The fascist regime

La imatge de Rita Barberà amagant-se darrere d’un finestral mentre la fotografiaven els caçafantasmes és tremenda. El passat, el gloriós passat en què tota via pública es va obrir a les seues passes com l’extensió d’un apèndix victoriós quasi-militar, un destí mil·lenari que li tenia reservat la mare Espanya sota el vist-i-plau de déu, ara se li estrenyia. Qui anava a dir-nos que Ella, qui rebia el clam vanitós i afalagat d’un públic entregat per salvaguardar la moral falangista, Ella, l’autèntica i vertadera Moral panxacontenta dels de sempre que mai va dubtar (ni encara en dubta) fer de l’odi escola, posaria a tot el Partit Popular de Bonig i Rajoy contra les cordes? Que els quede clar: la reina no ha mort, visca la reina.

El feixisme no està renyit amb la corrupció que representa, la seua falta de glàndules sudorípares funcionals l’aboca a viure rebolcant-se en el fang permanentment per tal de mantenir-se viu i fresc. No hi transpira, com tampoc hi han transpirat, fins ara, els caixons dels despatxos oficials i oficiosos en què s’han comptat els milions de peles com cagalló per sèquia. La comunió d’implosions que el Partit Popular ha creat enllà on ha governat dóna tant la talla que demostra que la dreta monarquicoxoricera espanyola és el pare, el fill i l’esperit sant dels marrons que tota democràcia occidental, oriental i interplanetària haja parit fins ara. La fatalitat d’aquest estament polític sols és equiparable amb el seu franquisme d’origen, ja que va de pares a fills i de fills a néts. Hi sura millor que l’oli.

La manera de fer d’aquestes gents ha canviat en la forma, però el contingut li segueix sent el mateix. Resta demostrat que el demòcrata de la gomina se sap el manual del dandisme a la perfecció i que no té cap altra fi que la d’asseure’s en un consell d’administració qualsevol, malgrat que el mitjà per aconseguir-ho siga la gestió pública en ajuntaments, diputacions, parlaments autonòmics o el que es vulga que siga el que hi haja a Madrid o Brussel·les. La seua pràctica no té més sinònim que el de folrar-se. Graduar-se en ètica i moral és cosa de putes, rojos, efeminats i gent de malviure: gent reprimible. Afusellar està mal vist avui en dia.

Blanquejar milions de peles és la principal motivació que portarà al fatxa a no perdre el Poder, doncs un inesperat despertar democràtic podria ser-li el punt de no-retorn en veure’s com a inquilí en un trullo d’alta societat. Ja s’ha demostrat als quatre vents que en el PP hi ha el feixisme determinant d’una organització criminal i sociòpata a qui hem servit de diana durant totes aquestes dècades ominoses en clara premeditació i traïdoria. Aquest continuarà sent i estant el descomunal error d’haver construït l’actual democràcia sobre un ordre dictatorial i totalitari compi-yogui que encara no hem gosat d’enviar a fer la mà, pete qui pete, i amb la monarquia borbònica al capdavant.

La por generalitzada sempre ha sigut la més preada ofrena amb la qual s’ha edificat aquesta Espanya durant els últims tres segles. El PP ho ha oblidat; Rita, no. I ella és del bon PP com també ho és dels seus millors fatxes: a ells s’hi deu. I no dubtarà en amenaçar i actuar dins del seu partit contra tot aquell que se li opose recordant-li a Charles Maurice de Tayllerand en allò que el poder desgasta a qui no el té. Estem d’enhorabona, ara hi coneixeran tots els colors del blau a la valenciana. God bless the fascist regime.