José Manuel Rambla, autor de ‘Sagunto 1984, reconversión industrial y cambio social’: “No és apologia de la nostàlgia”

“Només la protesta obrera contra la reconversió industrial ha demostrat una certa capacitat d’articulació davant la prepotència i la fatalitat dels designis del poder”. Aquesta frase de Manuel Vázquez Montalbán, publicada el febrer del 1985 en El País, al costat del potent retrat d’un obrer, obra del fotògraf Tomás Bueno, extreballador de l’extinta Altos Hornos del Mediterráneo (AHM), que il·lustra la portada, serveixen de punt de partida del llibre Sagunto 1984, reconversión industrial y cambio social (Catarata), una obra coral coordinada pel periodista saguntí José Manuel Rambla que pretén ser una radiografia d’un moment i un lloc, la reconversió industrial impulsada pel Govern del socialista Felipe González en la primera meitat dels anys huitanta, que va provocar el tancament de la siderúrgica saguntina.

El llibre, amb preàmbul de l’exdirector del diari El País en l’època de la clausura, Joaquín Estefanía, compta amb la participació de Pablo Díaz, Miguel Ángel Sáez, Sergio Gálvez, Juan R. Gallego, Juan A. Tomás, Ernest Garcia, Pere J. Beneyto, Miguel Ángel García, Maria Hebenstreit, Joan Pedro-Carañana, Francisco Sierra, Paz Benito, Julio Bodí, Ion Andoni del Amo, Eduardo Leste, David Álvarez, Pedro Montesinos i Miguel Ángel Molina-Alarcón, a més del mateix José Manuel Rambla.

L’objectiu d’aquesta obra, que es presenta dijous que ve 27 de febrer a Sagunt i en què col·laboren autors tan diversos, és buscar una mirada calidoscòpica, evitant caure en el “meliquisme”: “No es tracta només de parlar de la reconversió en si, sinó d’alçar un poc la mirada cap als canvis polítics, econòmics, socials i fins i tot culturals que es van viure a Espanya en aquella època, en la dècada dels huitanta del segle passat, i que en gran manera van marcar la realitat del que vivim ara”, explica Rambla, per a qui aquest llibre “no és una apologia de la nostàlgia”. “En certa manera, el segle XXI comença a gestar-se el 1984”, apunta l’autor: “Aquesta nova realitat social que tenim, i ací la reconversió industrial fa un paper clau”.

Estem davant un projecte lligat a l’efemèride del quaranta aniversari del tancament dels Altos Hornos a Sagunt, però intentant eixir del local per a fer una reflexió col·lectiva d’un moment històric que va ser “crucial”, però que “sovint passa molt desapercebut”. “Es parla de molt de ‘La Movida’ i sabem més del punk d’Almodóvar que d’aquells anys que van ser molt durs a Sagunt, però també a Cadis, a Avilés, a Euskadi, a Galícia... i una mica sembla que no ha existit”, es lamenta el periodista valencià, que insisteix que tampoc hi hagué coordinació entre els diferents moviments obrers que van sorgir en aquella època en diferents llocs del territori espanyol. El llibre, en certa manera, pretén ser la radiografia d’una època, i per això s’han volgut conjugar diverses mirades per a fer anàlisis econòmiques, socials, culturals... “En cap cas es tracta de tornar arrere, ni de dir que els temps passats van ser millors, perquè no ho van ser”.

Per a l’autor, tot aquest procés lligat a la reconversió industrial dels anys huitanta s’emmarca en un qüestionament del que són les idees de classe: “Des de la transició fins als anys noranta vivim un moment en què, de sobte, la lluita obrera, el que fins a aquell moment havia sigut el gran eix vertebrador de la construcció social, comença a diluir-se; hi ha una voluntat de presentar-los com a moviments locals tot i que en realitat, per la seua pròpia dimensió, transcendeixen per la proliferació de moviments locals a escala internacional: dinàmiques similars es produeixen al Regne Unit o Alemanya”. Segons el parer de Rambla, estem davant el qüestionament d’un model de modernització i desenvolupament econòmic, el neoliberalisme, que es posa en marxa: “Doblegar el braç a un moviment obrer organitzat, com era aquell, és un dels objectius que es marquen i es porta fins a tal extrem que s’invisibilitza”. En aquest sentit, recorda que en la cinematografia el discurs de classe tenia un cert protagonisme fins al 1979 i que desapareix durant dues dècades, fins al començament del segle XXI amb pel·lícules com Los lunes al sol o, més recentment, El año del descubrimiento: “Hi ha hagut un intent d’invisibilitzar aquest moviment obrer o fins i tot d’injuriar-lo, responsabilitzant la classe obrera de l’ascens del feixisme; aquest component ideològic és clau, no és innocent”.

