Àfrica Alonso: “És molt dur que un gai o una lesbiana de vint anys puga veure’s reflectit hui en l’homofòbia que hi havia fa seixanta anys”

Una nit d’insomni, una notícia de successos… i una història que demanava a crits ser contada. Així va nàixer fa huit anys Una luz tímida (Seix Barral), que primer va ser una obra de teatre i ara s’ha convertit en una novel·la, i en què l’actriu Àfrica Alonso (Barcelona, 1995) aprofita un fet real (la història d’amor de dues professores durant el franquisme) per a contar una història que va molt més enllà i que, lamentablement, no ha perdut vigència, malgrat el temps transcorregut. És el relat a vegades lluminós, però que fa mal, d’una història d’amor a contracorrent.

Què contes en l’adaptació com a novel·la d’Una luz tímida?

Isabel és una jove professora que arriba a Manuel, un poble molt menut prop de València, en els anys 60. Hi coneix Carmen, una altra docent, i comença entre elles una història d’amor que sembla que acabarà quan la família d’aquesta descobreix la relació i l’obliga a internar-se en un hospital per a tractar-se la seua malaltia. Però després ixen, comencen a viure juntes i...

Com vas arribar a aquesta història?

Hi ha diversos articles de premsa que es van publicar en el seu moment que parlen del que va passar, sobretot del final de la història, del seu intent de suïcidi. Però a mi em va interessar sobretot imaginar com havia sigut la seua vida. Coneixia el tema de les teràpies de conversió que es van aplicar als homosexuals durant el franquisme, un tema de què havia vist uns quants documentals, i vaig decidir convertir-ho tot en una obra de teatre. Quan vaig llegir la notícia, em vaig posar a pensar en què va portar les professores a prendre la decisió que van prendre, i això va ser el que em va dur a escriure la història. Però, en aquell moment, encara no tenia cap intenció de narrar el que va passar. M’interessava com a punt de partida per a parlar del tema, no per a contar la història de Carmen i Isabel.

La primera versió d’Una luz tímida és una obra de teatre. És ací que comences a furgar en la història?

No, jo volia contar una història, però no he estudiat periodisme i no soc historiadora. Sabia que Isabel i Carmen tenien una història, però no m’interessava especialment el seu cas, ni em va passar pel cap aprofundir-hi. Em semblava interessant utilitzar-les per a contar la història de totes les persones que havien passat per una cosa així, però els fets concrets no m’interessaven. Va ser llavors que va aparéixer la primera persona que em va dir “Jo les vaig conéixer, jo en vaig ser exalumna” i m’adone que necessite més, que continue tenint interrogants que vull resoldre. A més, jo estava representant l’obra, així que, com a actriu, el personatge d’Isabel em demanava més. És quan dic “I si vaig més enllà?”, perquè tinc l’oportunitat de saber més sobre el que realment va passar.

És quan decideixes seguir els seus passos…

Sí, me’n vaig a València i intente seguir els seus passos. Encara que havien viscut la seua vida en secret, sí que s’hi podia fer una mica de llum. Al capdavall, havien sigut professores i van viure en pobles menuts, molta gent les coneixia.

Diguem que, si, a més d’escriure l’obra original, no hagueres sigut actriu, potser no hi hauria novel·la

És possible. Però no es tractava d’agafar el llibret de l’obra i convertir-lo en novel·la, era una altra cosa. Ara sí que volia contar la seua història o almenys una ficció basada en aquesta. I llavors, vaig a València, als pobles en què van passar els fets –Manuel i Catarroja– i és quan m’adone que hi havia un fil a estirar i que podia fer una mica de llum, encara que van viure la seua vida molt en secret. Crec que, quan lliges la novel·la, t’adones que ho ha escrit una actriu, per com busque els seus motius. El llibre amplifica molt l’univers de Carmen i Isabel, hi ha nous personatges… el que vull és que el lector entenga per què van prendre la decisió que van prendre.

En l’obra de teatre, la música és molt important. Es troba a faltar en el llibre?

La música està, però de manera diferent. El que en el teatre és la música, ací ho he trobat en la prosa, és una prosa molt poètica. El paper que té, per exemple, el violoncel en l’obra de teatre, també hi està, però d’una altra manera. La història m’interessa, però fins a cert punt. Van viure una vida molt limitada, molt reprimida i crec que la prosa és la que permet que la història d’amor arribe la seua altura.

