En resposta a “Sí, volem opositar” de Cesc Roig

Lligc el text de Cesc Roig, Secretari General dels Joves de Compromís, en referència a la convocatòria d’oposicions d’Educació i no puc evitar sentir un bri de decepció. Entenc que el jovent té unes circumstàncies concretes que cal integrar en qualsevol actuació i em sembla bé que l'autor les pose damunt la taula però el text va molt més enllà i enfronta col·lectius de forma innecessària utilitzant arguments parcials amb brotxa grossa. I el partit tanca files al voltant.

Vaig directe al moll: La dicotomia oposicions sí/no (que també promou el sindicat majoritari des de la postura oposada) és una falsa dicotomia que deixa víctimes a banda i banda. Les oposicions són tan necessàries com ho és fer justícia amb els abusats laborals i ambdues coses es poden i s'han de compaginar. La clau a curtíssim termini és el nombre de places que ixen.

No entraré en si els motius sanitaris haurien d'aturar-ho tot perquè entenc l'interés legítim dels opositors que porten anys estudiant i que confien justificadament, pense, en la capacitat de les institucions valencianes per a gestionar les proves, però també entenc que la igualtat d'oportunitats, ja prou qüestionable en situacions normals, en esta ocasió serà directament una quimera.

Tampoc m'entretindré en la idea, formulada amb certa demagògia, que “estes oposicions són necessàries [...] sobretot per a l’alumnat del País Valencià” perquè és evident que qualsevol solució entre els dos extrems (oposició lliure i consolidació de treballadores en frau) tindria com a conseqüència l'estabilitat laboral imprescindible per a poder donar un bon servei públic. No, els alumnes no tenen cap necessitat que al maig el seu professorat estiga capficat en uns exàmens selectius. Ací, en realitat, només està en joc quins individus ocuparan quines places, no el fet que aquestes s'ocupen. En concret, per acotar encara més, el que jo qüestione és el destí d'aquelles places estructurals que no s'han creat recentment sinó que són treballades des de fa anys per treballadores en abús. Si no diferenciem crear feina pública d'ofertar-la no es pot tindre un debat seriós. I Conselleria està lluny d'haver creat les 4000 places que ofertarà.

Vaja per davant que, mentre no canviem el sistema d'accés, sí que vull oposicions, vull que es genere com més treball millor i que s'oferte tot allò creat, però mai a costa dels drets laborals.

Simplificaré en poques línies la situació de l'interinat en abús: durant decennis les places que s'anaven creant i, segons l'Estatut Bàsic de l'Empleat Públic, havien d'haver eixit a oposició no isqueren. Açò alimentà una borsa cada vegada més gran de treballadores, moltes de les quals havien aprovat diverses convocatòries amb bona nota però sense plaça, pel baix nombre ofertat. Evidentment estes persones estaven en actiu perquè les places existien i així anaren sumant experiència, triennis i anys de vida, i passaren 5, 10, 20 i fins i tot 30 anys. No sé si som conscients de l'escala temporal però 30 anys de servei públic en precarietat és més del temps que alguns dels joves aspirants porta viu. Es diu prompte. Els últims anys els governs aprovaren, junt amb els sindicats, les anomenades oposicions d'estabilització per tal de reduir la temporalitat d'un terç de la plantilla fins a un 8%, seguint el mandat d'Europa. El TJUE, però, es pronuncià el 19 de març de 2020 amb una sentència que no obligava a fixesa automàtica per a les treballadores abusades ni tampoc prohibia les oposicions lliures. El que sí feia, i ho feia de forma cristal·lina, era no acceptar el concepte “oposició d'estabilització” com a mecanisme per a sancionar el frau de llei. El motiu és evident: les oposicions lliures no són deterministes, estabilitzen places però no consoliden persones en frau de tal manera que aquest pot quedar sense sanció. Quines altres opcions deixa obertes la Cúria a les administracions per a sancionar el frau de forma compatible amb unes oposicions massives és quelcom que les mateixes administracions haurien d'explorar si estan interessades.

Dit açò i seguint amb el text, és perversa la dicotomia adults/joves en la hipotètica conversació “tu, jove, que acabes d’arribar a la borsa, espera, viu uns anys més així en precari, que jo [...] he de consolidar abans que tu”. És perversa perquè està acceptant l’existència d’una classe precària estructural (i generacional!) per a la qual no hi ha més proposta que el lliure mercat, en el sentit més insensible i liberal possible. Així, mentre els interins abusats es dibuixen com a privilegiats històrics, no es parla dels privilegis de qui signa el text: si es trauen totes les places acumulades, alguns gaudiran en el seu moment vital òptim d'una ràtio places/aspirants inèdita que només s'explica perquè a altres en el passat se'ls va negar eixa oportunitat. El primus inter pares meritocràtic ignora completament este fet. I pensar que, donat el tipus d’examen, es pot sostindre la mateixa competència durant vint anys, dels 25 als 45 o més, és una completa fantasia. És més, fins i tot des del punt de vista meritocràtic (amb el que no em trobe còmode) és injustificable que una persona amb un 9 no tinga plaça i altra persona amb un 5 en tinga. Les oposicions massives amb poca periodicitat eliminen completament la pressió de selecció. És l'aixeta que s'obre cada 20 anys i ho tapona tot fins a la propera, un clàssic a l'estat espanyol. No estic, per cert, espigolant cireres, l'exemple de dalt es compta per centenars si no milers, en trobe de nous cada curs.

Em pregunte, doncs, com es justifica des d'una perspectiva d'esquerres que una generació aleatòria tinga una oportunitat única i irrepetible bastida sobre els muscles de l'abús laboral. Com es pot despatxar la crítica com simple adultcentrisme? Està la joventut progressista disposada a acceptar unes ràtios pitjors a canvi de fer justícia i tancar gran part d'este debat innecessari?

Vaig acabant. D'interins hi ha de totes les edats i són persones amb cara i cor i aspiracions i frustracions com tothom. D'altra banda, el col·lectiu jove té una condició que no es troba en altres grups socials i que el fa únic: el carnet té data de caducitat, tothom envelleix. Això no vol dir que no hi haja perspectiva jove, perquè sí hi ha problemàtica jove. Però la demarcació jove/adult és un continu que, a més, es transita vulguem o no. Si no es soluciona el problema d'arrel, una gran part dels joves que hui subscriuen el text en uns anys estaran contestant-lo. A risc que se m’acuse d'adultsplaining: estudieu de valent i assegureu-vos d'aprovar perquè esta serà l'última oportunitat. Després vindràn, en el millor dels casos, ràtios molt més competitives que reflectiran el comportament real del sistema o, en el pitjor, la mateixa precarietat laboral i frustració que els últims anys. Governar també és treballar per un sistema predictible que no pegue volantades generacionals i permeta als individus fer plans de vida.

Com he dit, avant amb les oposicions, de totes les places legals possibles i com més millor, perquè volem oportunitats laborals per tothom i sobretot perquè volem una educació pública forta. Però per dignitat progressista i per justícia o encara que siga per prudència, tractem el frau de llei amb la sensibilitat que les abusades mereixen. Si no es fa així, Europa tardarà però acabarà traient-nos els colors com ja passà a Itàlia i com està passant a Portugal.

Em permet unes paraules finals cap a l'STEPV, que també està fomentant la falsa dicotomia. Si es fera una campanya forta i inequívoca per l'apertura de borses, l'exclusió de l’oferta pública d’aquelles places en frau i les oposicions amb garanties sanitàries a juliol no caldria acudir al nefast “no a les opos” que col·lapsa qualsevol matís i que tant polaritza i enutja, justament, el jovent.