Els incendis forestals i la pandèmia rural (2)

El passat 11 de setembre aquest diari publicava un extens article de C. Arnal com a rèplica a una rèplica meua a un article seu. Disculpen les persones que lligen el diari el reguitzell d’articles, però sincerament, considere que l’esforç per aportar arguments i dades, potser, a algú li resulte interessant. No és un debat senzill.

Dit això, en primer lloc, m’agradaria aclarir que si no citava expressament el senyor Arnal, conegut activista de l’ecologisme, i polític valencià, era per no personalitzar el debat, però en cap moment per menystenir a l’autor. Crec que és interessant en temps en els que la paraula està devaluada, poder mantenir debats públics des del respecte, amb arguments i amb dades. I de fet, és important diferenciar entre opinar, argumentar, afirmar o preguntar, perquè no són la mateixa cosa.

En segon lloc, m’agradaria aclarir una afirmació errònia del senyor Arnal respecte de la meua filiació. Afirma que coordine “un grup de treball sobre prevenció d’incendis de la Plataforma Forestal Valenciana (PFV), (segons ell), un lobby per defensar sobretot els interessos de les empreses fusteres, els col·lectius tècnics forestals i els grans propietaris forestals”. No senyor Arnal, això no és així. Fa anys que vaig deixar de col·laborar amb este col·lectiu, concretament el 27/12/2016. Per tant l’argument de que sóc membre d’un grup de pressió és directament fals. No entraré a valorar si hi ha mala fe al comentari. Simplement, no tenia per què saber-ho. Respecte a la meua filiació: Sóc, simplement, el director d’una micro-empresa d’enginyeria ambiental, que crea alguns llocs de treball “en l’economia verda”, i que quan considere que puc aportar, qüestionar o discrepar d’algun argument professional, ho faig. Res més. I defense, amb tota l’honestedat de la que sóc capaç i els meus pocs coneixements, la sostenibilitat (en totes les seues dimensions). Del seu intent de posar a continuació de la meua filiació (errònia) un paràgraf molt poc edificant, no opinaré. És lleig. Malgrat les seues amables paraules. Sóc (relativament) jove. Però no estic fava.

I en tercer lloc, com que parla d’algunes “trampes” que suposadament jo hauria comés, m’agradaria aclarir que no m’agraden les trampes, ni els tramposos. Els de cap ideologia ni color. M’agrada jugar net i a la cara. Ni amagar informació, ni segrestar dades... res d’això. Agraisc que al mateix article, tot i considerar que els meus arguments són febles, diga que li vaig contestar “de manera molt elegant i respectuosa, cal reconèixer-ho, aporta abundants arguments contra les principals afirmacions meues”. Molt amable. Així ho vaig intentar. Dit això, tractaré de comentar algunes coses més, amb més fets i més dades, intentant a l’hora seguir en el to elegant i respectuós que vostè ha reconegut, però que no ha practicat (dir-me trampós... no és massa elegant), i per la meua part, amb este article, abandonaré esta conversa epistolar.

Entrant en matèria, al marge de la ideologia que subjau a l'anàlisi del seu article inicial, i ja que vostè ho comenta a la seua resposta, he de dir-li que incompleix unes poques regles científiques per a arribar a les conclusions: considerar que enguany la xifra ha sigut real (el que hauria de ser) gràcies al confinament i que la resta de la sèrie històrica és l'infern de Dante per l'activitat humana, ortodox, ortodox, no és. Els períodes humits donen dades baixes de incendis. És un fet. Imagina que un epidemiòleg de prestigi emet la següent hipòtesi? “Gràcies a la mascareta que ens obliga a dur la COVID-19 s’han reduït els casos de grip comuna, per tant, la solució és que tothom la porte sempre posada”... o “Mentre la lliga de futbol va estar suspesa, van baixar els incendis, i en reprendre’s, han tornat, per tant, cal limitar els partits de futbol...”. Veritat que en termes d’anàlisi no té massa sentit? Doncs això. Els problemes complexos no accepten anàlisis senzills. I com que el problema és més gran i més complex que els incendis valencians, aportaré algunes dades de context, que també considere importants per a ubicar a la gent que puga llegir l’article.

