El conseller d'Interior de la Generalitat, Felip Puig, ha donat des del primer dia proves abundants de la seva incapacitat i insolvència per exercir com a màxim responsable de la policia de Catalunya. L'última demostració del seu conegut “hooliganisme” polític ha estat la seva disquisició entre “legalitat jurídica” i “legalitat democràtica” per emplaçar públicament al cos dels Mossos d'Esquadra a obeir les ordres del Govern autònom en un virtual conflicte amb el Govern central entorn a l'eventual convocatòria d'una consulta sobre la independència.
El dirigent de CDC, que exhibeix sense embuts en públic i en privat el seu fervor independentista alhora que exerceix la seva funció al servei de la llei, va triar no per casualitat el primer congrés del Sindicat de Comandaments dels Mossos d'Esquadra (SICME) per llançar la seva filípica i expressar la seva confiança que els Mossos “estaran al servei del país i les seves institucions”. Amb un 'exèrcit' de 12.000 agents del cos, als quals caldria sumar els 11.000 policies locals que també estan sota l'autoritat del Govern de la Generalitat, el conseller Puig no va oblidar subratllar la naturalesa dels Mossos com “estructura d'Estat” . Més clar, aigua.
Les reaccions de condemna no s'han fet esperar en mitjans polítics i el cas ha merescut fins i tot una admonició millorable per part de la vicepresidenta del Govern. No obstant això, la rèplica més significativa ha arribat del propi Sindicat de Policies de Catalunya (SPC), gens sospitós d'antinacionalista, que no ha dubtat a llegir la cartilla al conseller: ''L'obediència deguda no pot emparar ordres que comportin l'execució d' actes que manifestament constitueixin delicte o siguin contraris a la Constitució o a les lleis “, afirma l'SPC en el seu comunicat, en què recorda que ”no som l'exèrcit d'un país“ sinó una policia al servei ”del país i de tots els ciutadans i ciutadanes“.
El conseller del bat
No és la primera vegada que Puig xoca amb els seus subordinats, però és la primera ocasió de pes en què el conseller, capaç de posar en públic amb un bat de beisbol com a primer garant de la llei i l'ordre, és desautoritzat de manera contundent en base als seus propis principis i obligacions. Felip Puig va aterrar en el seu dia per sorpresa al departament d'Interior com un elefant en una terrisseria, disposat a culminar la seva carrera política sobre les cendres de l'esquerra tricolor i, més concretament, sobre la nefasta gestió del seu antecessor, l'ecosocialista Joan Saura . Potser ja l'ha superat amb escreix.
En efecte, davant la fulminant evolució dels esdeveniments polítics i el vendaval d'excessos generat entorn del gir independentista de CiU, ja hi ha qui el situa en el deixant de Josep Dencàs, conseller de Governació de Lluís Companys, que va fugir de la Generalitat a través del clavegueram durant la tràgica aventura del 6 d'octubre de 1934. Així és la música heavy que corre per les xarxes i pren cada vegada més cos a les mal anomenades “tertúlies”, on ja és possible veure col.legues d'un mateix mitjà increpant-se agrament a compte de la independència a través de les càmeres del propi grup al qual serveixen. Els debats ja no són en clau política o periodística, sinó estrictament personal.
Somni i realitat
La desgraciada incursió del conseller d'Interior en un plet de jurisdiccions que ni tan sols ha estat plantejat s'inscriu de forma crua en l'escenari de somni i aventurerisme que presideix l'escena política catalana. Reina una mena de gran excitació o il.lusió col.lectiva sobre un marc invisible que, no obstant això, conviu o emmascara una situació social i econòmica perfectament visible i atroç. L’intent insurreccional de Felip Puig sens dubte afegeix decibels al estrèpit de la precampanya electoral i reforça l'ego patriòtic del conseller, però res és innocu en un tema que afecta els fonaments de la convivència civil i, a la vegada, a la noció de identitat i pertinença de tots els ciutadans.
Després de passar per les conselleries de Medi Ambient i, posteriorment, Política Territorial i Obres Públiques, Felip Puig està considerat com un dels dirigents més ferms del sector sobiranista de CDC que ha fet bascular el partit cap a la independència. El seu paper com a màxim responsable de la Policia i la política de Seguretat de Catalunya ha fregat per moments el despropòsit, tant en l'erràtica política de nomenaments com en la gestió de conflictes. La caòtica i aspra càrrega policial del 27 de maig de 2011 a ple cor de Barcelona, que encara crema en els jutjats, i l'espectacular operació helitransportada durant el setge al Parlament, el 15 de juny del mateix any, il.lustren la seva atropellat pas per la conselleria. Com un elefant en una cristalleria.
Sobre este blog
El blog Opinions pretende ser un espacio de reflexión, de opinión y de debate. Una mirada con vocación de reflejar la pluralidad de la sociedad catalana y también con la voluntad de explicar Cataluña al resto de España.
Llegir Opinions en català aquí.
