L'1 d'octubre, a Catalunya, no hi haurà el referèndum que tanta i tanta gent - entre qui m'hi compto- volem celebrar. Sigui el que sigui el que s'acabi produint, no serà un referèndum amb plenes garanties, ni amb el reconeixement intern ni extern necessari ni, per consegüent, efectiu. El principal responsable que això sigui així és el bloc, liderat pel Partit Popular, que s'escuda en la Constitució Espanyola com una llosa inamovible, i que es nega a proposar i negociar solucions polítiques a un conflicte que és polític (i no judicial ni d'interpretació legal).
Però això no és obstacle perquè qui ha posat data unilateralment a l'intent de celebrar un referèndum, i segueix entestat a considerar-lo com a tal sabent que no podrà garantir uns mínims de neutralitat formal, és el Govern de la Generalitat i la majoria parlamentària que li dóna suport (Junts pel Sí i la CUP).
La fugida cap endavant del bloc unilateralista ha estat i està sent un gran error estratègic si el que es vol és avançar en la possibilitat real d'acabar celebrant el referèndum que una àmplia majoria social i política de Catalunya vol i mereix. El que sigui que se celebri l'1 d'octubre, en poc s'assemblarà al referèndum reclamat per centenars d'organitzacions socials, sindicals, econòmiques, culturals i polítiques, i per més de mig milió de persones a títol individual, a través del manifest del Pacte Nacional pel referèndum. Un manifest que advoca per un referèndum “reconegut per la comunitat internacional, el resultat ha de ser políticament vinculant i efectiu” una “eina inclusiva” de la diversitat d'opinions respecte al model d'encaix (o no) de Catalunya a Espanya.
L'1 d'octubre no serà aquest referèndum perquè no complirà -almenys ara com ara no hi ha pistes que així pugui ser - les garanties mínimes bàsiques.
No cal inventar. Les garanties bàsiques a complir estan fixades en el Codi de bones pràctiques en matèria de referèndums de la Comissió de Venècia, organisme que depèn del Consell d'Europa.
Es refereixen a la legalitat, al paper dels funcionaris, al cens, les juntes electorals, la neutralitat del Govern i els mitjans de comunicació, a les urnes i col·legis electorals, al reconeixement internacional, al vot exterior i la participació, entre altres aspectes. Repassem alguns, com mostra.
El marc legal
La Comissió de Venècia estableix que, per garantir els drets de la ciutadania, la norma que reguli un referèndum no es pot aprovar o modificar dins de l'any immediatament anterior a la celebració de la consulta. Estem a menys de 3 mesos de l'1 d'octubre, i encara no hi ha llei. Aquesta setmana el Govern català, Junts pel Si i la CUP han començat a explicar alguns detalls de la llei que hauria de permetre la celebració del referèndum català. Però el text segueix sense ser registrat al Parlament.
A més es pretén aprovar-lo per via ràpida -en lectura única- sense respectar les garanties mínimes de l'oposició. Tal com acaba de dictaminar el Consell de Garanties Estatutàries, aquest mecanisme només és justificable en lleis la simplicitat i poca transcendència política del tema regulat ho justifiqui. És clar que no és el cas.
I per rematar-ho, compten aprovar la llei amb una majoria parlamentària que no arribarà als 90 vots que l'Estatut estableix com a mínim necessari per a qualsevol element que afecti la regulació de l'administració electoral (la llei anunciada inclou, entre d'altres, la creació d'una Sindicatura que substituiria la Junta Electoral).
El cens
Segons la Comissió de Venècia ha de ser públic, comprovable i amb opció de reclamacions a qui ho gestioni. A dia d'avui no se sap ni quan ni on s'exposarà ni qui garantirà la seva gestió. L'única cosa clara és que no hi haurà garanties equiparables a un procés electoral per al vot exterior.
La seguretat jurídica dels funcionaris
La teoria de dues legalitats contraposades en la qual els treballadors i treballadores públics podran triar una, no hi ha qui la crea. I a qui la crea: ¿De veritat es pretén traslladar aquesta responsabilitat a cadascun dels treballadors públics que es puguin veure implicats?
La neutralitat necessària els mitjans de comunicació públics
La Comissió de Venècia estableix que els mitjans públics han de garantir un debat neutral, amb explicació de les diverses posicions en igualtat de condicions. Ningú pot sostenir que TV3 i Catalunya Ràdio, ni RTVE per l'altre costat, garantiran aquesta neutralitat.
Són només 4 exemples, però significatius, de garanties bàsiques que probablement no existiran. I no, no és justificable rebaixar el nivell de pulcritud democràtica pel pols contrari d'amenaça judicial que exerceix, de manera indignant i reprotxable, el govern espanyol.
No és justificable rebaixar l'exigència de garanties perquè fer-ho empetiteix, resta i fins i tot divideix, en la majoria política i social que defensem el reconeixement del dret d'autodeterminació i solucions polítiques al que potser és el repte polític actual més gran a l'Estat Espanyol.
Parlant clar: calen garanties, totes, perquè quan hi hagi opció de celebrar un referèndum tota la ciutadania se senti cridada a votar. I no com a acte de confiança cega... si no sabent, i amb temps suficient, a què és convocada i que comportarà realment aquest acte i el seu vot. No és el cas avui dia.
Si el moviment sobiranista vol ser rupturista i de superació del pacte constitucional del 78, ha de ser inclusiu. Sumar, i no restar ni dividir com està succeint ara.
I si vol sumar suports a la resta de l'Estat ia Europa ha de ser plenament democràtic. Escrupolosament democràtic, diria jo.
Per tant, sí, sense garanties no hi ha referèndum.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