I és que els incendis forestals són un problema global. Mire sinó em creu el que ha passat en 2019: a Sibèria (més de 19 milions d’hectàrees cremades), a l’Amazonia (2,5 milions), a Austràlia (10 milions d’hectàrees), o estos dies, a Califòrnia (clima Mediterrani, com el nostre). Incendis forestals massius, molts d’ells provocats per tempestes seques amb caiguda de llamps, que en 15 dies han cremat 1,2 milions d’hectàrees. Per comparar amb una dada històrica, al 1994 a tota Espanya es van cremar més de 400.000 hectàrees en tota la campanya. Els mitjans han mostrat les imatges de San Francisco coberta amb un mant roig, fruit d’eixos incendis massius. La campanya de 2020 novament està batent rècords allà, 6 dels 20 majors incendis de la història de Califòrnia (amb llarga tradició de focs) han ocorregut este any. L’energia alliberada és semblant a la de una bomba atòmica, i també ho són les seues emissions. I estarem d’acord en que les emissions tenen afecció a escala global, no? De fet el fum, ha arribat via “Jet Stream” fins a nosaltres. Tot i que els meus arguments puguen semblar-li febles, no ho són. Estan basats en fets plausibles, en anàlisi, en ciència, en dades, en estudi i en experiència sobre el terreny. Igual que les preguntes que li fiu, moltes de les quals són difícils de contestar amb el coneixement actual.

Parlem d’incendis amb la capacitat per a fer esclatar l’atmosfera local amb milions de megawatts d’energia i de generar els seus propis sistemes de tronada, vents, núvols... de devorar més de 8.000 hectàrees per hora, o fer pujar la temperatura en una illa enmig del Pacífic. Parlem de condicions meteorològiques extremes i de grans incendis simultanis. Parlem de incendis amb capacitat de generar focs secundaris per llançament d’espurnes gegants a quilòmetres de distància. Parlem de fenòmens sobre els quals no tenim coneixements suficients encara, per als quals no estem preparats. I la incertesa i el desconeixement preocupen, i d’això va la meua reflexió. De preparar-nos per al que vindrà si no mirem al nostre voltant i actuem. Sinó entenem i atenem al fet què ens pot passar a nosaltres. Per cert, malgrat el desconfinament, l’any 2020, segons dades de la Generalitat Valenciana, de moment implica 56 incendis forestals menys que l'any passat, una xifra que es tradueix en la millor dada de l'històric per segon any consecutiu. Segons dades d’AEMET d’abril de 2020 (confinament), en 12 mesos havíem recollit 790 mm. La mitja valenciana és de 445 mm). Igual la baixada en els incendis té a veure amb la bona feina de la gent de prevenció, d’emergències i amb la pluja, però qui sap... igual és una trampa.

Més coses que vostè es pregunta: “massa vegetació” és un excés de vegetació que consumeix el 59% de l’aigua d’una conca hidrogràfica, que retarda l’aparició de boscos perquè les plantes estan competint entre elles, que afavoreix incendis forestals d’alta intensitat... Li pose un exemple: en masses de pi blanc (el nostre pi més habitual) procedents de regeneració post incendi, on sovint se superen valors de 10.000 arbres per hectàrea (1 arbre per metre quadrat), podent arribar a trobar-se 100.000 peus per hectàrea (10 arbres per metre quadrat). Això, és massa vegetació.

