Per què no llegir 'Noruega'?

Tanta polèmica, tanta literatura escrita al voltant d’aquesta novel·la, Noruega! Ressenyes, articles, entrevistes, opinions llançades, d’altres escoltades en la intimitat, una bona dosi de contrarietat, sorpreses, malestars aïllats! Supose que alguns callen i no diuen el que pensen, altres ho diuen sense cap problema, i uns pocs ho diuen i se’n penedeixen. Amb tot, a hores d’ara costa escriure res sobre Rafa Lahuerta i la seua novel·la que no haja estat dit.

“Jo també he llegit Noruega”, escrivia Enric Iborra en La serp blanca. Ara puc dir, “i jo també”.

Abans de llegir-la, però, una amiga bona lectora i que considera que Lahuerta sap escriure, “li pese a qui li pese” em va dir: “quan estigues llegint-la tu pensa que és la traducció d’un senegalés”. En aquell moment no vaig entendre el que tractava de dir-me, després m’ho va aclarir: “llig-la com si no tingueres ni idea de la polèmica sobre Noruega”. I això he fet: he tractat de llegir-la des de la meua «virginitat literària». És a dir, amb l’entusiasme, l’expectació i l’alegria amb què comence cada llibre, siga una novel·la, contes o assaig. Amb el bagatge que ha construït la meua identitat com a lectora, i amb les emocions, moltes d’elles amarades de literatura, que em conformen com a persona.

Tanmateix, confessaré que en mirar-me la coberta del llibre just abans d’obrir-lo, hi havia una dosi d’intriga i d’emoció prèvies que no sentia des de feia temps amb altres lectures. I confessaré que em va costar no pensar en allò que havien dit els seus entusiastes o els detractors. Tots, a la seua manera, parlaven des de les emocions i amb convenciment. Ara entenc per què.

I vaig començar a llegir. Al tercer capítol la novel·la em tenia imantada, i vaig continuar, i em moria de ganes de dir-li-ho a la meua amiga, però eren les tantes de la matinada i era més prudent esperar a l’endemà.

A mesura que avançava en la lectura de Noruega entenia que hi havia moltes Noruega, i que cada lector -si es tracta d’un lector oriünd de València-, segons la seua relació amb la ciutat, en quin barri hagués viscut i crescut, on hagués estudiat, on i com hagués despertat a la vida i a la mort, segons la seua dosi de solitud, llegiria una novel·la diferent. Ocorre sovint, però en aquesta ocasió, crec que encara més.

El fenomen Noruega és difícil d’explicar amb paràmetres de lògica literària o de mercat, de per si prou il·lògics. Just quan els editors valencians més es planyen (que no es compren llibres) --els tiratges són cada vegada més modestos i eixir amb cinc-cents exemplars és ja quasi un luxe-- al bell mig de la desfeta, arriba la festa. I de cop i volta una novel·la escrita en valencià esgota els 1.000 primers exemplars en quatre dies i ja va per la tercera edició. Aviat, 7.000 exemplars venuts. ¿I això com, i per què?

A banda del màrqueting, de les xarxes, del boca a boca, d’un Sant Jordi de per mig, que sí, tot això hi compta i ajuda, a banda de moltes circumstàncies propícies, Noruega triomfa perquè Rafa Lahuerta sap escriure, té fusta d’escriptor, i sobretot perquè és honest. No hi ha cap impostura en el seu relat. Si hi ha un tret que travessa la novel·la, és la sinceritat i l’honestedat.

Noruega està escrita amb un pols ferm, amb valentia, sense pressa, des de dins. Pensada i repensada. Navega per les emocions i les dosifica, du els lectors per un viatge intern i intens, ple de revolts. Com si els haguera convidat a un parc d’atraccions on reben ensurts, adrenalina, però també aquesta tristesa que desprenen les atraccions de fira.  

Noruega és una bona novel·la, el relat té un batec genuí i un ritme innegable i corprenedor: la frase curta contundent, els pensaments profunds, els contrastos, la brevetat dels capítols. L’aparició dels personatges. Una galeria inoblidable, alguns d’ells, part del passat i de la mitologia de València. La vida i la mort desfilen per la ciutat cantada, evocada, soferta, estimada. Totes les Valències possibles estan en Noruega, i per això molts lectors hi trobem goig, consol i recer, perquè: qui no ha sentit mai aquesta relació ambivalent d’amor-odi per València?

Els lectors més madurs (eufemisme de vells) poden mirar-se les històries i el retrat de la ciutat que fa aquesta novel·la amb una major perspectiva, coneixedors experts de molts racons, anècdotes i de la fisonomia de la ciutat, els més joves descobriran relats i veritats no contades, silenciades, ignorades, València és la reina dels oblits, i els que vam créixer junt amb Albert Sanchis --protagonista i narrador de la història i amic de Lahuerta-- i que fins i tot vam anar al mateix Institut, hi reconeixem fàcilment veus, olors, paisatges, sensacions, pors, tremolors. Cadascú a la nostra manera, vam despertar a la vida en una ciutat inhòspita que hem hagut d’aprendre a fer nostra i estimar com hem pogut.

Qui no ha conegut la desolació de València una vesprada de diumenge d’agost? La mar llunyana i desitjada, la ciutat que cau a trossos, solitària, abandonada, bruta, apegalosa, tòrrida, plena de rostres sòrdids. La ciutat de l’antiturisme, en diu Lahuerta, evocant el diagnòstic tan lapidari de l’escriptor Kenneth Tynan...

Noruega és també això, dolor, sordidesa, misèria física i moral, degradació. El drama d’una època, els vuitanta i principis dels noranta, l'heroïna, les discoteques i els afters, la ruta negra de les pastilles. És veure caure la gent que has conegut de xiquet i de jove, és sentir-se perseguit per l’ombra de la mort. Però sobretot és la ciutat d’ànimes solitàries, entre elles, la de l’Albert.

La soledat és la gran protagonista d’aquesta novel·la: que ningú t’espere a casa quan tornes de treballar, que ningú tinga cura de tu quan caus malalt, que ningú et plore en morir. Almenys saps que poca gent patirà per la teua mort. 

Noruega ajuda a fer les paus amb la ciutat, a suavitzar la ràbia que molts hem sentit en veure-la desfigurar-se, perdre identitat, enderrocar-se, omplir-se de gestos feixistes i de franquícies insípides...Però també és un cant a la literatura, i un homenatge als escriptors que han fet de València una ciutat més amable. 

Per què no llegir Noruega? Per prejudici, per manies? Jo no trobe cap raó ideològica o lingüística convincent per a deixar de llegir Noruega. I en tot cas, són raons extraliteràries. Ja m’agradaria a mi que molts valencians escrigueren la nostra llengua amb aquesta decisió, contundència i fins i tot lirisme!

Noruega és una novel·la que juga amb el lector, amb la metaliteratura, amb el jo, que se’n distancia, se’n burla, una mica sorneguerament, però sobretot un cant líric, un relat ple de gestos dolços, d’altres amargs, d’intencions renovades, d’ocasions perdudes, de lleialtat i sinceritat, i d’unes perles d’humor que suavitzen el dolor de tant en tant.         

Llegint Noruega m’he commogut, m’he sollevat, m’he enrabiat, m’he consolat, m’he emocionat i, sobretot, m’he desfet en llàgrimes. Al capdavall, es pot dir fracassar del fet de viure com u ha volgut? 

Si molts valencians li han donat una bona rebuda a Noruega és potser perquè estaven inconscientment esperant-la... Per la meua part, només trobe motius d’alegria en aquest èxit, i el celebre, perquè és un èxit que raja honestedat i  bona literatura.