobre el fracàs del nou 9N i pot mantenir una confrontació amb Espanya en les coordenades del 2012. El més complicat per a ells serà mantenir-lo després de la incapacitat, una vegada més, de conquerir res per a la ciutadania catalana.
La poca centralitat de les municipals 2019 en els discursos i projectes d'Un País A Comú no deixa de ser sorprenent ja que és el terreny de joc idoni per avançar posicions en la construcció d'una nova hegemonia. Serà molt més senzill guanyar moltes més alcaldies i revalidar el treball realitzat en les que ja governen que no progressar amb claredat en els pròxims comicis de 2018, malgrat que no cal renunciar de cap manera aquests.
El rumb i el camí podria focalitzar més en aquesta construcció des de baix –des de l'avanç de posicions en la dimensió local- però prefigurant aquest assalt als cels que podria produir-se en el futur. Sobretot, poder dibuixar una carrera d'obstacles en què es va avançant progressivament: 2018, 2019 i després generals 2020, aclarint així el camí per a una victòria en unes hipotètiques eleccions autonòmiques en 2022.
4. Superar les dinàmiques de la vella esquerra i dels vells acadèmics catalans. A Catalunya, els actors clàssics de l'esquerra catalana no han estat tan reticents com a la resta de llocs de l'estat espanyol per a impulsar, promoure i incorporar-se a la nova onada política. Això té els seus punts positius i els seus punts negatius.
Entre els positius, hi ha l'aposta inequívoca per la unitat ciutadana en aquesta conjuntura històrica. Entre els negatius, està l'absència de l'autocrítica necessària per poder ser instrument útil i al servei de la victòria de les classes populars.
En aquest sentit, que encara existeixi la necessitat de reivindicar la gestió del Tripartit o de parlar continuadament de si mateixos -els èxits de l'esquerra en els municipis que han governat o del bon acompliment institucional acompanyant i portant les demandes dels moviments socials- és un pas enrere i un obstacle per llançar-se de ple i de manera compromesa en la construcció d'una nova eina capaç de guanyar.
Parlar a la gent, sentir com la gent, tenint memòria però amb la mirada posada en el futur. No podem tornar a la vella lògica de segmentació de lluites dels 80 -ecologisme, feminisme, sindicalisme- sinó intentar incloure'ns en el nou cicle, la nova època política en el qual l'objectiu resideix en resignificar els consensos socials refent una única i nova cadena d'equivalències.
Finalment, hi ha el repte de planificació, participació i objectius polítics clars que puguin posar damunt de la taula amb nitidesa que hi ha dos models i dos projectes per a Catalunya: el de CDC, al servei d'una minoria i el d'ECP, al servei de la majoria. Construir noves identitats que permetin trencar el tauler polític establert.
Malgrat totes les dificultats trobades al llarg del camí, a poc a poc i aprenent dels errors comesos, tenim l'oportunitat de construir l'eina definitiva per a la conquesta de la victòria. Endavant i força.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