I massa vegetació, per aportar una altra dada, és que en 1975 als boscos de tot l’Estat Espanyol hi havia 457 milions de metres cúbics de volum de fusta amb escorça (volum del tronc d’un arbre, des de la seua base fins al diàmetre mínim de 7,5 cm, excloses les branques) i en 2009, arribàrem a 922 milions de metres cúbics de volum de fusta amb escorça. Més del doble. I a més, l'existència mitjana per hectàrea era de 50,5 metres cúbics, quan en la dècada dels 70 era de 38,7. Això no és una opinió, ni un argument. És un altre fet.

Imagina un incendi de ponent de més d’un milió d’hectàrees amb origen a Aragó i final a la Serra Calderona? Sabia que és possible i que cada dia que passa la probabilitat és més elevada? Solament han de coincidir una sequera llarga, les condicions meteorològiques adients, i una ignició natural o d’origen humà en un mal lloc. Malauradament l’escenari ja ho permet. I cada dia que passa, eixe escenari acumula més energia en forma de llenya. Amb una diferència respecte dels incendis americans: si a nosaltres se’ns cremen 1,2 milions d’hectàrees en 15 dies, com els ha passat a ells, el impacte no seria el mateix. Seria molt pitjor, perquè el nostre territori és molt més menut. Imagina les conseqüències en termes hidrològics? D’erosió? De fauna? De flora? Sobre la població humana que habita eixe milió d’hectàrees?

Li pot semblar tremendista, però no ho és. I com es fa en ciència, per a que veja que no li faig trampes, i que simplement l’espai en un article de premsa és molt limitat, si vol ho pot comprovar vostè mateix, repetint l’experiment. Solament descarregues els mapes de cobertura vegetal, avalue els episodis de grans incendis forestals dels darrers anys, i simule un incendi amb un model de càlcul (software lliure) i les condicions meteorològiques d’eixos episodis, i veurà els resultats. És el que fem els enginyers per a dissenyar els nostres projectes. I és així perquè hem de ser molt rigorosos a l’hora de fer càlculs i eixes coses, perquè a diferència d’altres professions, quan signem un projecte, assumim una responsabilitat que pot arribar a ser penal. Poca broma.

Com que “ens coneixem, perquè el poble és xicotet”, i conec l’animadversió que certes espècies forestals generen en certs col·lectius, li diré de bestreta respecte a la imatge que no hi ha espècies bones o dolentes, i que de la mateix forma que cal erradicar el racisme entre humans, baix el meu punt de vista també cal eliminar el “racisme forestal”. I és que, si parlem de incendis, no és tan important l’espècie com l’estructura de la massa forestal. Hi ha estructures gestionades que cremen en baixa intensitat (menor impacte), i hi ha estructures no gestionades que cremen en alta intensitat (major impacte). El problema és que la sequera acumulada, el increment de les onades de calor reiterades i magnificades pel canvi climàtic unides a un territori abandonat i sense gestió on s’ha exclòs quasi tot el foc (fins i tot el natural) són un caldo de cultiu genial per als grans incendis.

