“Ara ens bombardegen l'Estat del Benestar”

“Vaig néixer un any abans que morís Franco i no sabia gairebé res dels bombardejos sobre Barcelona”. Ho reconeix Pere Riera, autor i director de Barcelona, obra que es pot veure fins al 22 de juny i que narra la sencera jornada del 17 de març de 1938 a una casa de la zona alta de la capital catalana sota les bombes de l'aviació feixista italiana. Aquesta ignorància és significativa. Riera no és culpable. El culpable és l'oblit, el silenci, el passar pàgina que ha durat més de mig segle (o encara dura?). Un silenci, un oblit i una ignorància amb alguns punts en comú al que es viu a Itàlia, país que, sota el govern de Mussolini, no va dubtar a fer els primers bombardejos aeris de la història sobre població civil. “Hem de suportar que en més d'un liceu [institut] d'Itàlia pengin encara plaques en honor als aviadors que van actuar en la guerra d'Espanya”, explica Marcello Belotti, membre de l'associació AltraItalia, que va interposar una demanda per crims de lesa humanitat i amb la qual pretenen que l'Estat italià demani oficialment perdó per aquells fets. Després que l'Audiència Nacional es declarés no competent en el cas, el Jutjat de Barcelona va admetre a tràmit la querella i està investigant els fets.

Pere Riera no ha volgut llançar cap missatge amb l’obra, però admet haver-la escrit des de l’emprenyamenta: “És un humil homenatge a la Barcelona que va poder ser”, diu. No obstant això, sí que hi ha un missatge claríssim: el que ens llancen les persones que van viure aquests bombardejos sense cap culpa i sense cap escapatòria. Un missatge contra l'oblit. “El més terrible va ser el silenci posterior”, diu Emma Vilarasau, una de les protagonistes. “Ens hem posat a la pell dels que, malgrat tot, tancaven la porta de casa i tocaven el piano i intentaven portar una vida el més normal que poguessin”. Aquest aspecte, tan humà, que tan poc té a veure amb les decisions militars, és el que ens apropa l'obra. Per tant, rescata del silenci i de l'oblit a aquells barcelonins als quals, durant anys, no hem escoltat: “Quina ràbia, ara, no haver volgut escoltar als meus avis quan explicaven coses de la guerra!”, Es queixa Riera . O que no ens han volgut explicar: “Molts avis van preferir no parlar-ne, tapar-lo”, apunta, afligida, Vilarasau.

La visió dels avergonyits

Marcello, que porta gairebé 10 anys a Barcelona i que ha treballat com a actor teatral a Itàlia, ens va acompanyar a veure l'obra i es va emocionar per la proximitat que aporta i pel muntatge de l'espectacle. “Ens apropa aquells moments terribles d'una manera molt humana, vivim el que sentien les persones, que no oblidem que eren el veritable objectiu dels avions Savoia”, resumeix. “A més, els personatges parlen de Barcelona, de la nostra ciutat, del carrer Entença, de la Barceloneta, del port... de llocs recognoscibles, que segueixen aquí, al costat de les nostres cases. Això fa que el públic se senti més involucrat, si és possible ”

Al testimoni de Marcello veiem no ja la visió dels vençuts o la dels vencedors d'un episodi lamentable. Es tracta de plasmar el punt de vista dels avergonyits, dels quals, per qüestions burocràtiques, “pertanyen” a un bàndol però volen recordar que d'Itàlia, d'aquell país sotmès per Mussolini i amic de Hitler i de Franco, van venir a Espanya altres italians, una 'altra Itàlia', “la dels que van lluitar amb les Brigades Internacionals contra el feixisme”. Dissabte passat, el Jardí de la Mediterrània del cementiri de Montjuïc va acollir un homenatge en memòria dels antifeixistes Guido Picelli i Antonio Cieri, “que van combatre als feixistes als carrers de Parma el 1922 i en la Guerra Civil, on van morir defensant els valors de democràcia i llibertat”.

Davant els que volen recuperar la memòria i fer justícia, ni que sigui simbòlicament, se situen els que segueixen preferint no tocar les ferides del passat, fer creu i ratlla, normalitzar una situació que de normal no va tenir res. Per aquest motiu “se’ns cola” un homenatge en forma de diploma a la Hermandad de Combatientes de la División Azul (unitat de voluntaris espanyols que va lluitar al costat de Hitler a la Segona Guerra Mundial), amb la delegada del Govern a Catalunya, Llanos de Lluna, al capdavant. Marcello no s'ho pot ni creure: “És escandalós”, diu. “S'hauria d'incloure en la Constitució espanyola una norma, que és molt important en la italiana, que prohibeix penalment la reconstitució i l'apologia del partit feixista. A Itàlia, de fet, el 25 d'abril, dia de la liberació del feixisme, és la festa nacional i, d'alguna manera, és també una festa espanyola perquè els italians que van lluitar aquí per la República i que van tornar vius a Itàlia, entre el 43 i el 45 van estar entre els màxims responsables militars i polítics de la Resistenza”.

