Mara Aranda: “La humanitat sembla retinguda en un bucle en el temps”

Amb la intenció “d’acostar” la música valenciana a les nostres llars, en eldiario.es hem volgut recuperar el cicle ‘Cançons de prop’, un extraordinari recorregut per algunes de les principals veus del potent catàleg valencià. Els dotze episodis d’aquesta sèrie de reportatges audiovisuals es van gravar fa ara tres anys en un context radicalment diferent a l’actual estat de confinament. Per això, no hem volgut perdre l’oportunitat de preguntar-los als seus protagonistes com estan, com porten la quarantena, com pensen que serà el futur d’aquest incert escenari per a un sector ja precaritzat com és la música.

La vuitena protagonista del cicle ‘Cançons de prop’, Mara Aranda (València, 1968), porta tres dècades investigant sobre les músiques valencianes, turques, gregues, occitanes, músiques antigues, medievals i sefardites, recuperant-les i immortalitzant-les en una vintena de discs amb reconeixements internacionals. Aquest 2020 presenta el seu nou treball Trobairitz, un “somni” amb el qual la compositora valenciana celebra 30 anys de vida dedicada a la música, mentre continua preparant-se per “als propers 30 anys que segueixen”. “Ha sigut el meu training personalitzat”, assegura la cantant. Parlem amb ella de la situació d’emergència actual, i també del significat del seu especial homenatge a les trobairitz.

Aquest 2020 celebres els teus 30 anys sobre els escenaris. I ho fas amb un nou repertori ‘Trobairitz’. Conta’ns més detalls d’aquest nou disc.

He volgut celebrar els 30 anys amb un treball nou, no recórrer a cançons ja fetes en altres moments de la meua vida, no fer un disc de grans èxits i més quan encara hi ha tantes coses per les quals paga la pena obrir la boca, cantar. Haguera sigut més fàcil i còmode aquesta opció, però la comoditat només dona plaer relativament, a curt termini, però també és un gran causant de grans mals, és una mala consellera. Per a conèixer els teus límits, experimentar o créixer, has d'assumir una certa dosi d’incomoditat i inseguretat. Replantejar-se cada dia què vols, què estàs disposat a pagar per això, per què ho vols, per què vols… hi ha molt on posar el focus i això depén de tant prim com files.

I sobre el títol del disc?

Les trobairitz són dones compositores de música de l'Edat mitjana. Dones de nissaga, d’estrat social alt, de la noblesa, que invertien temps per a exercitar-se en l'art de la composició musical, tocant instruments, cantant en aquelles llargues vesprades d'oci als castells medievals on realment, si no s'estava en temps de guerra, i inclús així, podien invertir el seu temps en aquests virtuosos quefers per a exercitar-se en diversos àmbits de l'experiència: la llengua, la dicció, el moviment, la poesia i la rima, la lectura o la tècnica com a executants. Totes elles de la noblesa, fins i tot alguna reina i de les quals la història que coneixem a penes són tres o quatre línies de la seua vida sencera. Van ser dones rellegades a un pla, en molts casos, d'abandó. Se les considerava com a necessàries en tant que calia aconseguir perpetuar el llinatge amb una abundant descendència i, potser, alguna més espavilada o intel·ligent aconseguia tindre el favor i l'atenció del seu espòs com a confident o consellera.

Sobre què escrivien aquestes cantautores medievals?

Van escriure sobre temes molt actuals, o més bé que no han passat mai de moda: la infidelitat conjugal, el desig carnal, l'anhel per l'amor no correspost, el sofriment per l'abandó, fins i tot l'amor lèsbic. La humanitat sembla retinguda en un bucle en el temps, repetint les mateixes cançons però amb diferents autors, els mateixos temes però amb diferents paraules. El mateix que feia plorar o riure algú en el segle XII o XIII, època de major expansió en la composició de trobadors i trobairitz, ho fa en el segle XXI. Sembla que hem canviat molt poc i unes quantes centúries són com un parpelleig, un obrir i tancar d'ulls, en el còmput del temps total de l'espècie… i no diguem de l'univers.

La figura dels trobadors és suficientment coneguda, però no així la de les trobairitz.trobairitz

S’han conservat cinc vidas corresponents a trobairitz i altres vuit més apareixen en les vides o razos d’altres trobadors. Per exemple, potser la més coneguda trobairitz és Beatriz de Dia, que fou comtessa, i només han quedat tres línies de la seua vida. Sabem d’elles només per referència al que feren els homes amb els quuals van tindre relació: pare, marit, fills… i que foren els que ‘realment’ escrigueren la història, encara que no foren únicament ells els que la protagonitzaren.

