Gora PP mafiarra

Tots els polítics són iguals quan el règim polític existent és una dictadura, ja que no hi ha opció en oposar-s'hi a res del que diga i faça l'Amo, Senyor o Cid (de l'àrab sayyid que significa això, “senyor”). Com una dictadura necessita de finançament, els seus polítics són i actuen per igual a l'hora de facilitar l'enriquiment d'un grapat d'empreses que ho mouen absolutament tot (és a dir, un oligopoli) a costa d'enriquir-se, ells, personalment, embutxacant-se milions de peles. La corrupció política s'hi institucionalitza en tant que és una pràctica normal a ulls de tothom -de fet, molts en són aquells qui corrompen l'administració pública i davant d'un tribunal no arriben a entendre què han fet malament. Passat el punt de no-retorn (col·lapse del sistema judicial), hi és imparable.

Quan una dictadura s'hi reforma en un nou règim polític, diguem-ne que percebut falsament com a democràtic -no totes les llibertats ni drets constitucionals estan garantits-, la corrupció s'hi renova i perpetua en tant que no hi ha hagut cap tipus de ruptura pel que fa a l'ordre anterior. La impunitat feixista genera corrupció; la indiferència al respecte dels partits polítics dominants en un orde democràtic la hi regenera -parlar com ara fa PSOE, C'S i Compromís de “regeneración democrática” (sic.) és seguir patint la corrupció a mitjà i llarg termini: és una enganyifa. No es pot regenerar una lleialtat democràtica en què ningú hi creu. Primerament, caldrà fer-la a contracultura política i social.

Sonen trompetes i campanars quan els vells genets de l'apocal·lipsi (feixisme-monarquia borbònica-IBEX35-església) activen el franquisme sociològic de milions d'espanyols perquè vagen a fitxar als col·legis en jornada electoral. Rajoy presidente y cierra, ¡España! -i tothom plora d'emoció. Vox populi: tots els polítics són iguals de lladres, de corruptes i de mentirosos; conclusió sociologicofranquista: però millor que ho siguen els salvapàtries que sí s'estimen Espanya, és a dir, “els meus”. I després de tant d'amor i romanticisme, l'obscenitat patriòtica: “La maté porque era mía”.

Es pregunten molts com sent el partit que pilota l'actual govern en funcions -tal i com, també, ho creu la guàrdia civil- una “organización criminal” (sic.) , hi resulta ser el partit més votat en les darreres eleccions generals. Que reste clara la resposta: els referents de corrupció del Partit Popular han passat a ser projectats públicament com a meres referències de corrupció general de tota la classe política. I ací hi ha tota una feina mediàtica darrere que, a base de repetir el mateix missatge, hi ha aconseguit implantar-lo en la ment de molts milions de persones que, en raó de la seua edat (o no), el perceben com a cert i mobilitza el seu vot per tal de salvar la pàtria. Els hi toleren el furt a canvi de garantir la unitat d'Espanya i d'exercir de matons davant de tota diversitat -sempre contemplada, per aquesta gent, com adversitat vers els seus interessos de classe. Aquell qui ens espolia és una organització criminal que ens furta, estorsiona, tortura i espia/vigila, sí, però és de millor confiança que tota l'altra xusma. De psiquiatra.

Provoca tant de desassossec la profunditat del missatge en les ments i com de pervertits i corromputs estan tots els canals que poden treure la seua falsedat a la superfície que, de temps ençà, hi justificaria ja tindre fet l'equipatge. No és el cas. Cal tornar a l'àgora, a totes les àgores, i recuperar l'espai públic front a tant d'autoritarisme i nostàlgic macarra. Al magnífic film de Gillo Pontecorvo d'Operación Ogro hi diu un sindicalista: “Nosaltres creiem en l'acció col·lectiva, en anar canviant la ment de les gents a poc a poc. Un treball de merda que és molt fàcil desprestigiar”. Viure diàriament entre la decència i la indecència, entre l'altruisme i l'egoisme; entre la vida i la mort, entre la rebel·lia i la resignació, entre conviure o amargar al pròxim. En definitiva, viure entre ser una persona o un merda. Fi de la cita.