A casa dels Vila...

Barcelona transcorre a l'elegant casa dels Vila. Allà ordena i mana Núria (una impecable Míriam Iscla), vídua d'un industrial progressista assassinat presumptament per anarquistes. Tots els personatges giren al voltant de l'ordre establert per Núria: el sogre (Jordi Banacolocha), els fills, Tinet i Victòria (Carlos Cuevas i Anna Moliner), l'assistenta Nati (Pepa López) i fins i tot el pintor, amic de la família i fervent militant antifeixista (Pep Planas) i Ramon (Joan Carreras), el repel.lent promès de Victòria, que justifica que el millor és que acabi la guerra, sabent qui la guanyarà (“Quan ens hagin matat a tots no quedarà res a defensar ”, s'excusa). L'arribada de París d'Elena (enorme Emma Vilarasau), amiga de joventut rebel, gairebé germana de Núria, en plens bombardejos, alterarà la consciència de la implacable amfitriona...

L'obra no està escrita amb intenció documental, segons explica Pere Riera. No obstant això, el text, brillant, creïble en tot moment i amb un ritme que atrapa (a qui més i a qui bastant menys se'ls posa la pell de gallina en algun moment d'exaltació), dóna molta de la informació que l'autor va recaptar en l’escritura . “Els avions volaven arran de carrers per metrallar a les persones”, diu Riera i expliquen els seus personatges. I, malgrat la por, el pànic (aquestes odioses sirenes, aquestes estrepitoses bombes, els crits espantosos!), la família lluita per mantenir una impossible normalitat: “És com veure una pel.li!”, exclama el fill...

El simple fet de no oblidar el que passava fora, la preocupació constant per les notícies que arribaven del carrer i la inquietud per saber qui podia haver caigut fan que la música, els balls i les històries que conta la fabulosa Elena no siguin un conte de fades. Ella no és cap fada: “Encara em pixo a la foto del rei quan sento La Internacional!”, aclareix en un moment donat.

De tot això queda constància en l'exposició Catalunya bombardejada, al vestíbul del teatre, que commemora els 75 anys dels bombardejos i a les 5.000 víctimes mortals a tot el conflicte sota les bombes feixistes i nazis (1.000 en aquests fatídics dies 16, 17 i 18 de març del 38). Marcello coneix la mostra de memòria: “Una de les fotos que més em crida l'atenció és la que mostra una pancarta en una manifestació en què es llegeix: A baix Itàlia, Alemanya i Portugal, assassins del proletariat espanyol”. Bé podria haver-la fet Simó, el pintor amic de la família Vila que es dedica a crear pasquins revolucionaris i antifeixistes.

L'actualitat de l'obra

L'autor i els actors coincideixen amb Marcello a reconèixer la importància que té recordar aquests bombardejos en l'actualitat. “Jo estic acollonit”, admet Riera. “No estem tan lluny d'aquella situació. No fa ni 20 anys va passar a Iugoslàvia! ”Per això l'autor reconeix que“ l'impuls per escriure aquesta obra va ser el context actual ”, diu. “De crisis com la que estem patint poden sortir conflictes encara més greus”. Pepa López ho té igual de clar: “Ara cauen un altre tipus de bombes, però ens haurien de fer pensar”, adverteix. Marcello tampoc considera que hagin acabat els bombardejos: “Ara hi ha un bombardeig perpetu sobre l'Estat del Benestar, que és un dret de tot el món i, per tant, sobre una idea noble, social i inclusiva d'Europa”.

Els bombardejos i la resistència dels bacelonins van ser recordats per Winston Churchill dos anys més tard, davant la posada en pràctica de les lliçons de Barcelona en els bombardejos sobre Londres per l'aviació alemanya a la Segona Guerra Mundial: “No vull menysprear la severitat del càstig que cau sobre nosaltres, però confio que els nostres conciutadans demostraran ser capaços de resistir com ho va fer el valent poble de Barcelona ”. De nou, pell de gallina. Una de les conclusions que treuen Pere Riera i Marcello Belotti és, precisament, la de la memòria, la de derrotar l'oblit. Perquè les properes generacions es segueixin emocionant a recordar i commemorar la resistència dels seus avantpassats.

Després de tres hores de trepidant teatre, Marcello abandona el TNC satisfet: “Surto més convençut de la utilitat del nostre treball sobre la memòria històrica”, diu. “L'obra li dóna a la història una dimensió humana difícil de veure en els llibres. És una manera de sentir viu el projecte i per això vull agrair a tota la companyia aquesta obra”.