Catalunya, atrapats en un bucle

Estem en un bucle. En un cercle en el qual gestos i paraules es retroalimenten sense un desenllaç, sense una sortida. Durant dos dies, Artur Mas va protagonitzar el missatge i ara li ha correspost a Mariano Rajoy donar la resposta. El president de la Generalitat es va dirigir als catalans, a la societat espanyola i a la comunitat internacional per reivindicar el dret a votar. El president del Govern s'ha dirigit, principalment, al seu electorat. Ha estat el seu discurs més contundent i dur respecte a les aspiracions catalanes. La convocatòria de la consulta per part de la Generalitat és un acte “de demagògia”, “antidemocràtic” de “greus conseqüències” perquè “fractura els llaços de germanor”, “divideix els catalans”, “els allunya d'Europa”, provoca “el descrèdit de les institucions” i genera “frustració”. És, en opinió de Rajoy, el resultat de la “política de fets consumats, unilaterals, que porten a un punt de no retorn”.

I encara que en alguns aspectes Mariano Rajoy pot tenir raó a l'hora de dibuixar aquest diagnòstic, s'oblida que quan des de Catalunya les forces polítiques majoritàries han intentat els camins del consens i la negociació s'han trobat sempre amb el mur del Partit Popular i el seu entorn. És el bucle que ahir va reaparèixer amb la reunió exprés del consell de ministres, la suspensió fulminant del Tribunal Constitucional, les primeres concentracions de protesta.

“Proposin una reforma de la Constitució”, proclama Rajoy, quan sap que Catalunya difícilment concitarà les majories necessàries per a plasmar les seves reivindicacions en la llei de lleis. L'argument central de Rajoy és la “indissoluble unitat de la nació espanyola” i la “sobirania única i indivisible del poble espanyol”. I la pregunta és: què pot fer una majoria social a Catalunya que se sent nació? I quina via els queda als que volen exercir la sobirania per decidir, fins i tot, seguir progressant amb la resta d'Espanya?

Mariano Rajoy parla de diàleg (“Encara podem redreçar el rumb”), però no té la credibilitat suficient perquè no ho ha practicat fins ara. I tampoc són fiables les portes que deixa entreobertes, perquè semblen molt estretes per acollir la magnitud del repte plantejat des de Catalunya. Rajoy, possiblement, acaba de guanyar un grapat de vots entre els seus i ha de pensar que bé val la tensió institucional en temps electorals. Però el seu immobilisme és irresponsable, tant com l'unilateralisme que retreu a Artur Mas. A tots dos, i als seus partits, la confrontació els reafirma en el seu poder. El Partit Popular i CiU necessiten idees fortes, èpiques, per superar les ombres de la corrupció i els fracassos en la gestió diària de les seves institucions.

Rajoy tenia la possibilitat d'apuntar una sortida creïble i ha optat per un discurs dur, per despullar de tota legitimitat la proposta que arriba de Catalunya. Un discurs tan nacionalista com el que, segons ell, emana del Palau de la Generalitat. Però la seva responsabilitat és molt més gran. Perquè hem arribat fins aquí en bona part per l'ús electoral que ell i el seu partit han fet de Catalunya i perquè ell, com a president del Govern, té la iniciativa política. Té la clau per salvar els ciutadans del bucle en què ens han ficat.