Lourdes Toledo, veu d'escriptora

Lourdes Toledo ens rep en l’àtic d’una finca del barri de l’avinguda d’Aragó. Des de la seua terrasseta, on ens reconeix que sovint s’hi posa a llegir i a escriure, es veu bona part de la València extramurs, amb les grues del port i la ratlla blava de la mar. “El meu pis de Russafa el tinc llogat... Allí no puc viure, pel soroll dels restaurants”. Li dic “aquest és el teu balcó amb vistes”, i riu, d’una manera espontània. Porta unes arracades verdes, grans, que es mouen com si foren un mòbil de Calders durant tota l’entrevista, i els cabells curts, a la garçon, que reforça la lluentor dels seus ulls, expressius i punyents. De vegades, quan clou les parpelles, aquestes tremolen subtilment, com si aquells ulls poderosos s’hi rebel·laren. Jesús Císcar li diu que vol fer-li una fotografia en aquell espai, i Lourdes pren el llibre que està llegint ara, Dues o tres pintes més tard. Notes disperses, el darrer dietari de Ferran Archilés. Vull saber què li sembla: “Té molta ironia fina. M’ho estic passant molt bé, i retroalimentant-me per al meu dietari... Potser sobra una mica d’erudició”. Li pregunte si no és el mal dels dietaris, que semblen de vegades més una exposició de lectures profundes que una reflexió sobre la vida. “Saps allò que va escriure Gabriel Ferrater: ‘Diré el que em fuig. No diré res de mi’... Molts assagistes eviten parlar d’ells, s’oculten rere les lectures. Per exemple, el dietari de Ramon Ramon, que tot i que és un gran llibre he de confessar que m’he botat pàgines! Quan parla dels seus viatges a Itàlia i als museus... Sóc molt pennaquiana...”

Riu sorollosament. Es refereix a Daniel Pennac, i a l'assaig Com una novel·la, on exposa les seues idees sobre el gaudi de llegir (i el dret del lector a abandonar un llibre quan l’avorreix). “Però no em malinterpretes, he escrit una ressenya molt bona sobre el dietari de Ramon per a Caràcters, el que passa és que encara no l’han publicada. I això que la vaig enviar fa més d'un any!... Ara estic llegint molta literatura femenina. Un dia em vaig adonar que el meu bagatge cultural estava fet pel patriarcat! Gaziel, Pla, Xammar, Sagarra, Capote i tants altres eren els meus referents... Vaig descobrir Aurora Bertrana i em vaig dir, on has estat vivint? Ara busque la literatura testimonial femenina. S’assembla més a com ho veig jo... També elles han segut mares”. Li comente que Raquel Ricart em contava en una entrevista anterior que darrerament sols llegia literatura femenina i que hi hagué entre nosaltres fins i tot una punta de picabaralla intel·lectual... “Ah, no sóc gens sectària, Martí. Virginia Woolf deia: ‘no hem de perdre el temps reflexionant amb el nostre sexe quan escrivim’. Mira acabe de llegir un llibre preciós de Claudio Magris, Instantànies, petites peces descriptives...”

Pense que això contradiu una mica el que havia dit abans, però tant se val. Al capdavall, és un tema complex i, com diria el filòsof, parlar ja és exagerar. Lourdes Toledo acaba de publicar el seu primer dietari, titulat Amèrica endins, que ha estat tota una revelació. Per a mi és una lectura interessant pel que té d’epopeia personal, de valentia, de coratge intel·lectual. Ho explica a la introducció: “Des que van nàixer els meus fills, son pare i jo havíem anat construint el projecte de treballar i viure com a mestres una temporada en un país de llengua anglesa, en gran part perquè Joan i Marina viatjaren i conegueren món”. I després d’un parell d’intents ho aconseguiren als Estats Units d’Amèrica, a l’estat de Nou Mèxic. Lourdes és professora d’anglès i allà va viatjar la família, on s’hi varen estar tres anys. Amèrica endins és una crònica d’aquella peripècia vital, i una descripció vívida i sincera, sense més pretensió que la de narrar el que s’hi veu i s’hi viu. Una galeria de personatges, d’amics, d’aventures, on la natura hi té lloc d’una manera primordial, amb belles descripcions del far west.

