Ho va explicar de manera succinta però clara el seu artífex als records editats per Francesc Pérez Moragón, recollits al llibret Adolf Pizcueta: (1901-1989) Memòries fragmentàries (Acció Cultural del País Valencià, 1990). Adolf Pizcueta, en efecte, havia estat el promotor de la primera època de L’Estel (1928 -1936), a la qual em vaig referir en una Nota de Lectura anterior. També fou l’instigador de la segona època, que arrencà el 1962. En la primera època aportaren el finançament necessari Ignasi Villalonga i Joaquim Reig. En la segona, se suposa, fou el mateix Pizcueta (i es pot sospitar que també Reig) qui es faria càrrec dels dèficits, perquè l’empresa no va ser el que es pot dir un èxit comercial. “Com sempre el problema més difícil de resoldre, era l’administratiu, enfocat com en els primers temps des d’un punt de vista patriòtic”. És a dir, sense un pla concret d’empresa viable.
La renascuda editorial L’Estel fou una baula entre la cultura valencianista d’abans de la guerra del 36-39 i els anys en què ja es va poder respirar una mica, amb totes les limitacions, els anys seixanta. Hi havia infinites dificultats per a registrar noves editorials. especialment a València. El franquisme s’acarnissà amb el País Valencià i els ultres de sempre atacaren sense pietat el nou despertar valencianista. Per tant, disposar d’una editorial preexistent, que es podia reviscolar, si es comptava a més amb algun suport addicional, era una bona idea.
Adolf Pizcueta esmenta les propostes en aquest sentit que li va fer Sanchis Guarner i també una visita de Joan Fuster i Enric Valor -al seu despatx a l’empresa Macosa, d’on era un alt càrrec- per a fer alguna cosa semblant als antics “Quaderns d’Orientació Valencianista”. A la fi, es formà un grup, “entre ells el mateix Fuster i portàrem endavant la idea d’iniciar una segona època de L’Estel”. El comitè directiu inicial, ampli, anà desinflant-se i finalment “quedà integrat tan sols per Sanchis Guarner i per mi, per bé que la direcció efectiva l’ha exercit aquell [Sanchis]”.
I així començà a caminar la segona època de L’Estel, que en cada coberta dels llibres que publicava -pulcres i sobris, ben editats- incloïa el dibuix o la vinyeta tan elegant i bonica -una dona llegint un llibre i un estel damunt- que havia fet per a la primera època “el ceramista Mateu -Rajoleta, com li dèiem els amics”. El primer volum fou Poetes, moriscos i capellans (1962), de Joan Fuster, que s’esgotà. Un llibre clau, on és perceptible la dimensió de Fuster com a historiador de la cultura, amb el seu estil característic d’erudició literàriament ben resolta, capaç d’atrapar el lector. Hi tractava temes com “Lectors i escriptors en la València del segle XV”, “La llengua dels moriscos”, “La València del XVII a través d’un dietarista eclesiàstic” (que era mossèn Porcar).
Després en vindrien molts més, englobats en quatre sèries marcades per colors distintius: Blava (de creació literària), Taronja (d’erudició i síntesi), Groga (de reculls, refoses i reedicions) i Vermella (diversos). Evidentment, en aquell temps el predomini del “tema valencià” era aclaparador. Un aspecte aquest tan lògic, si ho pensem bé, com una limitació insostenible a llarg termini. ¿Escriure i editar llibres sobre temes universals, novel·les sobre la condició humana i les seues vicissituds sense referència a la immediatesa, susceptibles d’una lectura més enllà i en sintonia amb les altres literatures del món, analitzar realitats alienes, traduir obres cabdals del nostre temps o clàssics de sempre, comprar i vendre drets, traduir i ser traduïts? Assignatures pendents, que s’arrosseguen encara avui, almenys en part, tot i que s’han fet grans progressos, i podria posar-hi exemples rellevants, però no caldrà.
