Exclusió social i política social en temps de crisi: la Renda Valenciana d’Inclusió.
La desigualtat i l’exclusió socials són una construcció social en la qual juguen distints factors estructurals: econòmics, socials, polítics i culturals, que composen els models d’organització social. Es pot afirmar que la desigualtat, l’exclusió, la pobresa i altres problemàtiques socials no només són causades pel sistema capitalista, sinó que són la seua condició intrínseca d’existència. El factor estructural que per excel·lència exclou a persones i grups socials a les societats capitalistes és el factor econòmic. De fet, totes aquelles persones que no resulten útils en termes de productivitat, acumulació i expansió del capital passen a ser considerades “excedents humans” o “població supèrflua” en termes del sociòleg Zygmunt Bauman (Vidas desperdiciadas: La modernidad y sus parias, 2005).
Però aquest factor no és l’únic a tenir en compte per analitzar l’exclusió; hi trobem tot un conjunt intersectorial de processos socials, culturals i polítics que, sumats als econòmics, fan que determinats grups socials es vegen dirigits a una opressió, un estat de vulnerabilitat, marginació i invisibilitat social. És a dir, els és negat l'estat de ciutadà integrat a la societat. De fet, com apunta el professor balear Antoni Jesús Aguiló (Globalización neoliberal, ciudadanía y democràcia. Reflexiones críticas desde la teoria política de Boaventura de Sousa Santos, 2008), en aquest context de globalització neoliberal, el treball deixa de ser el factor d’inclusió i d’accés a la ciutadania que va ser en el pacte socialdemòcrata per passar a ser un potencial factor d’exclusió. És un dels fenòmens que amb la crisi actual està expandint-se per Europa i especialment a la part sud: els i les treballadores pobres. Malgrat tenir un treball, la precarització, la inestabilitat, la infraqualificació, la baixa remuneració desplaça molts sectors de població a la zona d’exclusió i de pobresa, a la vegada que se’ls desposseeix dels seus drets socials. El resultat d’això, segons el sociòleg brasiler Boaventura de Sousa Santos (Reinventar la democracia: reinventar el Estado, 2005), és el sorgiment del feixisme social com a règim social: “vivim en societats que són políticament democràtiques però socialment feixistes”. Santos apunta que les democràcies són capaces de conviure còmodament i desvergonyidament amb la desigualtat i l’exclusió social.
Des d’Oxfam Intermón, defensem el dret de totes les persones a tenir un vida digna, sense pobresa ni exclusió social. I, per a fer efectiu aquest dret, sempre hem instat a la implementació de polítiques públiques socials adaptades al context socioeconòmic i les necessitats de les persones i que trenquen amb els factors d’exclusió. En aquest sentit una de les claus per a trencar amb el cercle de la desigualtat i la pobresa és la garantia pública d’uns ingressos mínims per cobrir aquestes necessitats, per donar una solució pal·liativa a fenòmens com el dels i les treballadores pobres, la precarització, la feminització de la pobresa, la baixada dels salaris, etc.
Malgrat que els drets econòmics i socials són reconeguts a nivell internacional (en les Cartes de drets socials i econòmics de la UE, de l’ONU, i en l’agenda global dels ODS) un ampli percentatge de la població mundial està en situació de desprotecció i d’exclusió social, en un context global on els riscs econòmics, socials i ambientals s’amplien. La falta d’accés a la protecció social suposa un fre al desenvolupament social i agreuja la desigualtat, la pobresa i l’exclusió social.
A nivell d’Espanya, la Constitució també reflecteix explícitament aquests drets, malgrat que hi ha un alt grau de desprotecció que amb la crisi s’ha agreujat fins ser el segon país més desigual de la Unió Europea. Amb els actuals indicadors de pobresa i exclusió social a Espanya, comptar amb un sistema d’ingressos mínims que garantisquen a la ciutadania una vida digna és una prioritat. En aquests moments hi ha diverses propostes d’ingressos mínims a Espanya que difereixen bastant unes de les altres tant en quantitat com en cobertura. Sabem que no tot es resol amb uns ingressos mínims, sinó que és imprescindible el blindatge dels drets socials a una educació i una sanitat públiques i de qualitat, així com l’accés a l’habitatge, mesures de creació i inserció laboral i processos d'acompanyament individualitzats per a la inserció social en tots els sectors de la societat.