“Martí, vaig a confessar-te una cosa: et cite en el meu nou dietari”. Em quede mirant-la sense saber si per a bé o per a mal. “Vaig llegir allò que explicaves en una entrevista del desinterès dels escriptors valencians per la natura, i com responsabilitzaves una mica Fuster... Estic molt d’acord amb tu! Concidesc amb tu que costa molt descriure un paisatge que no es coneix... En canvi, a Amèrica hi ha escriptors meravellosos que descriuen la natura amb profunditat, fent d’ella un element primordial de la seua prosa. Per exemple, Barbara Kingsolver, que tracta sempre personatges femenins aïllats al mig de les muntanyes, en episodis de supervivència... Perquè la soledat i les distàncies en aquells llocs poden arribar a ser immenses. També Annie Dillard, i els seus assaigs”. Li pregunte perquè hi ha tan poques dones que practiquen l'assaig, si també és degut al patriarcat. “Potser hi ha una mica de pànic escènic... La ficció resulta més fàcil per a una escriptora, que mostrar-se plenament. Es pot evadir, sense haver-se de comprometre’s. Hi ha poc assaig des del jo, poques memòries... Et recomane molt el llibre de Majo Siscar Tremendes, són reportatges on hi ha molta implicació personal, molta humanitat. També els textos de Helen Gardner, que entra en la sala de maternitat d’un hospital, i descriu el part i tot el que hi veu... Això difícilment ho podria escriure un home”.

Jesús Císcar li demana que interprete alguna cosa al piano. En Amèrica endins explica la seua passió per la música i com aquesta li va fer abandonar durant un temps la lectura. Aquell piano que hi ha al menjador és evocador d’aquells moments. “Ho he oblidat quasi tot... Cal veure com s’oblida de ràpid la música... molt més ràpid que l’escriptura. Aquest sant Jordi passat vaig anar a Barcelona. Mai no hi havia estat i vaig gaudir de veres. El meu amic Vicent Berenguer em va recomanar que anara a un bar on fan un còctels molt bons, i li vaig fer cas. Allí, en aquell bar, vaig sentir per primer colp que ja tenia veu d’escriptora. Una veu pròpia. Potser puga sonar pretensiós, però tant se val... M’ha costat tant aconseguir-la! Jo m’he criat en castellà, i va ser amb motiu de tindre a Enric Iborra de professor a l’institut quan vaig començar a fer poesia en valencià. Amb ell aní a la Forest d’Arana... Jo m’he escolaritzat en francès, però vaig decidir parlar anglès, i ara sóc professora... Vinc d’una família humil, amb pares sense estudis. Tot ha estat a costa d’esforç i sacrificis!”. Li dic que és a self-made woman i ho convé. “No ha estat fàcil. Tinc la biblioteca dispersada per mil llocs, he patit un divorci, ara estic pensant fer una estada d’uns anys a Marroc, per a seguir creixent... El meu ofici és escriure”.

Té molta vida al darrere, Lourdes Toledo. I això és el principal ingredient per a una bona literatura. I aquella rebel·lia consubstancial a la seua naturalesa (“Sóc una persona desobedient”, em diu en un altre moment). Li pregunte pels seus fills, com varen dur el retorn desprès de tres anys a Nord-Amèrica. “No fou fàcil... L’educació allà és molt més senzilla que ací. En l’escola espanyola exigeixen molt més i han patit... Però sempre portaran amb ells aquella experiència”. Això és ben cert. Potser d'haver nascut en alguna família més convencional la seua vida hauria estat més senzilla, però de segur que molt menys plena. “Mentre escrivia Amèrica endins vaig rememorar moltíssims moments feliços. Vaig escriure aquest llibre plorant. Amb un dol tremendo”.