El 1984, a Sagunt, tota una realitat social salta per l’aire i els elements d’identitat col·lectiva es qüestionen

El 1984, a Sagunt, tota una realitat social “salta per l’aire” i uns elements d’identitat col·lectiva “es qüestionen”, i s’entra en una època amb un model econòmic distint i més precarietat laboral, “i això a pesar que es manté una forta estructura industrial”. També agafen força elements com els moviments segregacionistes, “que entronquen amb realitats fora d’Espanya”: “És aquesta cerca d’identitats immediates que, en certa manera, compensen les pèrdues; aquesta cerca d’explicacions senzilles a problemes complexos”, assevera el periodista saguntí.

I ara, quaranta anys després, comenta Rambla que el fantasma del passat, d’aquest trauma que va suposar el tancament d’aquella ‘Fàbrica’ que ho era tot per a una gran comunitat, continua sobrevolant, fins i tot sobre els que no havien nascut en aquella època i que tampoc van viure l’enorme crisi col·lectiva dels anys posteriors. “És inevitable que estiga ací i tu has de dialogar amb aquests fantasmes”, sosté, i afig que la relectura d’aquella època és bona “per a enfocar els reptes que tenim al davant”.

La consciència de classe en l’actualitat

Encara que, “lamentablement”, una part de l’esquerra ha renunciat a la idea de classe i aquesta no ha tingut interlocutor, “encara que la ‘classe obrera’ l’ha buscada”, l’autor defensa que aquest fenomen continua existint en l’actualitat: “La consciència de classe ha evolucionat i, a pesar que evidentment no passa pels millors moments, no és la primera vegada que això s’esdevé”. “Si analitzem problemes crucials actuals, com l’habitatge, el vector de classe hi incideix directament”, relata, i afig: “Aquestes noves realitats que es produeixen responen a les noves realitats de la classe i, per tant, caldrà assumir-les com a noves realitats de la classe”.

En aquest sentit, ressenya que els conflictes obrers s’han reduït molt, i apunta com, per exemple, se sol confrontar feminisme amb classe, “no obstant això, segons les estadístiques del ministeri, més del cinquanta per cent dels treballadors que van fer vaga l’últim any eren dones; quan es parla del moviment obrer com a sinònim de treballador home, fabriquem un tòpic, perquè el moviment obrer actual està conformat principalment per dones”.

I el mateix passa amb la migració, que s’aborda des d’un punt de vista humanista i no des d’una perspectiva de classe, “tot i que aquests migrants són treballadors, i el percentatge d’estrangers que participen en vagues i mobilitzacions és proporcional a la seua presència en la societat; estem davant un fenomen de classe, no un fenomen humanista o cultural”. “Reintroduir la idea de classe com un element de cohesió social, de trobar llaços de solidaritat i d’integració col·lectiva és important”, sentencia: “Es pot aprofitar aquest component de classe per a aconseguir una cohesió social”.

Estem davant un projecte complex, “perquè ha calgut coordinar molta gent molt heterogènia”, però Rambla ressalta la participació: “La gent, malgrat que hi ha hagut algunes baixes, s’ha sumat al llibre de grat”. “És una obra que continua vigent”, quatre dècades després: “Va haver-hi una derrota important, a l’hora d’entendre la realitat, que no es pot negar, i aquest ‘classe-mitjanisme’ va guanyar la batalla. La incògnita és saber si guanyar aquella batalla equival a guanyar la guerra”.