Foren dones silenciades, que no s’han estudiat als llibres de història, -seguint amb la dèria d’evadir-les i negar-les- però que aconseguiren obrir-se camí en un món dissenyat per homes i foren tolerades perquè eren necessàries per la supervivència de l’espècie. Però el fet és que alguns exemples, dels seus noms i part de la seua obra, són suficients per percebre la grandària del seu món i la seua rellevància en termes històrics i socials.

L’existència real de les trobairitz que compten amb una vida no s’ha qüestionat En canvi, en la resta de casos alguns crítics han sospitat que la tradició ha atribuït erròniament a les trobairitz una sèrie de poemes que, en realitat, responen a l’ús de la veu femenina com a recurs literari per part d’un autor masculí. En canvi en el cas dels trobadors no ha sigut així i s’ha donat simplement per fet i cert.

La meua aproximació al treball d’questes cantautores posa el focus en els seus textos, que no han estat referits amb l’entusiasme i la reverència que crec que mereixen i pose en la meua boca les seues paraules perquè puguen cobrar ànim i vida i fer camí, cosa que en el seu temps no pogueren.

L’escena és una part fonamental de la teua vida. Com t’ha afectat aquesta situació tan excepcional que estem vivint amb una crisi global sanitària?

És una part molt important de la meua activitat professional. Els concerts en directe han sigut el gran motor entorn al qual ha girat el meu treball durant molts anys, permetent-me viure amb dedicació exclusiva a queste afer. Òbviament esta crisi global l’ha afectat, com a tots els sectors i a tots els intèrprets pràcticament que estaven professionalitzats, és a dir, que vivien dels guanys que generava la seua activitat relacionada amb la música, que no és la mateixa situació que la d’altres músics que compaginen el seu treball com a funcionaris, amb un sou segur mensual què dona relativa tranquil·litat, amb la música.

Possiblement, segons els especialistes, siga molt més severa questa crisi que la del 2008, de la qual encara fa pocs anys començàvem a recuperar-nos. Caldrà un esforç més que important per part de l’administració pública en general i dels organismes competents de cultura en particular per reflotar un sector que apuntava a destacar-se en el panorama nacional com a model en relació a la inversió que havia fet el govern autonòmic i la competitivitat dels nostres artistes i músics l’anava consolidant i posicionant com un referent per a altres comunitats.

És important no perdre de vista que el sector musical, també com a oci i no només com cultura, és un gran atractiu per al turisme i que la nostra comunitat viu cara a l’evolució d’este sector que representa més del 15% del total de llocs de treball i en el qual s’estaven implementant una sèrie d’estratègies i mesures molt ben conduïdes des de l’administració autonòmica que esperem no hagen deixat de tindre continuïtat a portes tancades per a quan passe este període de confinament.

Penses que és possible que la indústria valenciana de la música puga ressorgir d’aquesta crisi que gairebé també ha paralitzat quasi tots els sectors?

No tinc cap dubte. La cultura és inextingible així que passen les més greus catàstrofes. De fet en este temps, el món ha sigut un poc menys insuportable per a moltes persones gràcies als artífex de la mateixa que des de les seues cases on estan confinats, com tots, han posat en la majoria dels casos de manera desinteressada i altruista el seu art i la seua funció que és posar en contacte, connectar, ensenyar o emocionar a una societat necessitada, a l’abast de tot aquell qui volguera gaudir-lo. Que la indústria -i no sé si veritablement podem parlar d’indústria perquè el teixit necessari, l’ecosistema, encara estava en construcció- patirà, sí, però no s’aturarà tot i que el govern caldrà que tinga la capacitat de reprogramar-se, al igual que els músics i demés artistes, inclús les societats en el seu conjunt, per donar solució de funcionament futur. No pot ser que un virus ature el món. Açò va a tindre moltes lectures durant i a posteriori de la pandèmia i caldrà pensar i posar en marxa mesures, amb el cap molt gelat, per evitar un nou col·lapse que podria esdevindre novament a la tardor d’este mateix any, quan comencen novament a ser més actius els virus d’estes característiques.

Quina cançó del teu repertori ens recomanes per aquests dies de confinament?

Fin ioi me don' alegranssa. És una cançó de la trobairitz de la que es creu que el seu nom era Beatriz, comtessa de Dia, nascuda cap a l’any 1140. Educada, culta i bonica, va escriure este text en la seua llengua materna, l’occità, llengua romanç, vehicle de la primera poesia vernàcula de l’Europa medieval, la de trobadors i trobairitz, que escrigueren per deixar constància dels seus sentiments més profunds provocats generalment per amor. I esta és una ‘bona canso’, o el que és el mateix, una cançó feliç que recorde amb especial estima perquè quan escolte el seu cor tinc la vívida imatge de la gravació, quan les meues companyes, la cantaren totes plegades a una fent ressonar el missatge de la qual son portadores estes lletres: Miriam Encinas, Sara Águeda, Patricia García i Belisana Ruiz.