Precàries insubmises despatriarcalitzant

Ángela Figuera Aymerich es preguntava en un dels seus poemes el següent: “Quina pedra d’eternitat em van clavar a les entranyes?”. I jo, des de fa alguns anys -des que tot va entrar en crisi en aquest país-, no paro de fer-me la mateixa pregunta.

A la meva generació se li va vendre durant anys un relat pervers sobre un ascensor que et permetia portar una vida millor que la dels teus pares si estudiaves molt i t’esforçaves al màxim. Aquesta ha estat la nostra “pedra d’eternitat”. Maleïda meritocràcia! Se’ls va oblidar afegir en el relat que aquest ascensor només arribava fins a un cert pis si pertanyies a la classe mitjana i dos pisos més avall si a sobre eres dona.

Adonar-nos que tot era mentida ha estat sens dubte la gran decepció compartida. Com a generació hem hagut d’aplicar el decreixement abans de aprendre’ns la teoria, hem acomiadat a l’aeroport a amigues i amics que van tocar sostre (fins i tot el de vidre) i que no volien convertir-se en aquesta joventut sense futur de les pancartes, hem redibuixat i postergat els nostres plans, hem comprovat que els desnonaments il’exclusió social no designen la realitat de l’altre / a, hem sortit al carrer i hem envaït les xarxes per construir aquest altre món possible que ja no pot esperar més. Però encara queda molt per fer ...

I és que si bé com a generació ens hem convertit en això que Eduardo Rojo anomena “precaris permanents” i hem viscut la cara més perversa de la desregulació, la deterritorializació i la “flexibilitat laboral” -quin eufemisme- que ens fronteritza i ens col•loca cada dia amb els dits dels peus abocats al precipici, en els marges, també som el precariat que comporta la capacitat de transformar-ho tot. Ens enfrontem a una societat atomitzada i fracturada, no hi ha dubte; desideologitzada també fins a cert punt; però com comentava fa poc David Casassas en una sessió del seminari intern del centre Cristianisme i Justícia, les lluites comunes ens poden portar també a revolucionar l’esfera dels treballs (així, en plural, com ho són les nostres pròpies vides pluriactives) més enllà del fordisme: revolucionar el treball assalariat, el treball reproductiu i de cura, el voluntariat, el temps d’oci ...

Així definien aquesta necessitat de revolució les integrants del col•lectiu Precarias a la deriva en el seu llibre A la deriva (pels circuits de la precarietat femenina) (Traficantes de sueños, 2003):

Ja visualitzem aquests nous horitzons. Gairebé podem tocar-los. Però perquè siguin reals, ens cal un element essencial: despatriarcalitzar. Perquè a més de l’ascensor social, a nosaltres ens van vendre una altra “pedra d’eternitat” amb poma enverinada i mitges veritats: “el treball us farà lliures”, deien, “el treball és emancipador”, però ni mitja paraula sobre la doble jornada, ni sobre la bretxa salarial, ni sobre la relació entre desprestigi i feminització de tantes professions, ni sobre la invisibilitat ...

Diuen les companyes de Mujeres Creando Bolivia que “no es pot descolonitzar sense despatriarcalitzar”. I és cert. Parafrasejant-les, cal afegir un element més: “no es pot descapitalitzar i desmercantilitzar sense despatriarcalitzar”. Les idees de democràcia econòmica i rendes bàsiques de ciutadania són música per les nostres oïdes, però què hi ha de la coresponsabilitat ?, què passa amb l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat ?, què fem davant la desigualtat laboral i les diferències de gènere en els usos del temps?, i amb lafeminització de la pobresa ?, i amb els salaris subsidiaris i la privatització de les cures ?, i amb el retorn de tantes dones a l’àmbit privat a causa de la crisi? , i què passarà en la vida laboral de les dones de l’Estat espanyol si s’aprova el TTIP? ...

Per abordar aquest procés de despatriarcalització que sacsegi la connexió entre precarietat i cossos femenins és possible que necessitem regulacions de drets (això ja competeix al Dret del treball), però prèviament cal visbilitzar-nos com a precàries -comaquelles “espigolaires” que va retratar Agnès Varda amb la seva càmera l’any 2000- per articular un profund canvi educatiu i cultural.

En aquest sentit, apel•lant a Judith Butler i a Sayak València i fins i tot assumint la vulnerabilitat mateixa dels nostres cossos, hem de ser capaços de fomentar les condicions necessàries per viure vides “vivibles”, vides on els nostres cossos no siguin incorporats com “mercaderia rendavilitzable” i intercanviable dins del neoliberalisme més salvatge.

Ens volen callades, a casa, precàries i submises, però la seva cultura de por construïda a la carta dels mercats no calarà perquè sabem, tal com afirma Butler, que “qualsevol que sigui la llibertat per la qual lluitem, ha de ser una llibertat basada en la igualtat ”. I no es tracta d’utopies, ni discursos buits ni proclames. L’empoderament està en marxa. Identificar la precarietat en la vida de les dones des de la interseccionalitat i la transversalitat (fins i tot des del fet transnacional), ens dóna eines col•lectives d’acció política, espais de diàleg i idees per a nous models de treball més igualitaris i sostenibles. Només ens falta trobar les esquerdes necessàries per començar a despatriarcalitzar des de baix ...

Sonia Herrera Sánchez