Si Espanya fóra un dònut...

… Madrid no existiria. Qui no coneix aqueixa famosa frase, que tanta gràcia ens fa a catalans, andalusos o valencians i –supose- tan poca als habitants de la capital de l'Estat? És una manera enginyosa, basta i simplista de representar un problema molt real però que només es percep amb nitidesa des de la perifèria: el centralisme.

Ens diuen que l'Estat de les autonomies és un dels més descentralitzats del món, i fins i tot alguns s'ho creuen, mentre el Tribunal Constitucional segueix retallant estatuts i anul·lant lleis autonòmiques. Ens parlen d'igualtat entre tots els territoris, però les inversions ferroviàries van a l'AVE amb destinació Madrid i no al corredor mediterrani. És més ràpid viatjar a la capital des de qualsevol punt de la xarxa d'alta velocitat espanyola que fer-ho entre Barcelona i València, segona i tercera ciutat en nombre d'habitants. És l'Espanya radial, en la qual tot convergeix a Madrid, la que genera greuges i alimenta l'imaginari infantil del dònut.

El centralisme espanyol ha transcendit governs i sobreviscut a règims perquè, més enllà de l'àmbit polític-administratiu, penetra en tota la societat. Els mitjans de comunicació són els principals emissors o amplificadors d'un discurs tan subtil com efectiu. El 90% de les notícies –excepte en la secció de successos- es refereixen al municipi on amb prou faenes viu el 7% dels espanyols, i així ens assabentem tots del tràfic a Madrid, de la contaminació a Madrid, de les estrenes a Madrid i de les exposicions a Madrid. El 90% de les pel·lícules i sèries espanyoles –excepte les d'ambientació rural- se situen allí, com si fora de la M30 només hi haguera pobles de mar i muntanya. Es dóna per descomptat que tots sabem on estan La Llatina, Argüelles o Moratalaz –encara que no isquen en el Monopoly- però alguns telenotícies situen Oriola a Múrcia. Periodistes i opinadors, que s'esgarren les vestidures pels símbols constitucionals i la integritat territorial, segueixen referint-se a un “Llevant” que només existeix en les seues coordenades mentals centralistes. Com l'expressió “de províncies”, repetida amb arrogància tan natural com a inconscient per madrilenys i assimilats.

A mi m'encanta Madrid. És una ciutat fascinant, amb barris multi-ètnics i una oferta cultural inacabable. I m'agrada la gent de Madrid, que no es queda a casa sinó que omple els bars, els parcs i les places per a viure mediterràniamen malgrat el fred mesetari. Em puc sentir molt identificat amb una ciutat que és ara mateix punta de llança del canvi, amb un Ajuntament decidit a combatre l'austericidi neoliberal oposant-se als dictats de Montoro i invertint el seu superàvit pressupostari en polítiques socials. Només necessite que Espanya deixe de prendre la part pel tot –o el tot per la part- i entenga que el respecte a la seua diversitat nacional, cultural i lingüística requereix una descentralització real del poder, del finançament, de les inversions materials i de les representacions simbòliques. 'Casi ná'.