La dictadura en rosa

En el diari El Sol de Madrid del 14 d'octubre de 1931 aparegué publicat un discurs de Manuel Azaña en què deia, entre altres coses, que allò que fa possible un país, un poble o una societat és el rumb que emprèn la seua cultura.

Si tenim en compte que la memòria històrica de totes les generacions és allò que activa l'instint de supervivència d'una democràcia, serà difícil resistir la temptació de volar-se el cap (i confiar-nos el remat a algú) si preguntem per algun aspecte de la història d'Espanya del segle passat a un grup d'adolescents que haja acabat d'obtindre el títol de l'ESO. El resultat serà el de la History Fushion, una tendència poc reflexiva que confon la democràcia amb un franquisme de caramel així com la República amb una dictadura militar menja-gatets, la qual cosa a molts els indueix a creure que enaltir la simbologia feixista entra dins de la normalitat democràtica i que, aquells qui açò denuncien, són els enemics eterns que volen destruir la pàtria. La borratxera mental és 10, no per culpa dels docents, sinó per qui legisla: el mateix estat espanyol.

En conseqüència, les reaccions més extremes ens les trobem en alguns joves del PP fent-se “selfies” en plena salutació feixista mentre es tapen les virginitats amb la bandera del pollastre. Més enllà, però no per això més lluny, també hi són els qui escalfen l'ambient de les grades ultres dels estadis de masses lluint esvàstiques nazis, càntics feixistes i braços alçats cara al sol mentre el cap-rapat de referència els inicia emportant-se'ls d'excursió o “cacera”. La cosa es posa més seriosa quan aquests elements posseeixen capacitat de memorització (que no d'enteniment) i aconsegueixen superar l'oposició dins de la funció pública i esdevenen policies, jutges o fiscals/advocats generals de l'estat. I ja no en parlem si tenen la influència suficient com per a reproduir la casta militar més corrupta i intocable de les forces armades.

El rumb cultural de la societat espanyola dista molt de ser temorós del seu passat i això el converteix en un país temerari, ja no sols per als de dins, sinó també per als de fora. Un país que en trenta-sis anys de democràcia ha canviat quatre vegades de llei orgànica d'educació mai podrà enganxar-se al futur i, més encara, si repetidament es deixa enganyar entregant el poder en mans d'un partit polític que no té ni interès per dibuixar-lo. Fa por escoltar veus en què la “solució a tot” passa per recentralitzar Espanya i, preguntats per si també cal concentrar tots els poders entorn a una única persona, guarden silenci. La desmemòria és la droga més pura i estúpida que es legalitzà en la transició espanyola: permet al·lucinar una dictadura en rosa.