A nivell regional, el País Valencià també té reflectits els drets socials i econòmics de què parlàvem en el seu Estatut (art. 15: a fi de combatre la pobresa i facilitar la inserció social, la Generalitat garanteix el dret dels ciutadans valencians en estat de necessitat a la solidaritat i a una renda de ciutadania en els termes que determina la llei), i el dret a uns ingressos mínims es manifesta concretament en la Llei de 2007 de Renda Garantida de Ciutadania (d'ara endavant RGC). Com en altres casos, malgrat tenir explícitament reflectits en la legislació aquests drets, no es fan notoris ja que les dades de desigualtat i exclusió ens mostren que en aquesta regió, la crisi ha causat un major impacte que es reflecteix en els indicadors d’exclusió, pobresa i desigualtat, que són superiors als de la mitjana estatal.
Per tant, els valencians i valencianes estan més desprotegits i, potser, les noves problemàtiques i tendències socials com les dels i les treballadores pobres fan que aquests mecanismes com la RGC siguen insuficients i que no es corresponguen amb les necessitats socials valencianes i suposen riscs cada vegada més grans per a la cohesió social. De fet, les RGC només han arribat a emparar un 20% de les llars sense ingressos al País Valencià.
Escric tot això per tal d’oferir un context sociopolític a la notícia que ha sorgit recentment sobre a l’aprovació pel Consell valencià de la nova Llei de Renda Valenciana d’Inclusió (d'ara endavant RVI) que substituirà la RGC i que, en paraules de la consellera Mónica Oltra, “és la gran aposta del Consell en la lluita contra la pobresa”. A proposta de la Conselleria d’Igualtat i Polítiques Inclusives, es pretén engegar una nova política d’ingressos mínims amb l’aprovació dels pressupostos autonòmics del 2018 que defensen des del Govern valencià, que ampliarà el nombre de persones beneficiàries, augmentarà les quantitats, n'eliminarà límits temporals (la nova renda esdevé indefinida) i simplificarà els obstacles burocràtics que suposaven un “cercle viciós administratiu estigmatitzador”.
A més, una altra novetat és que aquesta renda podrà ser complementària dels ingressos del treball o d’altres prestacions (en un intent d’adaptar la política a les noves realitats com les dels i les treballadores pobres, o receptors de prestacions), cosa que a Oxfam creiem que és imprescindible per a permetre cobrir les seues necessitats bàsiques. L’import mensual d’aquesta nova renda puja dels 385 euros actuals fins als 532 (encara que es queda per baix de la Renda Mínima d’Inserció del País Basc de 662 euros ampliables fins als 945 euros que en Oxfam ens fixem com a referència). Una altra novetat que creiem que va en la nostra línia de proposta per combatre la pobresa i l’exclusió és la implementació d’un itinerari d’inserció o d’acompanyament en els casos requerits, que suposa anar més enllà de l’aportació econòmica, i intentar arribar a una inclusió social efectiva i intersectorial.
Una altra mesura que proposàvem per a les eleccions autonòmiques del 2015 era de plantejar millores a les Comunitats Autònomes com per exemple un augment de la quantitat per persona de les rendes mínimes, i també del pressupost destinat aquestes rendes i a protecció social per a cobrir les necessitats dels col·lectius més vulnerables com la infància, les dones, els i les immigrants, els i les dependents, etc. En aquest sentit, s’observa un augment fins als 88 milions d’euros per a la RVI (més del doble que l’any anterior per a la RGC), i la conselleria que la gestiona ha augmentat el seu pressupost per al 2018 un 13%, la que més puja de totes les conselleries.
En perspectiva general, veiem aquest nou projecte de la RVI com una oportunitat per a combatre l’exclusió social que va en el línia dels plantejaments que ens fixem des d’Oxfam Intermón i intentem incidir políticament perquè es duguen a terme. Encara així, queda molt per avançar i es podria avançar cap a una quantitat més alta, cap a una política més integral contra l’exclusió que inclogués els drets de l’habitatge, l’educació, la sanitat, l’ocupació. Som conscients de les dificultats financeres de la Generalitat, i per això creiem que tota aquesta política de despesa pública ha d’estar acompanyada per un sistema fiscal més just, equitatiu i progressiu també en la vessant dels ingressos públics. En definitiva, per a superar tots els handicaps que es presenten per a implementar una política pública vertaderament inclusiva i per a blindar els drets humans, necessitem una política fiscal integral justa, progressiva, equitativa i sostenible. Sense excuses.
Christopher Zahonero Ballesteros és sociòleg i politòleg, membre de l’Equip d’Acció Ciutadana d’Oxfam Intermón a València.