L’Estel va funcionar fins a final dels anys 70. Val a dir que a partir de la segona meitat dels 60 , noves propostes, de les generacions ascendents, miraren de renovar el migrat panorama editorial valencià, com Garbí, que el 1967 s’estrenà amb La llengua dels valencians de Sanchis Guarner, en una “tercera edició, molt augmentada”. (La primera l’havia publicat precisament L’Estel, als anys 30). Garbí no pogué inscriure’s com a editorial i funcionà com a “col·lecció” adscrita a una editorial de Barcelona, Lavínia. Els promotors de Garbí (Valerià Miralles, Alfons Cucó, Tomàs Llorens) eren exponents de la nova fornada valencianista i publicaren textos de Sebastià Garcia Martínez, Lluís V. Aracil, Joan Lacomba, Joan Fuster, les Narracions valencianes de Blasco Ibáñez, a cura d’Alfons Cucó, entre altres. També traduccions, de Carlo Cipolla, Alfred J. Ayer i Louis Althusser. I l’any 1971, l’obra d’Alfons Cucó, El valencianisme polític, un volum de gran format. Ara bé, l’editorial que realment va reeixir com a empresa -i tant de bo!- i funciona encara avui amb un catàleg espectacular és per descomptat Tres i Quatre, promoguda per Eliseu Climent i Rosa Raga, que començà el seu camí el 1968, publicant llibres com Alacant, 30.000 pieds noirs d’Antoni Seva, La Renaixença al País Valencià de Manuel Sanchis Guarner o Conflicte lingüístic valencià de Rafael L. Ninyoles, als quals els seguiria un autèntic devessall de títols, autors i propostes, amb una voluntat declarada de modernitat.
A L’Estel segona època aparegueren títols fonamentals. A més del ja esmentat de Fuster, i entre altres, els d’Enric Sebastià (València en les novel·les de Blasco Ibáñez), Joan Regla (Aproximació a la història del País Valencià), Vicenç Rosselló (El litoral valencià), Emili Gómez Nadal (El País Valencià i els altres), Salvador Salcedo (Integrats, rebels i marginats), Pere Pérez Puchal (Geografia de la població valenciana) o Enric Llobregat (La primitiva cristiandat valenciana) en assaig. Tots aquests llibres foren llegits i debatuts, amb la intensitat d’una època efervescent. En el terreny de la creació literària -menys lluïda, em sembla-, la novel·la de Martí Domínguez Barberà Els horts, així com narracions de J. E. Martínez Ferrando, Enric Valor, Maria Beneyto, Godofred Hernández Barreda o Gaetà Huguet Segarra. També fou clau la publicació del Llibre de meravelles, de Vicent Andrés Estellés, així com l’antologia poètica a cura d’Amadeu Fabregat Carn fresca. Hi havia una voluntat inter-generacional clara, constructiva, i Sanchis Guarner recuperava gent de la seua època, com F. Almela i Vives o Vicent Genovés, autors respectivament d’El Marqués de Campo i de València contra Napoleó. Tanmateix, on va marcar un perfil molt singular fou amb la Sèrie Groga, entre costumista i etnogràfica, una perspectiva que l’apassionava. Hi aparegueren títols com els de Jordi Valor i Serra (De la muntanya i de vora mar. Estampes d’Alcoi i de la Marina), de Josep Pasqual Tirado (De la meua garbera. Estampes castellonenques), de Joaquim Amo (L’oncle Canyís. Estampes del vell Monòver) o d’Emili Beüt i Belenguer (Els paisatges i pobles valencians descrits pels nostres escriptors) o de Francesc Martínez i Martínez (Coses típiques de la Marina, la meua comarca). Una temàtica o un enfocament que impregnava altres títols, com Els pobles valencians parlen els uns dels altres, del mateix Sanchis Guarner, i que temps després assumiria especialment Edicions del Bullent, a partir de les obres de Bernat Capó.