Hi ha gent que t’ha dit ‘Aquesta és la meua història’?

Sí, molta. Però no sols dones lesbianes d’una certa edat, que van viure el que jo conte, també molta gent jove. Descobrir la teua pròpia sexualitat i preguntar-te i ara què? La por que et deixen d’estimar, no saber si hauràs de renunciar a una part del que tens, de la teua família… si l’hauràs de deixar arrere. Aquesta por, per desgràcia, encara que la reconeixen els joves. Una de les coses que crida l’atenció de l’obra és la quantitat de públic jove que hi ve, s’hi senten molt identificats. Si ho penses, és molt dur que un gai o una lesbiana de vint anys puga veure’s reflectit en l’homofòbia que hi havia fa seixanta anys.

En l’època, la pressió sobre els homosexuals homes era més gran. Això també està en l’obra?

No sé si va ser exactament així. És veritat que la figura del ‘marieta’ era més coneguda, però la de la lesbiana ni existia. És veritat que elles podien portar la seua disfressa en més llocs que els homes, però aquesta sexualitat negada, condemnada a no existir, no era millor. Què és pitjor? No ho sé, però no una competició. Les dones tenien a més altres càrregues, com la cura de la família… És veritat que l’homosexualitat masculina estava més perseguida i més a la vista, però, quantes dones va haver-hi en sanatoris o hospitals, a qui no es va posar l’etiqueta de lesbianes, però hi estaven per la seua condició sexual?

Quina part de la història fa més mal? Quan s’emporten Carmen a sotmetre-la a electroxoc o després, quan ix?

Crec que la segona part, quan ix. I això és el terrible. Un dels personatges diu que ara que tot ha passat, hi ha alguna cosa no funciona i està en mi. La primera part és, en principi, més dramàtica, però les protagonistes saben què els passa. Però, quan Carmen ix, no entén que no s’haja acabat el seu patiment. Estar internada, un electroxoc… fa mal, però després queda un altre dolor, el que no es veu, el que no hauria d’estar, el que no saps per què està. La primera part és més lluminosa, la segona és més psicològica. I està aquesta por: de l’hospital eixies, però, del que ve després, no, els va acompanyar fins al final. I a mi em passa, em costa agafar-la la mà a la meua parella, encara que veja davant meu que hi ha dues xiques joves que sí que se l’agafen i no passa res. Aquest ‘per què no puc’ és el que m’interessa.

L’última frase és cent per cent teua, podries haver-ne triada una altra. No és duríssima? És com si hagueren fracassat, però en el fons també han arribat fins a on han pogut.

Sí, és un poc nadar per a morir en la vora. Però tampoc crec que siga un fracàs. Al final la seua vida no va acabar en una notícia mal escrita, també van tindre la seua novel·la.

Hi ha una cosa en la vida real, que no contarem, que, en el fons, és un triomf.

Sí, no van poder amb Isabel.

Si les hagueres conegudes, que els hauries preguntat?

Doncs, no ho sé. D’una banda, soc molt cautelosa i no crec que m’haguera agradat ficar-me en la seua vida. Potser no haver-les conegudes, o haver-les conegudes a través de la gent que les va estimar, m’ho ha posat més fàcil. Ja et dic que el més important no era la veritat, sinó la història.

I com les recordaven els que les van conéixer?

Hi hagué de tot. Gent que pensava que no calia explicar-ho, i això que les estimaven, però eren de l’escola de fes el que vulgues, però que no se sàpia. A una altra gent, en canvi, verbalitzar-ho els ajudava a acostar-se a elles, a assumir que les van estimar com eren i potser mai els ho van dir. Aquestes persones, en el fons, també van ser víctimes.

T’imaginaves que la història tindria tant de potencial?

Sí. La nit que vaig llegir la història, la vaig escriure. Bé, en la pràctica hi vaig tardar quatre anys, però el que volia contar sobre aquestes dues dones ja estava ací. Al principi, vaig empényer perquè isquera la història, però ara m’arrossega. Podria haver-hi una pel·lícula o que algú em conte tota la història tal com va ser o el que va passar després… La veritat és que les tinc molt a prop, que no me les lleven, crec que Carmen i Isabel podrien acompanyar-me més.