Vostè comenta que és una trampa modificar l’escala temporal de comparació de dades. I li he de dir que no senyor Arnal. Que no estic escrivint un article científic per a Nature. Simplement en funció del que es vol explicar l’escala temporal és una o és altra. I açò és un article de premsa. En incendis ho anomenen “Situational awareness”. I la falta d’este tipus de consciència normalment implica accidents. Per a alimentar eixa consciència situacional, li diré que segons dades d’AEMET, en una sèrie d’anàlisi molt llarga, les onades de calor pugen notablement. Destaquen els anys 2009, 2012 i 2017, en els quals es van veure afectades de l'ordre de 120.000, 218.000 i 180.000 hectàrees, respectivament. En el cas dels episodis de 2012 i 2017, coincideixen amb les onades de calor que van afectar moltes regions, existint en diversos casos simultaneïtat de Grans Incendis Forestals. Aquesta simultaneïtat pot provocar el col·lapse dels Serveis d'Emergències que han de dividir els seus recursos per a atendre'ls al mateix temps. Eixe és el risc. Anys fatídics com 2012 i 2017 evidenciaren la necessitat d’abordar el tractament dels incendis forestals des d’altra perspectiva, i que ja no poden tractar-se estos episodis com una excepcionalitat, sinó com la tendència amb la qual la societat haurà de conviure, assumint el risc i, per tant, la responsabilitat de poder mitigar-lo, o assumint les conseqüències. El Canvi Climàtic, i un increment de la humitat relativa (Tropicalització) procedent d’un increment de la evaporació de la Mar Mediterrània, pot generar tempestes elèctriques massives, com les que han patit estos dies Califòrnia o Oregó (13.000 llamps = 900 incendis simultanis), amb gran capacitat per a generar escenaris de simultaneïtat. A escala valenciana l'últim gran episodi de sequera va ser en 2012 i va acabar amb quasi 60.000 hectàrees cremades. L'any 2018 vam tindre una extraordinària activitat tempestuosa (més energia en joc implica fenòmens més extrems), amb un increment importantíssim dels focs per llamp. Els Serveis d’Emergència aquell fatídic dia de 2018 els van apagar tots menys un. El de Llutxent. I eixe foc acabà amb 3.270 hectàrees i desenes de cases cremades.

Mire, coneixerà els “Storm catchers” americans. Gent molt interessada en la meteorologia extrema que persegueix tronades per analitzar-les i documentar-les. El meu equip i jo fa anys que “perseguim incendis”. Anem, els documentem, analitzem, recollim dades. I això no ens ho paga ningú. És una feina de camp que fem de forma “militant” perquè cert coneixement no pot adquirir-se en una aula o en un laboratori. El foc forestal s’aprèn en camp. En cremes prescrites (que tenen una forta component formativa) o en incendis. I en estos 20 anys de feina, alguna cosa hem après. I una cosa que tenim clara és que és qüestió de temps que les pitjors condicions s'alineen. Donarà igual l'origen del foc. Solament ha d’encertar una vegada i pot generar-nos molts problemes que duraran anys. I a més, això dels incendis i les tronades que interactuen i generen grans incendis pot semblar que només passa a altres llocs. Però no. Mire esta imatge. És del foc de Llutxent de 2018. La vaig fer des de Carcaixent el 06/08/2018 a les 19:35:09h abans d’anar-me’n al foc. En tots els anys “perseguint” incendis, no havia vist mai tan clarament este fenomen al nostre territori. Sembla el fong d’una explosió nuclear, però és un incendi d’alta intensitat relacionant-se amb una atmosfera que en les hores següents generaria un comportament extrem, una tronada, llamps, vent d’alta intensitat i que destruiria entre d’altres coses el Surar de Pinet, el barranc de Borrell o moltes cases a Gandia. Eixe surar, “protegit” (convé tindre clar el fet que les figures administratives no protegeixen el territori si no van acompanyades de gestió) és fruit d’una gestió humana prèvia. Que els boscos madurs són més resistents al foc, és un altre fet. Estarem d’acord en això, no?. Però, caldrà fer gestió per a arribar-hi? I mentre arribem, o no, el foc ens ensenya la poteta.