En la història de les editorials també són indicatius de moltes coses el títols anunciats però no publicats, aquells que s’inclouen en una solapa com “de pròxima aparició” però que no veieren mai la llum. D’aquests n’hi hagué uns quants: València, un país desconegut, de Manuel Sanchis Guarner; De Morella a Elx. Cròniques de Viatge, de Vicent Ventura; El cultiu tradicional de l’arròs, de Max Thede; Sant Vicent Ferrer, orador de masses, de Joan Fuster. O Prosistes universitaris valencians, 1966 i L’opinió pública i la democràcia, de Rafael L. Ninyoles. Projectes frustrats que serien represos en un altre context pels seus autors o que finalment -ves a saber per què- no arribaren a port.
Segons Adolf Pizcueta -que fou un gran tipus, vicepresident d’Acció Cultural del País Valencià, mecenes de la primera època de la revista L’Espill, valencianista insubornable-, la segona vida de L’Estel s’esllanguí per problemes econòmics i administratius. “No s’aconseguí un nombre de subscriptors suficient per a cobrir les despeses. Alguns originals es vengueren bé, altres no tingueren bona acollida i crearen dèficit”. Una vida precària -no hi havia estructura d’empresa- i altres problemes en determinaren el declivi: “Darrerament, l’impuls d’altres editores i el refredament de Sanchis ha determinat que la col·lecció a penes publicàs cap llibre pel seu compte. És una llàstima, però jo no em trobe en condicions físiques per a emprendre una tasca semblant”. Això ho devia escriure el 1979, apuntava Pérez Moragón. Ja enfilava cap als 80 anys.
Ara bé, cal consignar que el peu d’impremta de L’Estel s’emprà per a altres publicacions cabdals, com ara l’Estructura econòmica del País Valencià (1970), en dos volums, obra col·lectiva promoguda pel Banc de València, és a dir, per Reig a través d’Adolf Pizcueta. O la revista Arguments, una publicació en forma de monogràfics que tragué quatre números molt interessants entre 1975 i 1979, on hi col·laborava la nova formada d’historiadors, economistes i estudiosos diversos, molts d’ells futurs polítics en l’òrbita del PSPV.
Si a tot el que hem explicat hi afegim llibres de petit format però tan significatius com l’antologia Poetes universitaris valencians, 1962, a cura de Sanchis Guarner, o L’Església valentina i l’ús de la llengua vernacla (1965) de Vicent Miquel i Diego, podem concloure que L’Estel va fer amb dignitat de pont en una època difícil però plena d’expectativa en la qual la seducció del passat s’imbricava amb l’aspiració impacient de futur. Això provocava friccions, evidentment, però la cosa no anà a més, pel savoir faire i la generositat de dos valencians tan insignes com Manuel Sanchis Guarner i Adolf Pizcueta. Al volum 4 de la Correspondència de Joan Fuster (Tres i Quatre, 2000), a cura d’Antoni Ferrando, edició dirigida per Antoni Furió, s’hi troben referències reiterades a la marxa de L’Estel, les angúnies per trobar originals viables i per endegar una administració eficaç i sobre les reunions del consell directiu. Sanchis actua com a director efectiu de l’editorial i demostra, en aquestes cartes, molta confiança en el criteri de Fuster, al qual demana consell, pròlegs, intervenció activa (“m’agrada molt que s’intensifique la teua participació en la tasca de L’Estel”, li diu en una carta de 1966) i gestions diverses.
La tasca d’uns i altres va preparar el terreny per a l’esclat editorial que es va viure a partir de mitjan anys vuitanta del segle XX i es viu encara al País Valencià, on comptem amb un ecosistema editorial ple de possibilitats. Amb punt forts i també febleses evidents, però ni punt de comparació amb èpoques anteriors en què tot eren iniciatives precàries i abnegades, i la cosa s’enfocava “des d’un punt de vista patriòtic”. Ara hi ha un sector editorial professional, format per empreses de diferents dimensions i orientacions, arrelades i amb futur. No exemptes de problemes seriosos, per descomptat. Queda molt per fer, sí, però ja tenim els fonaments -i alguna cosa més.
0