Proeses en terra hostil

Estem tan saturats d’escàndols, xoriços i retalls de tota mena que correm el perill de no fixar-nos en les petites proeses quotidianes que els valencians també som capaços d’engegar. Si bé el panorama general resulta desolador, en l’àmbit cultural l’alarma sona (de fa temps) a 180 decibels; és a dir, a l’alçada de l’estrèpit que provoca un volcà en erupció capaç d’arrasar tot signe de vida i deixar-nos un dany irreparable a l’oïda. Però enmig d’aquest sorollós caos, n’hi ha també, per sort, gent amb capacitat i ganes de posar-hi seny i continuar construint en silenci, conscients que o bé espavilem pel nostre compte, o se’ns mengen pels peus.

Amb molta més creativitat que pressupost, la productora Barret Films ha aconseguit materialitzar un desig llargament anhelat per editors, escriptors, llibreters i lectors: disposar d’un programa de llibres valencians i en valencià entretingut i modern. Això és Un país de llibre, i al primer episodi ens feien una subtil declaració d’intencions. El presentador, Eugeni Alemany, li proposa a Esperança Camps un viatge, tal i com fa la protagonista de la seua novel·la Naufragi a la neu. A l’estació del Nord, davant les possibilitats que els ofereixen els trens que esperen viatgers, Eugeni hi posa una única condició: “Ha de ser un Rodalia, no un Llarga Distància”. I aquesta limitació (no només econòmica) esdevé tot un símbol: no ens podem permetre AVEs, ni grans esdeveniments ni altres bufes de pato, però podem anar molt lluny si ens coneixem d’a prop i ens valorem tal i com som.

I les notícies culturals positives continuen. Finalment el Talia, que la Generalitat volia tancar al gener a causa dels retalls (sic), continuarà obert gràcies a la iniciativa privada. De la resposta del públic dependrà tant la seua continuïtat com l’orientació que guie la seua proposta teatral. I és també el públic, la gent, nosaltres tots, qui hem fet possible amb aportacions de micromecenatge el finançament de treballs discogràfics com 3.0, que els Orxata han enregistrat a Islàndia i posen en circulació aquest 12-12-12. L’avançament que n’han fet promet, i molt. També Andana ha obtingut una excel·lent resposta dels lectors per editar el llibre Llegeix-me, i ha superat amb escreix el pressupost necessari per fer viable aquest àlbum il·lustrat. I la Fundació Nexe, que divendres presentarà el seu quadern Valencians i democràcia, finançat gràcies a desenes de petites contribucions al projecte.

Potser sóc jo, que vull veure llum enmig de la foscor, però el ben cert és que aquestes escletxes resplendents ens mostren el camí de la supervivència i la regeneració col·lectives. El poder és nostre, dels consumidors culturals, perquè l’Administració pública ha abandonat, com sembla que sempre ha volgut fer, la seua funció més bàsica. I una no-política cultural és també, clarament, un tipus de política ben definida. La implicació ciutadana és ja el nostre únic (no només l’últim) recurs.

Al segon episodi d’Un país de llibre, Josep Vicent Frechina exalta la gran aportació de la música en valencià a la cultura pròpia en condicions hostils i poc receptives. “Quina tenacitat tenim els valencians”, afirma, “per seguir tirant en moments crítics!”. Si mantenim viu aquest esperit i una mesurada ambició, no podran amb nosaltres. Ni ara, ni mai!