Senyor Arnal, jo sóc més de fer, que de parlar. Tot i que parlar, i contraposar arguments m’agrada molt. Però les paraules per elles mateixa no canvien realitats. Els fets, sí. I mentre vostè i jo parlem, els incendis forestals continuen creixent en magnitud i intensitat amb l’energia que s’acumula a les nostres muntanyes, i baix el meu humil parer professional, caldria entendre, siguem rurals, urbans, polítics, tècnics o ciutadans de a peu, que si no evolucionem i adaptem la nostra forma de relacionar-nos amb l’ecosistema, pagarem un alt preu. Si no canviem la forma de gestionar la relació del foc amb el territori, seran els incendis forestals els que ho facen. Necessitem agricultura, ramaderia, aprofitaments forestals, focs de baixa intensitat... per a no tindre focs d’alta intensitat. Perquè mentre parlem, els incendis de demà, de l’any que ve, de d’ací 10 anys, creixen en severitat, tamany i capacitat de generar taxes de propagació que cap Servei d’Emergències puga aturar. En poc més d’un segle hem passat d’un escenari d’incendis limitats per l’agricultura i la ramaderia, a un règim post – industrial dirigit per les condicions meteorològiques i on el factor desencadenant dels grans incendis és l’excés de vegetació, l’èxode rural, l’abandonament d’activitat del sector primari, inclosa la falta de gestió forestal i l’exclusió del foc. Com diu una afirmació ancestral que jo li vaig escoltar al Inspector de Bombers de la Generalitat de Catalunya, Marc Castellnou, que alguna cosa sap de incendis, “Planta incendis i creixeran deserts, sembra foc i brollaran boscos”.

El bloqueig, planta incendis. Està passant a Austràlia amb la prohibició de la gestió amb foc que feien els aborígens, a Estats Units amb la que feien els nadius americans, i ací amb la que feien ramaders, agricultors, silvicultors... I no, no es tracta d’enfrontar a ningú amb ningú. Al contrari. Però molts arguments de l’ecologisme urbanocèntric (concepte que diu no entendre, i que li explique gustosament) juguen en moltes ocasions en contra d’eixe sector primari. L’ecologisme urbanocèntric es podria definir com aquell tipus d’ecologisme que des de una ideologia més o menys formada i informada, des de les ciutats, i els centres de poder i de presa de decisions, pretén imposar modes de vida al món rural sense escoltar les seues necessitats i reivindicacions. Sense considerar eixa gent a la que alguns menystenen, qualifiquen d’ignorants, o simplement ometen. Cal recordar que les coses escrites, sempre queden per a la posteritat. Maleïda hemeroteca.

En una cosa estem d’acord: hi ha vies verdes per a eixir de la crisi. Aprofitem-les. Però atenem i pensem en les persones que són part de la solució (la gent rural), i evitem, per ideologia o altres causes, ser part del problema (la perspectiva ecologista urbanocèntrica, per exemple). Perquè el problema que tenim és greu, és urgent, i no diferenciarà als uns dels altres. Tothom pagarà el preu.

La qüestió ací és si continuem obviant que si no fem res aquest moment del gran incendi arribarà, i que la nostra acció (gestió, gestió i més gestió), o la nostra inacció (bloqueig, bloqueig i més bloqueig) sobre l’escenari determinarà els incendis del futur. I he de dir-li que certes actituds de bloqueig, no ajuden gaire. Ho he patit personalment, i he vist moltes vegades com ho patien altres, però malgrat això, crec en els ponts, i en els punts d’encontre. Continue sense perdre l’esperança. Potser sóc un ingenu, com m’han dit alguns companys. Però l’alternativa em sembla pitjor.

Diu el refrany que “preguntar no és ofendre”, i jo, en molts casos no afirme. Pregunte. Altres, quan ho tinc clar, sí que puc afirmar. I el darrer fet que descriuré és que, fins que em queden forces, seguiré treballant per la sostenibilitat i la defensa del nostre territori. Per trobar aliances. Malgrat les dificultats, els desacords o la incomprensió. Si vostè vol, ja tindrem ocasió d’intercanviar punts de vista en persona. Sense trampes. De totes formes, he de dir-li que ni sóc “destacat”, ni em considere un savi. I evidentment assumisc que puc estar molt equivocat. Com va dir Descartes, “canviaria tot el que sé, per la meitat del que no sé”. Solament sé, que si els que defensem que el futur dels incendis va a empitjorar notablement si no fem res, tenim raó, ens en penedirem. Molt. Volem córrer eixe risc? Jo no.

*Ferran Dalmau – Rovira. Enginyer Forestal. Màster en Ciència i Gestió Integral de Incendis Forestals